Tots els arbres són lloables: viuen, creixen, no escriuen llibres, no planten arbres, tenen molts fills però els avien de pressa  i no parlen. N’hi ha amb nom propi: lo Parot, lo Pi Gros, lo Faig Pare…, i molts, gairebé tots, anònims. Hi ha també arbres poètics, adho arbres poema; en tenim un exemple en el llibre Arbres de Josep Carner (ed. Selecta, Barcelona 1954). Allí els arbres són garrofers trencats i ametllers de Sàrria, cocoters de Macuto, xicrandes fullades, cantates dels sabins seculars, bedolls de biaix, companyia i esperança, nit i pregària. Allí, els arbres miren al mar, hi són al mig d’un prat, al fons de l’hort o al cap de l’era; alguns, empolsats i lleugers prenen forma de dansa, d’altres, d’urbana flora, baladres que esclaten rosats, endiumenjats en l’hora crua de la tarda o palmeres daurades que polsen les cordes de la marinada. Un salze vell emparat per una riba, dolençós de l’aire que el despulla, s’acaramulla fidelment vora la soca mare i els pollancs de França són amics graciosos del Somni Diví. També hi trobem la dona arbre, una escultura de Fenosa, només viva de sina endalt. I jo em quedo amb la conversa (no parlen?) del xiprer vora l’ermita i el pollanc damunt del prat on tota dansa fina en dol.

Andreu Subirats

 Fàtima !!! Fàtima !!!! On ets filla? La veu d’en  Mushaf sona preocupada. Ja fa dues setmanes que els seus quatre fills grans són a Bene, amb en Abu Saïd ibn al-Hussain per lluitar contra en Matruh,  la petita de casa és tot el que té per aferrar-se a la memòria de la seva dona Míriam, morta a la llarga travessa que els va portar de les ombrívoles Terres de l’Atlas fins a aquesta nova terra.

Sóc aquí pare, a dalt de l’oliver!! La Fàtima està enamorada de la gran olivera que hi ha a prop de la cabana on viuen. Aliena a tots els moviments dels adults gaudeix del temps que és amb el seu pare treballant al camp.

El seu pare li ha explicat que aquestes oliveres  tenen més de 500 anys, bé, almenys les més grans, una vintena. El seu preferit però és el que té el forat al tronc, per a ella és com una abraçada de la seva mare, sempre que pot es posa ben a dintre, galta contra pell rugosa, i tanca els ulls. Li costa recordar la cara de la seva mare, però allí, al caliu del gran arbre sent la seva calidesa.

Pare, torna’m a explicar qui va plantar aquest oliver!!

La cara d’en Mushaf s’ha relaxat i només li queda un gran somriure i uns ulls brillants.

Vine cap aquí... Que no et canses mai de sentir-la? Aviam.

Ja fa més de 500 anys, potser 700 i tot, quan Al.là encara no ens havia regalat aquest paradís i els avis dels teus avis vivien al desert, vivia aquí una família bondadosa. El cap de la família havia tornat a Tortosa i portava uns plançons d’oliver que havia comprat al port. Hi havia pau i bon enteniment entre els habitants d’aquí i els nouvinguts. El comerç era bo i l’oli d’aquestes terres, com el boix, era tan valorat que es portava fins ben lluny. Van plantar-los tots i van jeure a dormir. El petit de la casa, devia tenir la teva edat, aquella nit es va llevar sense saber ben be per què. La lluna ja havia sortit per darrera de la gran espina que tenim al davant. Al poblat, a dalt del turó, tot era silenci. Va anar caminant fins a un dels plançons, aquest que tant t’estimes, i es va quedar adormit. Quan el van trobar l’endemà ell encara dormia amb una mà agafada al petit tronc. Al sentir la ma de la seva mare que l’acaronava es va llevar i li va dir que havia tingut un somni ben estrany. Havia sentit una veu que el cridava i s’havia acostat a l’oliver, aquest li va començar a parlar del que havia estat i del que estaria. Li havia parlat dels temps que vindrien. Li va dir com de tots els arbres plantats aquell dia, anirien marxant tots, tots menys ell . Li va parlar de com els hòmens anirien venint de diferents terres i anirien canviant aquesta terra. Li va dir que ell però restaria per sempre si aconseguia fer un pacte amb algú net d’esperit. Ell seria el guardià d’aquestes muntanyes i els seus habitants durant milers d’anys mentre algun nen, sense odi al cor, el vingués a abraçar les nits de lluna plena. El nen va dir que ho faria i que també ho farien els seus fills i els fills dels seus fills. Els pares li van dir que els pactes, fins els que es fan en somnis, s’han de complir i així  el nen va complir la seva promesa i va passar la història al caliu del foc d’una generació darrere una altra. Des de llavors, d’una manera o altra, visqui qui visqui aquí, renova el pacte amb el gran pare dels olivers i els seus germans. Cada cop n’hi ha menys de tan vells però ell restarà aquí mentre algú el vingui a abraçar.

Pare? Tornaran els meus germans?

Saps què? Crec que si ets tu qui li ho demana  - va fer mirant els nusos forts que els envoltaven- ens els tornarà sans i estalvis amb l’ajuda d’Al.là.

La Fàtima es va abraçar tot el fort que va poder i li ho va demanar amb totes les seves forces. El seu pare  torna a  fer marges tot pensant en el futur i  mirant  cap a Bene, per darrere de Wurtah veu el fum de les fogueres.

  -Tot anirà bé -es diu per a ell-, tenim al Perot.

Gràcies a Salvador Carbó per la fabulosa guia d’Horta de Sant Joan.

Perdoneu per les llicències .

Jesús Carbó

GARROFERS

Els anys són garrofers,
bèsties inconvencibles i centenàries
que cavalquen al fons dels teus ulls,
que dibuixen camins de terra desesperada,
línies que fereixen els fils de l’aigua
i tanquen les urgències de la memòria
amb els cordills contaminats de l’oblit. 

Alzina

Em faig de fusta, 
de pi,
d’avet,
d’escorça,
de roure,
de suro,
d’alzina.
Em moro
a morts petites,
a cops de destral. 

Pi pinyoner

Anar xuclant les rutes del passat,
aquell miracle que reviu la diferència,
els records que fan mal,
impactes petits, malgirbats,
com les llavors d’un lledoner,
projectils de l’atzar compacte,
dibuixant paràboles efímeres,
moments que ens capturen
com una gota llefiscosa
feta de resina de pi pinyoner,
una bossa que ens amalgama,
ens empresona, ens solidifica
i ens fa fòssils per sempre més.
Avellaner
Les humitats grinyolen,
el nyic nyic
de les síl•labes àtones 
d’una conversa
de silencis minúsculs,
el xiu xiu
de les branques d’avellaner,
el non non
d’un bressol que, 
de mica en mica,
ha perdut tots els rastres d’innocència

 Jordi Cervera

Les herbes eren fantàstiques, tenien vida les flors silvestres.

Els arbres servien per jugar a casetes, palaus, allà pujaven les amiguetes.

Si alguna branca  esgarrava  els vestits vellets que portàvem,

atrapàvem el penjoll amb les calces i  ens sentíem com a princeses.

Ens sentíem agermanats amb el gos i els gats. Amb  tristor si es morien

a sota d’un arbre amb creu de canya i unes floretes, els enterràvem.

Un nen mudet, em deia “nena garça” “nena garça” a dalt d’una olivera,

la seva mare es posava contenta de que digués una parauleta.

El millor arbre, fresc, de fulles amples i rames adients és la figuera.

Per jugar, imaginar, cosir, estudiar, pujar i baixar estava  “la figuereta”.

Les figueres estaven amb un perfil d’aigua a sota o una pila de rentar,

l’aigua sabonosa la fèiem servir de llet, jugàvem a casetes

amb padellassos i amb coses trencades fèiem els estris de la llar.

Per nines fèiem servir pedres, les vestíem amb fulles i herbes,

o un monigotet de drap  amb paperetes  de caramel col·leccionats.

Quan baixava aigua pel perfil, ho rentàvem tot, ens hi posàvem a dins.

Amb  les fulles de figuera, i pàmpols del ceps fèiem de modistes

seguint els el nervis de la fulla amb flors o foradets, érem artistes. 

L’aigua  donava un toc fantàstic, ben mulladetes, les mares ens feien crits.

Passaven les hores volant, ens havien de recordar l’ hora de dinar i sopar,

per anar cadascú a la seva casa i després, o l’ endemà, poder tornar.

D’ aquesta manera desenvolupàvem la imaginació i la creativitat,

encara que el joc fos una representació del rol social del moment.

L’adaptabilitat, improvisació, imaginació, sempre ens ha acompanyat.

Estava molt diferenciat el paper de nen o nena amb convenciment.

El germanet d’una amigueta, que érem con família, anava dient:

que el Papa de Roma “i la seva dona” segur que anirien al cel.

Hi ha que veure con es van posar les mares i el propi nen

un dia al posar-li un drap i canviar-li la  lletra del acabament.

Necessitàvem una altra nena per a jugar, no enteníem res més.

Sempre eren atractius els arbres fàcils de poder anar  amunt i avall

els guarníem de llosses cortines de xolibarda i el que fes falta,

així era distribuït en habitacions i menjador com si fos una casa. 

Per columpis, tan adients,  s’hi posava uns engronsadors de bencill.

Teníem els preferits, l’olivera, l’abrecoquer i la Figuereta,

que, per la seva ombra i amb dos troncs, era la mes emblemàtica.

Igual servia per a jugar que per anar a llegir o estudiar a l’estiu.

Can Can la revista de las burbujas, los de “colección azucena”,

algun que altre llibre que teníem per casa, el llegir era repetitiu,

els mateixos vàries vegades, un de nou era una cosa estupenda.

Teníem TBOs  i Pulgarcitos  que ens portaven els parents de Barcelona,

per les rames, amb Guerreos del antifaz i tot, passàvem bona estona.

Un estiu, el de tercer de batxillerat, vaig repetir el dibuix lineal i,

amb una rama  per butaca i dos per taula, el vaig fer allà dalt.

Igualment quan apreníem a cosir,  vores,  vainica, costures, fistons

dalt de la figuereta, fins i tot, dibuixets a tovalles, tovallons i llençols.

Això d’aprendre a cosir, amb la igualtat, fins per homes és educatiu

per la motricitat fina. Això s’ha fet al revés, s’ha tret a les nenes,

per ser rol de dona, però, es perden tots un desenvolupament psicomotriu.

La figuereta  amb els anys anava creixent, es va fer molt gran. 

Es veien allà els nous infants amb les seves coses també jugant;

eren més moguts, xicarrons ells, anaven més amunt, esvalotats,

trencaven rames, un caigué de dalt de tot, es va trencar el braç.

A un altra figuereta des de terra feien cabanetes de veritat.

Una va estar temps construïda, devia ser una cosa  ja de vocació

perquè les criatures aquestes, avui en dia, són a la construcció.

La figuereta tenia dos troncs, es va fer grandiosa envaint el camí.

Al treballar els camps amb tractors aquests arbres grans es van tallar,

així que  les dues parts, de mica en mica, van tenir aquest destí.

Amb el temps tot ha canviat, uns ja no hi som, altres per sempre van marxar  uns rebolls tornaren a brotar, encara n’hi ha per allà, com record de l’ahir.

A les finques dels voltants també hi havia moltes figueres,

totes han tingut el mateix destí, els fruiters en quantitat rendibles

han substituït als arbres casolans, com eren les boníssimes cireres.

Per aquelles terres, avui per avui, passejant amb emocions indescriptibles

al lloc d’una gran figuera, ombra  per a rentar a mà, hi ha un pi

més alt que l’anterior arbre, amb una pila antiga tirada per allí.

Per sempre aquestes coses, els arbres antics, les  figueres en el record.

Ara  es fan servir  per arbres de jardí, ornaments  que remouen el cor.

Als parcs n’hi ha alguna que atrau més el seure a una rama que a un banc.

Per pujar a dalt, la discreció, el vestuari i l’ agilitat, no donen per tant.

Hi ha una figuera abandonada, ignorada, a les afores de la cuitat

al costat del carril de l’entrada de la Gran Via, venint del Garraf.

A  una revolta de matolls i herbes silvestres, d’aquells racons

que queden com miraculosament després de grans construccions.

Aquesta figuereta, allà està, desfullada quan toca i quan cal verda,

supervivent de l’espècie, fent-li un retrat, per record, de totes, queda.

Josefina Motis