Lletres ebrenques: El meu Enric Valor: fabrista de l’Alcoià per Emigdi Subirats
1. Autors Ebrencs dissabte, 20 de agost de 2011 | Comentaris
Aquest article l'he publicat al número de desembre de la revista cultural valenciana Saó, en un monogràfic al literat i lingüista alcoià Enric Valor
Enric Valor i Vives era tot un homenot de lletres! Definició ideal per a un home, natural de Castalla (l’Alcoià), que ha passat a la història com a un fill il·lustre de les lletres catalanes: una figura emblemàtica que ens ha d’enorgullir com a catalanoparlants, siguem de Formentera, l’Alguer, Campredó, Calaceit, Prada de Comflent, Andorra la Vella o Elx. Segur que qualsevol estudiós destacaria dos aspectes primordials de la seua extensa obra: els treballs de recol·lecció de lexicografia valenciana i el seu paper primordial per la normativització de la llengua catalana al País Valencià. Valor va ser un dels més ferms introductors del fabrisme al País Valencià, al costat de figures de la filologia catalana de l’alçada de Carles Salvador o Sanchis Guarner. Si repassem la seua extensa trajectòria, el trobem a principis dels anys 1930 com a redactor de El Tio cuc, el curiós periòdic satíric republicà d’Alacant, els redactors del qual solien usar un valencià dialectal i carregat d’incorreccions gramaticals, als quals el lingüista castallí va encaminar cap a l’ús de la nova normativa de la llengua. A més, va ser un incipient col·laborador del monumental Diccionari català-valencià-balear que estava enllestint el filòleg mallorquí Francesc de Borja Moll, amb una notable aportació de lèxic alacantí. Era l’època de reivindicació sentimental de la catalanitat d’Alacant, amb la fundació de l’Agrupació Regionalista Alacantina; també dels seus articles a setmanaris històrics com El Camí o La República de lletres, que el consagraren com a jove intel·lectual i li permeteren anar construint la seua Ítaka particular durant els il·lusionants anys republicans. Des de les comarques meridionals dels Països Catalans, Enric Valor creia en la catalanitat d’una manera valenta, i la conreava amb fermesa, i feia un servei immens a la consolidació literària de la llengua nostrada.
Un dels catalans més il·lustres del segle XXI, Joan Corominas, havia d’esdevenir el gran mestre del rondallista castallut. El mestre Valor sempre va professar una gran admiració pel lingüista més gran dels que es fan i es desfan. I Corominas va entendre la seua vàlua i va encaminar-lo tant com va poder, i també va fer bandera del seu mestratge.
I el franquisme el va empresonar. La seua lluita i el seu fervor cultural va passar de la quasi clandestinitat a les reixes. A la meua terra, a la ciutat de Tortosa, durant aquests anys empresonaven Manel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre, exemple de fidelitat lingüística i de passió literària. A Castalla, feien el mateix amb l’Enric Valor, un dels grans de les nostres lletres. Arreu dels Països Catalans, els fidels a la llengua sofrien l’exili interior, la repressió continuada i la substitució cultural: l’anihilament de la catalanitat. Tot i que l’Enric Valor va fer-nos saber uns quants cops que havia eixit "sense haver après la lliçó". El silenci forçós no li havia de tallar la veu, molt menys la literària. I havia d’arribar la fundació de Gorg, primera revista en català al sud, i continuaria amb la publicació d’instructives lliçons gramaticals a diversos periòdics alacantins i valencians. La passió per la llengua de la terra el portava a fer una incessant recerca en àmbits diversos i a superar els entrebancs polítics del moment: mai no va agenollar-se davant l’ordre vigent!!!
Last but not least, ens queda fer cinc cèntims de la seua novel·lística. Se’ns presenta com a un excel·lent narrador, que aportaria moltíssim a la novel·la catalana del segle XX, que havia tingut noms d’or, coetanis seus i d’arreu de l’àmbit lingüístic: Llorenç Villalonga (Mallorca), Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita), Mercè Rodoreda (Barcelona), Xavier Benguerel (Barcelona), Vicenç Riera Llorca (Mataró). Va voler retratar la guerra a El misteri de Canadian, manuscrit que va perdre’s en un bombardeig del tren. Els tres títols de l’anomenat cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó) van tenir una gran acceptació i van enlairar el seu nom. Eren novel·les de recuperació de la memòria col·lectiva, d’una època d’il·lusió (1916-39), escrites amb la qualitat pròpia d’un gran coneixedor de l’idioma català.
El règim franquista el va condemnar al silenci. Els 36 anys de foscor, amb intent de genocidi lingüístic i cultural inclòs, l’havien de marcar profundament com a literat. El 20 de novembre de 1975 “passaren a la història les llargues vacances del silenci”, com afirmava l’intel·lectual ebrenc Joan Cid i Mulet (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982), catalanista convençut, exiliat durant quaranta anys a terra asteca i col·laborador de l’esmentada revista El Camí. Valor va anar treballant magníficament la rondallística durant els primers anys de la dura postguerra. L’imposat silenci polític propiciava una atrafegada tasca literària. Els anys 1950 varen veure l’aparició dels diversos volums de les Rondalles valencianes, que varen tenir un gran ressò dintre de l’intel·lectualitat catalana i catalanista del seu temps. La prestigiosa publicació La nova revista, que dirigia des de Mèxic estant el gran Avel·lí Artís Gener, en la qual col·laborava la flor i la nata de la literatura catalana, va fer-se ressò d’aquest gran treball que portava a terme l’Enric Valor. I varen enquadrar la seua feina dintre del marc d’autors valencians de luxe. I és que des del sud arribava llum ben brillant!!! Joan Fuster, Sanchís Guarner, Carles Salvador, Enric Valor... estaven realitzant una magnífica tasca de recerca lingüística i literària en un dels moments polítics més durs de la nostra història col·lectiva, mentre Estellès i Casp s’enlairaven poèticament (aquest darrer va abraçar posteriorment camins de l’absurd, la vulgar mediocritat... però, coses de l’autoodi...).Contes, lingüística, rondalles, novel·les, articles, passió catalanista... tot plegat el convertiren en un home molt respectat entre la intel·lectualitat nacionalment catalana del seu temps. Membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des de 1986, va rebre el preuat Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1987, per part d’Òmnium Cultural, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1993. Molts altres honors li havien d’arribar des de les illes Balears i des del País Valencià, malgrat la situació de perenne arraconament de la llengua a què s’ha vist sotmès durant les darreres dècades, fet aquest que Enric Valor sempre va denunciar i que portava clavat molt dintre. El fenomen del blaverisme havia d’enterbolir històriques relacions culturals i refredar la identitat nacional de dalt i de baix. Valor enlairava la senyera sense blau, feia propis els famosos versos d’un altre alcoià memorable, l’estimat Ovidi Montllor: senyores i senyors sóc alcoià, tinc senyera on blau no hi ha, dic ben fort que parle català, i que ho faig a la manera de València.
I aquest és el meu Enric Valor, sobre el qual aniria escrivint mots i mots d’admiració i de reconeixement. Un dels grans de les lletres catalanes de tots els temps. Un símbol de la unitat lingüística i nacional. Una senyera sense blau; una llengua amb un nom, consolidada i sense autoodi; una terra sobirana, una gent fidel a la identitat... I des de vora l’Ebre, amb la remor de l’aigua que ens acompanya, rellegim les rondalles alcoianes i una llàgrima se’ns barreja amb l’Ebre: per la llengua de totes i de tots que ha donat homenots tan grans, i que ha de lluitar perennement per la seua supervivència i dignificació. Tot sovint penso que la meua infància té una dolça i secreta remor d’aigua, parlo de la verdor d’un Delta immens, parlo del vol dels ibis, milers d’ibis com les volves de la neu més blanca... canta el poeta de Tortosa, Gerard Vergés, uns versos que encapçalen un himne poètic memorable que dedico a la figura del gran homenot de Castalla.
Que visqui per sempre, Enric Valor!!!
LLETRES EBRENQUES: Novel·les (5): Sabó Moll, per Emigdi Subirats
1. Autors Ebrencs dimarts, 16 de novembre de 2010 | ComentarisNovel·les (5): Sabó Moll
La Paquita Aliern va publicar el març de 2006 la millor novel·la de la seua producció, i aquesta no és una asseveració gratuïta ni molt menys.Sabó Moll serà considerada ben aviat, sens dubte, com una de les gran novel·les ebrenques, atès que conté tots els ingredients necessaris per convertir-se en tot un clàssic. Val a dir, que forma part de la trilogia de retrats històrics que la novel·lista xertolina va començar el 2005 amb El pont de la solitud, mitjançant la qual s'endinsava en la duríssima problemàtica de la postguerra. Amb aquest relat entra de ple en els anys 1950. Dos missatges centren bàsicament la novel·la: primerament, la condemna sense pal·liatius de la dictadura (amb totes les seves nefastes conseqüències respecte a la moral ciutadana i la manca total de llibertats individuals i col·lectives); i en segon lloc, l'homenatge permanent i sentimental que l'escriptora vol retre a tota una generació de ciutadans ebrencs, que varen haver d'emigrar donades les fortes penúries econòmiques amb que s'havia de viure al món rural, les quals es van agreujar de manera molt dramàtica a partir de les extremades conseqüències negatives que va provocar la històrica Gelada de 1956 (de la qual se'n compleixen cinquanta anys), en què tots els conreus varen quedar glaçats, finques senceres van ser inhabilitades, i tot un model de vida centenari va ser posat en qüestió.
De la mà d'un antiheroi, en Biel, la història pren un caire de denúncia explícita. El protagonista, doncs, és un feixista de cap a peus, al qual l'ambició pecuniària i l'ànsia de poder no el deixen ser mai feliç, i el condemnen a la seva pròpia presó personal. Com es diu popularment, tot allò que toca ho fa malbé. Aquest gris personatge queda contraposat amb l'heroïna de torn, la Josepa, que porta una vida senzilla al costat del seu marit i els seus fills, i a la qual li costa moltíssim prendre consciència que el pas més important de la seva vida suposa deixar enrera els arrels, malgrat que Barcelona els ofereix tot un món de possibilitats.
Si un tret en especial hem de destacar d'aquesta excel·lent novel·la és la seua gran riquesa lèxica, que ha permès compilar una gran quantitat d'adjectius i de proverbis autòctons. Aquest fet és molt remarcable, donat que l'autora s'havia destacat fins ara per l'ús habitual de la llengua castellana en moltes de les seves narracions anteriors.
Malgrat que a les Terres de l'Ebre no abunden els novel·listes, creiem interessant remarcar que hi ha diverses novel·les que ens retraten a la perfecció un moment històric determinat. Faré esment d'alguns noms, tot i que evidentment n'hi ha molts d'altres. El vent de Dalt d'en Xavier Guillamon (empordanès amb arrels campredonenques) retrata els històrics fets d'octubre de 1934 que portà nombrosos ciutadans ebrencs als vaixells-presó de Tarragona com a represàlia a la seva rebel·lió. Terra de Vent del bitemenc Artur Bel, entra de ple en les contradiccions morals que li provoca a un soldat republicà la seva relació amb dues dones, una de convencional i l'altra de revolucionària. Finalment, Destins de Joan Cid i Mulet és la gran novel·la ebrenca de la guerra civil i dels camps de concentració posteriors, per marcà la vida de tots aquells que es quedaren sense res.
Sabó Moll doncs ens narra d'una manera amena el canvi dels temps, des d'una perspectiva molt humana. Amb una magnífica capacitat narrativa, la Francesca Aliern aconsegueix arribar al cim de la seva novel·lística i a la maduresa en l'ús del català.
Recomanem a tothom la lectura, ja que és una gran notícia per a la narrativa ebrenca, que necessita obres de qualitat per a ser valorada en el panorama de la literatura catalana.
Lletres ebrenques: Sensacions de la fira literària Joan Cid i Mulet (3)
11.Fires Literàries dissabte, 24 de abril de 2010 | Comentaris
He endegat el matí ben d'hora ja que he portat els meus xiquets a jugar una competició de bàsket al pavelló poliesportiu d'Amposta. Poc després he marxat cap a Jesús on m'esperava una altra jornada memorable. I és que han estat tres dies d'autèntic luxe literari i d'agermanament entre els escriptors i les escriptores, i resta de persones vinculades a l'àmbit literari.
El primer dels actes programats era l'homenatge al llibreter i amic Octavi Serret, de Vall-de-roures (Matarranya), premi nacional de cultura 2010. L'he dirigit personalment i he repetit el missatge de sempre envers la personalitat del nostre Octavi, l'amic de les lletres ebrenques i catalanes. Posteriorment, ens esperava la presentació del projecte Negra i ebrenca de la revista La Lluna en un cove i la presentació de la novel·la col·lectiva del Serret Bloc, dos projectes de relleu sorgits d'aquesta màquina de cultura literària que és l'Octavi Serret.
Hem passat a la macropresentació de llibres. Enguany teníem alguns convidats provinents de Vilanova i la Geltrú i de Tarragona que han fet una emotiva presentació de les seues obres i han mostrat la seua satisfacció pel nostre certamen llibresc. Hem pogut enraonar amb molts companys de lletres d'arreu de la geografia catalana. Ara em vénen al cap de memòria: Jesús M. Tibau, Josep Igual, Jordi Pijoan, Coia Valls, Xúlio Ricardo Trigo, M. Rosa Nogué, Vicent Pellicer, Blanca Deosdad, Pere Perellon, M. Josep Margalef, Teresa Bertran, Tomàs Camacho, o els meus estimats joves literats Cinta Arasa i Jordi Andreu.
Hi ha hagut l'esperat i esplèndid dinar literari... Hem pogut recitar poemes i llegir prosa de Vergés, hem rigut moltíssim, hem parlat de projectes literaris, hem comentat les obres respectives, hem admirat les figures de Manel Pérez i de Gerard Vergés. La seua presència al dinar ha estat tota una joia, que ens ha permès gaudir de la seua dialèctica i saviesa. També m'he permès el gust d'homenatjar de nou en públic l'Octavi, el Manel i el Gerard... tres motors literaris ebrencs, tot un luxe poder-los reunir plegats i aconseguir que tinguessin una presència activa al certamen.
L'ombra allargada de la Creu de Sant Jordi que rebrà l'ancià Manel Pérez Bonfill dimecres que ve era ben present. Un projecte de la nostra fira que ha tirat endavant, i ja en van uns quants. Ens n'estem sortint en moltes coses i estem extremadament satisfets.
A la tarda, la xiqueta Irene López ens ha contat les seues historietes de El cistell de les meues joguines, que vàrem incorporar al meu programa radiofònic Lletres Ebrenques. La macropresentació de la tarda ha estat igualment intensa, amb la presència de dos escriptores de Campredó que m'ha fet una especial il·lusió, l'Estela Tomàs i la Marga Estorach. La música de la Banda municipal de Jesús i del Grup de Grallers local ha posat el punt i final a uns dies inoblidables.
Em quedo amb molts aspectes de la fira. L'amic Vicent Pellicer ha fet un resum esplèndid de tot el que ha passat aquests dies. Les frases d'estima envers la meua activitat literària de Gerard Vergés i Manel Pérez mai les oblidaré. Tampoc les converses amb l'Octavi, amb el Xúlio Ricardo o la M. Rosa Nogué, els contactes per tenir més autors al Lletres Ebrenques com la Coia Valls. Les abraçades amb la Cinta, el Jordi... Tot i tot ha estat ben rodó.
El motor literari a Jesús s'engrassa amb mans de mecànica, l'amiga Dolors Queralt, la millor regidora de cultura de les que es fan i es desfan, que es mereix tot el nostre reconeixement. Hi ha dades a estudiar òbviament. Mirar com podem arribar a més escriptors i historiadors del Baix Ebre que no s'aproximen per la fira quan nosaltres voldríem que se la sentissin pròpia i col·laboressin a engrandir-la. El nivell de venda de llibres és un altre tema a discutir... tot i que no estem descontents de com ha anat.
Llarga vida a la Fira literària Joan Cid i Mulet!!! i visca i visca i visca...
FIRA LITERÀRIA JOAN CID I MULET. JESÚS: SANT JORDI !!!
11.Fires Literàries dissabte, 24 de abril de 2010 | Comentaris
–
Enviat per Comissió Fira Literària Joan Cid i Mulet a FIRA LITERÀRIA JOAN CID I MULET. JESÚS. el 4/23/2010 11:15:00 AM
Emigdi Subirats i Sebastià Lletres ebrenques: Sensacions de la fira Joan Cid i Mulet (2)
11.Fires Literàries dilluns, 19 de abril de 2010 | Comentaris
La jornada de dissabte al matí de la IV fira literària Joan Cid i Mulet estava dedicada als més joves. Es tracta d'actes molt necessaris que organitzem a consciència, conscients de la importància d'incorporar els nostres xiquets a l'àmbit literari. Vaig tenir l'oportunitat de saludar de nou la Janet Recasens, barcelonina i lectora d'aquest bloc, que va explicar un bon conta contes. Una altra de les activitats que esperava amb anhel era el recital de poesia sobre l'obra de Gerard Vergés per part dels alumnes de l'ESO de l'Institut Sòl del riu d'Alcanar. Em vaig emocionar sentint com recitaven, i agraeixo de tot cor l'excel·lent feina que ha realitzat el professor, poeta i amic Tomàs Camacho. També vaig tenir uns moments per comentar com havia anat l'acte de presentació del darrer llibre de Vicent Pellicer, Terres de l'Ebre, vida i colors. Tothom estava molt satisfet de l'actuació de la cantautora Montse Castellà i de la nombrosa assistència a l'acte. Felicitem-nos...
A la tarda, la fira feia goig amb molt públic assistent a l'actuació de l'orquestra Stop, formada per alumnes de l'institut de Roquetes. Brillants!!! Va arribar el moment institucional, el reconeixement a l'obra i la figura de Gerard Vergés i Príncep. Vaig anar xerrant amb molta gent i rebent sensacions molt emotives. Destacaré la xerrada amb el regidor de cultura de Tortosa, Joan Caballol, amb el qual sempre m'agrada xerrar durant una estona llarga ja que compartim l'estima per les nostres lletres i la nostra cultura. Vaig poder abraçar el veterà literat Manel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre, un dels meus ídols literaris... Em va dir frases que m'han quedat al cor per sempre. Emoció pura i dura!!! Em farà un obsequi que tampoc oblidaré mai... Se'm posa la carn de gallina escrivint aquestes ratlles. Vaig anar parlant amb l'amic Jaume Forcadell, regidor d'ICV; la Meritxell Roigé, regidora de CiU; l'alcalde tortosí Ferran Bel, el poeta Tomàs Camacho; la professora ampostina Maria Josep Margalef; l'escriptora Teresa Bertran; l'escriptor Manel Ollé; la bibliotecària Joana Serret; els amics escriptors Tibau i Pellicer. Em deixo gent...
La inauguració va ser molt emotiva. L'alcalde jesusenc va fer un repàs a totes les activitats d'un certamen ja consolidat. El Delegat de Cultura de la Generalitat, l'amic i republicà Xavi Vega, ens digué dos sorpreses molt agradables que ens emocionaren de debò: posarà el nom de Gerard Vergés i de Joan Cid i Mulet a les sales d'exposicions i de conferències del renovat edifici del Palau Oliver de Boteller. Els projectes de la fira arriben a tenir influència social... Magnífic!!! El moment més emotiu per mi va ser, per suposat, la recitació de tot un himne poètic, Parlo d'un riu antic i remorós, de Gerard Vergés, per part de la meua xiqueta, Rosa. No puc explicar què vaig sentir... L'havíem assajat durant la tarda, i va rebre un unànim reconeixement. Encara sento la seua dolça veu transmetent el magnífic poema de Vergés.
Arribà l'hora de presentar el llibre Jo sóc aquell que em dic Gerard. Es tracta d'una iniciativa meua que va comptar amb el beneplàcit de l'editorial Petròpolis, que dirigeix l'amic Jaume Llambrich, i amb la col·laboració d'una trentena de persones que han volgut expressar per escrit les seues sensacions envers l'obra de Vergés. Li vaig poder donar personalment al mestre poètic. També vaig llegir uns versos en anglès, part de la meua traducció de l'Ombra rogenca de la lloba. Em vaig sentir molt a gust recitant-los, era el meu petit homenatge a Vergés, ja que era el primer cop que sentia la seua obra en llengua anglesa.
Ens esperava encara una magnífica conferència del poeta Ramon Garcia Mateos, natural de Salamanca i resident a Cambrils, sobre la grandesa poètica de Vergés. Una conferència esplèndida, que li va permetre fer tot un repàs al treball poètic del poeta tortosí.
Finalment, abraçades i rialles. L'amiga Dolors Queralt emocionada per moltes coses. L'escriptor Manel Ollé llençant elogis desmesurats sobre el meu treball i la meua persona (no necessito iaia, tenint Manel...). L'escriptor Vicent Pellicer marxant molt satisfet de tot plegat... Manel Pérez Bonfill comentant l'exposició sobre Vergés, del qual sóc comissari, i que explicaré properament...
Tot veritablement rodó... tot veritablement literari...
La poètica de Tortosa s'enlaira en el temps, des d'Abú Bakhr al Turtushí (segle XI) fins a Gerard Vergés (segle XXI).
Qui som
