L’Albert Manent ha comentat reiteradament que l’Artur Bladé i Desumvila és un dels grans memorialistes de Catalunya, alhora que situa la seva obra a l’alçada de la del mateix  Josep Pla. El seu llibre Benissanet és probablement el retrat humà més ben aconseguit i emblemàtic que ha escrit un autor ebrenc. Va ser publicat a Ciutat de Mèxic el 1953, i de seguida va rebre una sèrie de comentaris molt favorables per part de la crítica catalana del moment. La riba baixa de l’Ebre prenia força amb un retrat mític d’un autor exiliat, que parlava des de l’enyor i des de l’amor, i que passava a ser tot un referent literari.
Un dels articles més emotius sobre aquest  llibre de memòries del poble natal, el va escriure justament un altre autor exiliat (tot i que en el seu cas a l’Argentina): en Josep Cabré i Bru, prioratí, fill de Gratallops, que signava les seves cròniques amb el pseudònim Jordi Casanovas. Va sortir publicat a la històrica revista Ressorgiment de Buenos Aires al gener de 1954, i posteriorment el va reeditar La Nostra Revista de Ciutat de Mèxic. Podem comprovar en el citat article, que les vivències de Benissanet i de Gratallops s’unien d’una manera sorprenent, que portava a la identificació plena de tots literats, que no es coneixien personalment però s’emmirallaven en pensament. És un article molt ben escrit, alliçonador, que esdevé igualment un magnífic retrat dels sentiments de l’exiliat ebrenc, prioratí, o català, que recull imatges belles i les converteix en paraules, perquè la memòria era l’única cosa que el franquisme no els podria prendre.  
Benissanet comença amb una interessant i amena nota preliminar, que Artur Bladé utilitza per explicar-nos la seva intenció quan va escriure aquesta obra. Les següents dedicatòries en són un bon testimoni: A Cinta (la Cinteta Font de Benissanet), esposa meva i coautora i A Artur, el nostre fill, perquè tingui una idea del poble on va néixer i d’on la guerra el va fer marxar quan només tenia sis anys. Posteriorment passa a parlar de la història de Catalunya, de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 que va acabar amb la personalitat pròpia i amb l’aplicació dels Decrets de Nova Planta que varen començar una inacabable persecució de la nostra llengua. Ens parla de grans escriptors autòctons com Carles Riba o Antoni Rovira i Virgili. I ens explica la seva sensació de pertànyer al col·lectiu dels desterrats, una idea que desenvolupa en tota l’obra. L’acabament del pròleg ens dóna l’abast de l’exili, de la diàspora com es diu en literatura, en esmenar els ciutadans del poble que l’han ajudat a configurar l’obra ja que es troben com ell a Mèxic, és a dir són uns desterrats: Aquest és el paràgraf final que els esmenta:  
En certa manera, he tingut també la col·laboració de tots els benissanetans exiliats ací a Mèxic (Torà, Pujol, Grau, Roca i Montagut, pare i fill), amb els quals he pogut parlar sovint i recordar coses del nostre poble. Finalment, dono les gràcies a l’amic Terré, de Móra, que m’ha facilitat diverses notes típiques (caça, pesca, llaguts, etc.), certament valuoses. Com es pot veure, tot és ací afectiu, gairebé casolà i fins i tot una mica trist, en el fons.
L’obra conté 188 pàgines dividides en 14 capítols. L’escriptor troba l’excusa per parlar de tot el poble, de les tradicions, la gent, les afeccions, els conreus, etc. Per la seva part, aquest emotiu i històric article de l’escriptor i periodista prioratí agafa tocs mítics i mereix una atenta lectura i conservar-lo a l’hemeroteca dels lectors apassionats en la literatura ebrenca i catalana.
En Josep Cabré i Bru de Gratallops  i l’Artur Bladé i Desumvila de Benissanet, agermanen els seus pobles per sempre més.

 ELS LLIBRES 1 ELS AUTORS LA PETIT A GEOGRAFIA

 A Artur Bladé i Desumvila després de llegir el seu Benissanet

 És possible que la proximitat de la meva comarca natal amb la ribera catalana de l'Ebre, hagi estat la primera causa de l'encantament que he trobat en el vostre Benissanet. Jo sóc del Priorat, del primitiu Priorat de Scala Dei, forca engrandit després, en fer-se la distribució comarcal de la Generalitat. El Priorat original el constituïen set pobles petits, i el 'meu, Gratallops, n'era el veritable centre. - Sempre m'ha causat una mica de pena declarar el nom del meu poble - car per als estranys no deixa d'ésser una mica repel·lent, i fins i tot – risible -:., però, així mateix, mai no l'amago. No faig com més de quatre que, en preguntar-los:'«De quin poble sou '?», contesten que «de la banda de Banyoles>, si no recorren a la forma més vergonyosa i condemnable encara, de dir: «de la pro­víncia de Tarragona», o «de la província de Lleida.» El que ara recordo també és una cosa que per imperdonable negligència mai no he sabut esbrinar, i és com els antics paisans meus: de no sé de quina època, van tenir la deplorable idea de canviar-li el nom al poble, el qual, segons he sentit afirmar sovint, temps era temps es deia Vila Nova del Pi, denominació evidentment molt més afortunada. I tornant al fet d' ésser franc en dir el poble de cadascú, sempre vull tenir present que la inspirada i no mai exhaurida poetessa Gracia B. de Llorente a gran honor ésser de Llofriu, poble empordanès minúscul, en el qual, segons una d'aquelles dites malicioses del nostre vigorós folklore: «els més rics van a captar.»
Priorat, la terra, en general, és eixuta i pedregosa -soldó i llecolell-, plantada d'ametllers, oli­vers i vinya, com diuen les Escrip­tures, i com vós dieu de la part secana de Benissanet. Degut a això, de tot el que dieu, interessantíssim, del gran riu i de les sènies, de la barca i dels llaguts, n'he de pres­cindir. A mi em commou el record de les muntanyes treballa des de la falda al cim, que són una cosa glo­riosa: els perfums de I'espigol, del timó, del romer, i l'aroma de la sajulida, que és l' encantament de les olives arbequines dintre la gerra, i la gràcia d’aquell broquil morat que fa unes sopes gairebé vermelles, molt saboroses, i els ametllers, que al Priorat abunden i quan són florits sembla que es tornin boigs d'alegria. Jo conservo als ulls la meravella i al cor l'enyorament d'haver contem­plat una vegada, des del Montsant i de la Serra de la Llena, e! terme d'Ulldemolins, cap als darrers de març, quan els ametllers estaven en plena florida. És una cosa única.
Per això trobo tan encertada la cita que feu, com a segona nota preliminar del vostre llibre, d'aque­lles paraules del frances Henry Tro­yat:
-Vós no reconeixereu mes el vostre país ... »
-Així mateix no podran pas can­viar-ne el color del cel, ni la flaire de la terra ... »
Al meu poble, i en tot el Priorat original, hi ha poquet regadiu, Les hortes a la vora del riu Siurana (això sí, molt ben conreades), són miniatures si les volem comparar amb les senies de la Ribera. El que més abunda són els hortets de recó.  
J o, com vós, però més que vós, m'he de servir d'imatges inactuals, primerament perquè han passat molts anys, i després perquè -ai, las! ­la historia del Priorat, si algú s'em­prén algun dia la feina d'escriure-­la, s'ha de dividir, així com 'la Sa­grada Escriptura, en Antic i Nou Testament, en Abans i Després de la Fil·loxera. Jo servo, com una desfilada d'imatges; boiroses, e! record .dels darrers temps' de les vaques grasses. A la plana hi havia, almenys tres cops per setmana, un verdulaire de Móra i un peixater de l' Ametlla; marxants de tot, de sabates i d'es­pardenyes, de sedes i percals; rifadors de quadres, i uns que feien bon negoci donant una pesada de taronges a canvi de dues de draps vells i soles d’espardenya. Tot sovint passaven cantant els Plata y Oro. No hi mancava res; ni, de tant en tant, el Noi de Tona i algun altre arrenca-queixals. 
Als finals de setembre el poble prenia uns aires fantàstics d’animació: de tot arreu hi arribava gent; molts aragonesos, gairebé tots de la banda de Terol; infinitat dels pobles de la Ribera, tots, fins els xavals de catorze i quinze anys, amb calça curta i faixa. L’equipatge de cadascú era sumari: una llauna de petroli buida, amb nansa a tall de cistella, i un falcó per tallar raïms. Molts de traginers, amb els seus matxos, venien dels volts de Castelló de la Plana. El vermar (veremar) era un prodigi de moviment i de color. El diner corria, i de que es pagava bé als vermadors n’era una prova que tornaven anys i anys els mateixos. Les jornades començaven a les quatre del matí, i a mitja tarda tots acudien a fer gatzara a la plaça del poble. Per les masies, no en parlem; en el teatre de Guimerà hi ha al·lusions que s’acosten a la realitat.
I les relacions amb els pobles de l’Ebre català havien de ser també, jo penso, interfamiliars. Una cobla molt coneguda, deia:
Maria, pel bé que et vull,
No et casis a la Ribera,
Que et faran menjar bajoques
I flors de carabassera.
Per Sant Andreu, el 30 de no­vembre, i per Sant Tomàs, el 21 de desembre, tot aquell que tenia un parell de duros· sobrers se n'havia d'anar a les fires de Falset. Si les fires de Falset eren notables, també ho eren les nostres festes major;. Aquell Sant Sebastià ! Processons amb els majorals portant les grans banderes, que eren fetes de domàs; missa cantada i a voltes orquestrada, amb sermó especial (el predicador havia d’ésser de fora vila, sinó no servia); moltes vegades en castellà, i la gent se l’empassava com bescuits, i Ball de coques a la plaça. Sobre les coques hi ha quelcom a dir : en primer lloc, la qualitat de les nostres coques maurades, penso que enlloc no haurà estat superada. Després, les coques enramades, que eren les que donaven categoria al Ball. A les cases on hi havia noies casadores, els majorals distribuïen coques, que les noies s’encarregaven d’enramar, operació en la qual s’abocava tot l’enginy possible. Els majorals passaven a recollir les coques i el dies del Ball es posaven a subhasta i, naturalment, cada subhasta era motiu de rivalitats i comprimís d’adquisició pels fadrins interessats. I… qui en dóna més…? De vegades, la rivalitat i la fatxenda arribaven a proporcions inversemblants. 
Una font, també, d’atracció de forasters, era l’ermita de la Consolació, de gran veneració en tota la comarca. Dues vegades a l’any, molta gent d les rodalies, joventut en gran part, s’hi reunia en aplec: uns hi anaven per devoció, i d’altres no tant; per a trobar-hi una comparació gràfica, hauríem de dir que, proporcionalment, el platxeri representava el pa, i la devoció el formatge.
I ara, jo em sento obligat a preguntar al meu desconegut amic Bladé-Desumvila i a la seva fina col·laboradora: Per què he tret a relluir tantes històries, que són del meu poble, i no són de Benissanet, que és el que fa al cas?
Perdoneu. Sobre el vostre llibre hi ha tela per tallar, i és ric de suggerències. Com hi ha tant d’acostament de costum de la Ribera al Priorat, potser jo no he sabut dir el que desitjava en lloança vostra, i m’he embrancat massa en parlar d’allò que no venia al cas.
Preneu-me la bona voluntat, i deixeu-me repetit: el vostre petit llibre és gran, molt gran.
Jordi Casanova

(De Ressorgiment, de Buenos Aires: gener de 1954).