En aquest cas i sumant-nos tots: escriptors, organitzadors, i un cop més en Octavi Serret, nosaltres com a Editorial hem emmotllat el treball de moltes persones amb una forta il·lusió en donar a conèixerla trobada d’autors ebrencs al Matarranya. I salvant que en cas de ser un autor no pròpiament dit del territori, però si relacionat d’una o altra forma, o si més no entregat de cor al que representa el mot “ebrenc”.

Si varem iniciar el recorregut amb: lletres de casa, antologia de poetes ebrencs al Serretblog i el següent fou: il·lusions i incerteses, primera novel·la col·lectiva en català convocada al Serretblog, ara amb: l’arbreda ebrenca, recull de relats, pretenem oferir-vos un llibre on, 55 autors i autores de l’Ebre, us ofereixen els seus escrits, en forma de narrativa, poemes, contes i fins i tot un haikú. El que vol representar uns sentiments per una terra que a ningú deixa indiferent.

En aquest cinquè any de convocatòria volem felicitar als organitzadors per l’iniciativa i la possibilitat de que tants escriptors puguin participar-hi i entre tots haurem de pensar en millorar per propers anys, el contingut i si més no la filosofia d’aquestes trobades, però d’això ja tindrem temps per afrontar-ho.

Que gaudeixin d’aquesta obra i que aquests escriptors i escriptores ens sedueixin amb els seus escrits i nosaltres, entre tots, el que volem fer és donar forma a aquests llibres, i que com molt bé va dir en el seu dia, Artur Quintana, es converteixin poc a poc en la col·lecció:  paraula ebrenca.

March Editor

 Un dia parlaré de carrascots i freixeres

que niuen pel barranc de les Canals

o aniré des dels Gallipons

per a pujar pel barranc de la Vall de Ferro

i des d'allí a les Foies i els Cremadals,

però avui toca el cruixir d'en Pinus

pels bufits suaus del garbí.

Des de la memòria que m'empara

amb els braços oberts i consentiment,

refugi sublim on hi ha el coment precís

dels contactes necessaris i silenciosos

que mantinc d'una manera simbòlica

a la vora del vell Pi de la Orde,

al terme freixnedí i matarranyenc.

Sempre respectant els veïns

per no fer destorb al seu descans,

per no haver de despertar els moixons

que habiten entre les rames de les branques

o crear molèstia a tota classe de bèsties

que s'aprofiten de la seua escorça,

des de formigues a sargantanes,

mussols, esquirols, aràcnids,

serps, aguilots, gats cervals...

i no caure en absurdes insolències

de fer la gràcia només per fer-la.

A l'estiu les teues ombres acullen,

millor dit, acollien als ciutadans

que els guardava de la basca

d'estar al rastell del sol,

i oferies uns glops d'aire fresc

per continuar el respir

gràcies al teu tronc de melis.

D'aquell arbre majestuós

tenim testimoni fotogràfic;

van fer llenya de l'arbre caigut

a base destrals i serres

i ara queda el record i l'esperança

de veure créixer un pi menut

en honor d'aquella glòria.

Sempre estic al seu costat

donant-li aigua, adob i alè

per a sentir les raïls

i poder absorbir de nou

la seua força

entre el vesc i la pinassa.

               Juli Micolau

N’estic més que fart de l’amo. Lo nostre mas, a la partida de Les Moles, no és dels millors del poble. No té la vall de terra panera del Mas de Mancuro, ni les amples clotes del Mas de Valentí ni els bancals d’horta de la Torre de Sanxo. Ni els seus olivars se poden acomparar als del Mas del Pi. Però, mal que bé, si no fore pel pocavergonya de l’amo, aniríem fent. A més d’una bona parada de vinya, alguns bancals d’oliveres, i ametllers pels margens, jo trec temps per a portar un hortet al sol de la vall. Segons me va contar lo masover que portave lo mas abans que natres baixàrem de Pena-roja, la font no s’ha secat ni a les pitjors sequeres, ni quan la glera del riu se podie travessar sense banyar-te los peus. De l’aigua que raja, sempre fresca i dolça, en bevem a casa, abeurem una rabera de conills i gallines i rego l’hortalícia. Al bassot on repleguem l’aigua sobrant encara hi venen a beure les caballeries i algunes raberes de bestiar de la contornada. Per traure’m alguna perra, i sense tindre que partir amb l’amo, crio planter de tomates, primentons i aubergínies que venc pels masos del voltant. M’està mal de dir-ho però el meu planter té molta nomenada per tot lo terme i me’l venen a buscar del poble i tot, encara que està a una hora de lluny, costes amunt pel camí vell de Fontdespatlla. Es l’únic cultiu que no he de partir a mitges.

Però al malaït de l’amo tot li pareix poc. Les mitges de la vinya, de les olives, de les ametlles i de la miqueta de sembradura, i encara en vol traure més suc. Sempre que el veig, pel poble o pel mas, em deixe caure que, amb les mitges, no en trau ni per a pagar els impostos. I això que els ‘seus’ van guanyar la guerra, que també li agrade de recordar-m’ho. Però si ell no en trau ni per a pagar impostos, natres no en traiem més que per anar passant, i prou. Després de cada visita d’esta sangonera desagraïda passo uns dies de mala lleit. Només ve al mas per a donar-mos maldecaps.

Però quan baixo a la vall, a la vora de l’hort, tots els mals pensaments es fonen sense deixar rastre, com un bolva de neu caiguda a destemps. Aquella olivera de la valleta és digna de vore i d’admirar. Ja me n’encarrego prou de que pel voltant de la soca no creixca ni un pollisset, ni una mala herba. Sempre ben abonada en gallinassa i ben llaurada. Repassada amb la cabegueta fins al raconet més amagat. I ben esporgada, sense fer les maleses que fan los esporgadors moderns, que només dixen quatre flocalls de rama i no s’ho pensen dues vegades per tirar a terra cimals sencers. No, no, res d’això. Es un arbre com Deu mane. Fan falta tres hòmens en los braços estesos per a voltar la soca, i les escales més grans, de setze esglaons, no arriben a les rames més altes. A mi m’havien deixat la responsabilitat de cuidar aquell gegant de fusta i rama, i jo havia d’estar a l’altura de l’encàrrec. I ben a gust. Tothom sap que les oliveres costen molt de criar. Sempre hai sentit dir que qui plante oliveres només aspire a que els seus fills en collisquen el fruit. ¿Quantes generacions havien passat des que un llaurador com jo, fa més de mil anys, va plantar aquell empelt? Pot ser que fore al temps dels moros, pot ser que fore un home que vivie al poblet que n’hi al cap del collet, i del que només en queden unes lloses enclavades arrenglerades en terra.

Ja me n’encarrego jo de que l’olivera tiro per a avant i estigue sempre verda i ufanosa. Només li cal patir per les gelades, que si son molt fortes la poden malmetre. Per sort, quan la gelada del 56, al estar a un carassol arrecerat del vent gelador, se va escapar de la mortalera de l’olivar. Si se’n va eixir a una vora allavontes, per mi no ha de quedar que aguanto mil anys més. A més, la meua olivera no és una casualitat de la natura, es filla de la terra llaurada i del treball de la gent. Es fruit de la suor, de les mans crivassades i de la dolor d’esquena.

Quan, a vegades, mos ajuntem los masovers del voltant per a vetllar les llargues nits d’hivern sempre ix la mateixa discussió. Que si l’arbre més gran del terme és la carrasca del Mas de Morro Badat, al sol de la Mola de Santa Magdalena; que si el pi dels Plans Serrats, anant cap al Sants; que si la Matissa del Mas del Venteret, al sol del terme. Ni ha qui diu que el més gran de tots els arbres que n’hi ha hagut al terme era el pi del Mas del Pi, però un rellàmpec li va caure damunt i el va secar. No ho sé, jo no el vaig arribar a vore. Però del que n’estic ben segur és que cap d’aquells arbres fenomenals done profit com la meua olivera, de la que hem arribat a collir 20 dobles d’olives. Va ser un hivert de molta oliada. Hi vam passar dos dies collint amb la dona i el sagalt, passant de valent de fred i sense encantar-mos, però va valer la pena. També cal dir que a tota la parada, encara que és de terra negra i té molt fondable, no hi puc fer criar res. Si algun any l’he provat de sembrar no hai arribat a cosetxar, perquè la civada no pujave més d’un pam. L’ombra espessa i amarga d’aquell arbre mil·lenari s’ho menja tot a cent metros a la redona, però s’ho val.

Per això, quan l’avariciós de l’amo este matí m’ha vingut amb la cançó de que li havien oferit una cartera plena de billets per la llenya de l’olivera, li he contestat que, si algú venia a tallar aquella soca aspra i nugosa, l’única llenya que s’emportaria seria la que jo repartiria. I en quedaria ben assaciat.

Lluis Rajadell