"Fronteres de vidre" de Francesc Mompó amb resenya de Carles Cortés



RESSENYA DE CARLES CORTÉS SOBRE FRONTERES DE VIDRE

 
 
 
Ressenya del llibre de relats Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011) que l'escriptor Carles Cortés ha penjat en la seva pàgina web.

 
Els vint relats que configuren el llibre són un regal per al lector encuriosit en anar més enllà de la realitat. A mitjan camí entre la sorpresa i l’element fantàstic, Mompó aporta vint maneres d’entendre l’altra realitat, la que podem entendre darrere d’un vidre o un espill.

Els contes segueixen una estructura subjacent semblant que atorga al recull una homogeneïtat sorprenent. Amb tot, les temàtiques i el tractament d’aquestes és ben distinta. Hi ha però, diverses idees recurrents, com és l’orgull dels orígens del personatges i la concreció de colps finals o petites sorpreses que tanquen de manera força redona les narracions. Un dels meus preferits, el primer, "Ja n’hi ha prou", on descobrim la inquietant personalitat d’un personatge desconegut a l’inici del text.
 
La voluntat de construcció dels personatges aboca Mompó al psicologisme. Així el món dels records i el passat d’aquests esdevé un llast del qual és impossible fugir, de manera que el present i el futur queden condicionats. Així, podem localitzar sentiments diversos en els relats, com són les obsessions vitals o la tendresa. Cal destacar igualment la complicitat que es cerca amb el lector. Així, es planteja sovint una interacció en el narratari o destinatari del relat que fomenta l’atracció de la seua lectura. Un recurs que serveix a l’autor per a plantejar el desdoblament de personalitats, això és, la duplicitat de realitats, l’altra veritat, la que pot haver darrere d’un vidre. Un bon exemple pot ser-hi “L’ésser que havia nascut del baf” (pàg. 65).

Cal citar, finalment, la guia didàctica feta per Mercé Climent, una bona eina per treballar amb l’alumnat un llibre tant ben editat i il·lustrat. Una joia per a llegir i gaudir-la.

Article complet

Merce Climent i Francesc Mompó al bloc del Joan Pinyol

jpinyol | dimarts, 6 de setembre de 2011 | 18:40h
Amb els anys cada vegada se'm fa més clarivident. M'agrada relacionar-me amb persones que sumin sensibilitat i compromís.

Sensibilitat per combatre el marbre de la vida, segons com ben gèlid. M'estimo molt més una amistat que sent, s'emociona i aporta a tot el que fa una dosi ben màgica de passió que no pas aquells individus que van pel món eràtics, que són tan regulars com avorridíssims i que es consideren perfectes només perquè són molt poc exigents amb si mateixos.

I compromís respecte de la terra que els ha vist néixer i de la història que han heretat i, que en alguns casos, s'obstinen a canviar per millorar-la. Ara que el nacionalisme espanyol més ranci contraataca en l'intent estèril de fer desaparèixer del tot la nostra mil·lenària manera de comunicar-nos amb el món, és un bon moment per comprovar els que se senten la llengua catalana com a seva i els que es miren el conflicte de reüll, com si la cosa no anés amb ells, ni aquesta ni cap altra, perquè la seva actitud és d'una passivitat esgarrifosa.

Des de fa poc he sumat dos amics nous al meu còmput de coneixences personals i literàries. El Francesc Mompó i la Mercè Climent, sensibles davant la vida, compromesos en la lluita per a la nostra identitat nacional, guanyadors del XVIIè Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, 2010 amb l'obra Somniant amb Aleixa (que es presentarà el proper diumenge 11 de setembre a la una del migdia al Parc de la Ciutadella de Barcelona dins la Setmana del Llibre en Català)blocaires (entreu a ELS PRIMERS GESTOS DEL VERD o a UENDOS, GREIXETS I MAREMORTES i ho veureu) i també parella, que dóna sentit a totes les coses...

Aquí teniu un dels poemes que el Francesc (nat a Olleria, a la Vall d'Albaida) va dedicar en el seu moment a la Mercè, d'Alcoi. Pertany a una minisèrie derivada de l'ètimon Vocar i esdevé una autèntica manifestació amorosa cap a ella i cap a la nostra estimada llengua.


Als teus peus la meva veu
com una estora d'adjectius amables
perquè et siga lleu el camí,
o com un rierol de cristal·lines vocals
perquè et refresquen la passejada.
Al teu esguard la meva veu
perquè tries els mots més amatents
per pintar-te dolça la jornada.
Del meu cor la veu
surt neta i clara,
com una sintaxi verge a tu oferida.


Francesc Mompó

I no és tot plegat sentiment i compromís?...
Article complet

TAULA RODONA I DEBAT SOBRE LITERATURA ERÒTICA

Uendos, Greixets i Maremortes


TAULA REDONA I DEBAT SOBRE LITERATURA ERÒTICA

 
Dimecres, 17 d’agost a les 18.00h a la Universitat Catalana d'Estiu (Liceu Charles Renouvier) de Prada de Conflent (Catalunya Nord - Països Catalans) tindrà lloc una taula redona i debat sobre literatura erótica, on intervindran 5 autors guardonats amb el Premi de Literatura Erótica la Vall d’Albaida: Joan Olivares, premiat en dues convocatòries, els anys 1997 i 2007, per Dies de verema i Pell de pruna; Ramon Guillem, premiat el 2004, per A foc lent; Carles Cortés, premiat el 2009, per Sara, la dona sense atributs; i Mercè Climent i Francesc Mompó, premiats el 2010, per Somiant amb Aleixa.
 
DIES DE VEREMA (Joan Olivares)

A vegades, el plaer, la fantasia i la incertesa van íntimament units, i això augmenta l'encant d'unes relacions. Ha arribat la temporada de la verema a Missena, i Manel contracta un matrimoni perquè els ajude amb la collita. Felip i Marina viuen llogats en la mateixa casa, i cada dia que passa, Manel se sent més atret per l'encís de la treballadora. En acabar la jornada, els dos homes es reuneixen en la casa del tio Cento, on els conta històries eròtiques, algunes de reals, i d'altres fruit de la fantasia. Un dia, excitat per aquestes narracions i presoner dels efectes de l'alcohol, Manel gaudirà el sexe, en la foscor de la nit, amb una dona que no pot assegurar que siga la seua muller.
El joc d'equívocs, d'ambigüitats i d'incerteses, el despertar a la sexualitat de l'adolescència i les fantasies més diverses, es donen cita en aquesta novel·la, Premi de Narrativa Eròtica La Vall d'Albaida 1997. Ambientada en el món rural dels anys trenta, Dies de verema vols ser una elegia del món agrícola, de la relació de l'home amb les feines del camp quan el treball es converteix en una festa i, de vegades, en un plaer imprevisible.


PELL DE PRUNA (Joan Olivares)

Silveri és un jove conciliador, treballador, amb idees moderades i simpatitzant de les causes perdudes… un bon xic, en definitiva, que faria una vida normal si no fóra perquè el seu èxit extraordinari amb les dones el posa en més d’una situació compromesa i incòmoda. La incorporació de Silveri com a nou professor a l’institut no deixarà indiferents professores ni alumnes. Des del primer dia, les peripècies amoroses del protagonista es barrejaran indestriablement amb la seua vida laboral i desencadenaran una sèrie de situacions insòlites i divertides que trasbalsaran la rutina de la comunitat educativa.
 

A FOC LENT (Ramon Guillem)

La prosa suggeridora d’aquest relat dóna carta de naturalesa a una història d’amor viu, profund i amb vocació d’inacabable entre un escriptor i una llibretera. Però, per sobre del procés de seducció i la materialització del desig –tot contat i viscut en primera persona i potenciat per unes descripcions tremendament visuals i d’un erotisme refinat i voluptuós– planen, com fantasmes a l’aguait, les ombres de l’ab-sència i de la mort.
A foc lent, XI Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida, reivindica la vida a través d’allò que ompli de goig els protagonistes: la música, la poesia, la fotografia, la pintura o el cinema –en resum, l’art–, però tot això tamisat a través del cos de l’amant, vertader artífex d’aquesta festa dels sentits. Perquè és gràcies al sexe que hom pot descobrir i gaudir Bruckner, Picasso, Kubrick o Ausiàs March.

SARA, LA DONA SENSE ATRIBUTS (Carles Cortés)

Quan Sara va fer els cinquanta anys, va decidir que canviaria de vida. Havia deixat el treball com a intèrpret i volia concentrar-se en nous projectes més enriquidors. Dubtava de quin camí escollir. Va pensar a fer una nova traducció de l’obra més coneguda de Robert Musil, L’home sense atributs, però un dia, tot llegint el periòdic, va trobar un anunci suggeridor al qual no es va poder resistir. Un jove de vint-i-cinc anys, que es presentava amb el nom de Gabriel, s’oferia per fer massatges. «Dóna-li una alegria al teu cos de dona», pregonava. A partir d’una telefonada, s’inicia una relació compulsiva i absorbent entre Sara, que busca un sentit a la seua vida, i Ismael, l’autèntic nom del jove universitari que es prostitueix per tal de pagar-se els estudis.


SOMIANT AMB ALEIXA (Mercè Climent i Francesc Mompó)

Aleixa, la jove protagonista que dóna nom a la novel·la, compta amb un atípic do heretat de les dones de la seua família: quan algú somia en ella, ella somia el mateix. Aquests pensaments impropis proporcionen a Aleixa informació molt valuosa de les persones que l’envolten. Però el que en principi sembla un avantatge es converteix en un turment, ja que cada vegada que la son la venç, viu la intensitat d’unes escenes eròtiques de les quals ella és sempre la protagonista. Un amic, un company de faena, un venedor... tots desitgen Aleixa. Una llibreria, un despatx, un emprovador..., no importa el lloc ni el moment. El desig que ella desperta, l’anhel pel seu cos, faran trontollar els sentiments propis.
Somiant amb Aleixa, obra guardonada amb el XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida, és una obra escrita a quatre mans amb una prosa acurada i un estil marcat per l’abundància de detalls en la descripció. 

Article complet

Manel Alonso i Francesc Mompó, dos dels autors valencians més destacats presenten les seues obres al Matarranya el 6 d'agost a les 12:30!!


Informació
Manel Alonso i Català, (Puçol, 1962). Creador del mite de Pouet, espai fictici on transcorre gran part de la seua obra narrativa. Escriptor polifacètic, és autor del recull de contes El carrer dels Bonsais (2000), dels dietaris Estiu 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat (2008) i A mala hora gos no lladra (2010) i de les novel·les La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994) i En el mar de les Antilles (1998). També és autor de llibres infantils: Bernat i els seus amics (1996); Els cinc enigmes del rei (2000); Caram, quina aventura! (2001), amb el qual va obtindre el X Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians; L’arracada de l’oncle de Joan (2003); La Calderona és nostra (2004); Conte contat torna a començar (2006) i Conta’m un conte (2008) amb el qual va obtindre el XVII Premi Samaruc. 
La seua expressió poètica es recull de moment en sis poemaris Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002), Correspondència de guerra (2009), Si em parles del desig (2010) i una antologia, Les hores rehabilitades (2002).


Francesc Mompó i Valls va nàixer a l’Olleria (Vall d’Albaida). Estudià batxillerat a Albaida i, en acabant, es traslladà a València on es graduà en psicologia. Es llicencià en filosofia i ciències de l’educació i més endavant obtingué la titulació de professor de valencià. Té diversos treballs tècnics i de creació publicats: articles de crítica literària; llibres d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa, Joan Valls i Jordà publicats per La Forest d’Arana o poemes publicats en diverses revistes del país com ara Tendur o On brama la tonyina. Ha participat en diversos actes civicoculturals arreu del país: en les tertúlies poètiques de La Forest d’Arana; en actes organitzats pel col·lectiu L’Olla; en homenatges a Fuster, Estellés, Brossa o Joan Valls, i en actes organitzats per la Reial Societat Econòmica d’Amics del País; Escriptors al Terrat; Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians per la difusió de la literatura catalana al País Valencià. Ha publicat el poemari Viàtic marí; la trilogia Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de déus. Les novel·les L’Elegit, Els greixets, Amable, Uendos, Camí d’amor, Els fantasmes del Lacrima Coeli i Somiant amb Aleixa (premi de literatura eròtica La Vall d’Albaida). 
Article complet