‘Mequinensa’ El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) estrena l’obra que puja als escenaris la
prosa magnífica de Jesús Moncada. Amb direcció de Xicu Masó i dramatúrgia de Marc Rosich,
l’essència literària de Lo Noi del Vell remou consciències a través dels seus grans llibres.

BARCELONA: Montse Castellà

La pols de Mequinensa sempre havia sigut negra. Com el carbó. Com el lignit de les seues mines. Fins que un dia, de cop, la pols va ser blanca. Com la fumata blanca dels conclaves, que a Mequinensa no seguien precisament amb especial devoció. Negra havia sigut sempre la pols de Mequinensa.
Com una cendra desenfosquida. Fins que un dia van començar a enderrocar cases i la fum blanca de les runes va anar cobrint “lo poble”, com els mequinensans li diuen a la localitat que els habita i que habiten. L’agonia va durar tretze anys. Un advent massa llarg i sense estrella. Tretze. Mal número. Pitjor que el del Sant Sopar. Qui va ser Judes en aquest cas? El progrés. Gran paraula. Succedanis i eufemismes. “Mos han castigat! Per rojos, perquè xarrem en català”, diu Nelson, el patró de llaüt de l’univers moncadià. Perquè van perdre una guerra que lluitaren del bàndol republicà. “Feem nosa”, conclou Rosa Maria Moncada, germana de l’escriptor. Com un batec desacompassat, tretze tardors van passar des que el dictador vadecidir afonar el poble fins que finalment el pantà va estar enllestit i l’aigua, fins llavors vida, va començar a inundar de mort les
primeres cases. Construir una realitat per desconstruir-ne una altra. Carlota de Torres no s’ho acabava. Alfons Garrigues demanant-li a la Senyora Mort que quan se l’emportés, el deixés fer de barquer a l’altre barri per traslladarhi les ànimes. Quin altre ofici podia fer
ell si no? Nelson maleïnt els rius per no revelar-se, per no provocar una crescuda que s’endugués excavadores, enginyers i peons. Mallol Fontcalda i Estanislau Corbera imaginant-se rellotges
aturats, campanars negats. I Arquímedes Quintana: poques persones poden morir dos vegades. En cos primer. En ànima després. Si ho hagués sabut, potser no hauria ressuscitat. Total, per veure la seua Mequinensa sota les aigües que ell va solcar en una altra vida...
Però amb els mequinensans Franco va tocar os. Eren l’aldea gal·la de l’Aragó i Moncada ha esdevingut Panoràmix, el druida que amb la seua poció màgica, la literatura, ha plantat cara als romans –bojos– i ha recuperat l’orgull d’un poble. Un Poble amb majúscula (el puntet negre damunt del mapa on conflueixen l’Ebre i el Segre) i un poble amb minúscula (l’ampli territori que uneix terres que són parentes per part de riu). Cada vegada que un mequinensà, un ebrenc, un humà llig Moncada, el malaurat escriptor es com si ens estés donant una dosi de la seua poció. I ens atorga una força sobrenatural. Per alguna cosa el seu talent era aclaparador. Amb un català occidental preciós (assessorat per Noëlia Motlló i Ramon Sistach) les paraules són plenes, sonores, esclaten a la boca dels actors i actrius i es fan grans en sentir-les. Els personatges parlen en la llengua que Jesús somiava. Finestregen. Sirguen. Ironitzen. Sobreviuen. Neptú era el
llaüt de Nelson. També la divinitat romana a qui tots els habitants de les aigües havien d’obeir. Unes aigües tossudes, com els mequinensans, que s’entesten a ser vida, malgrat les esgarrapades d’un progrés malentès, adés i ara. Que Biscarrués o Santaliestra no sigon la Mequinensa del segle XXI. ■

Carles Terès guanye el Guillem Nicolau amb ‘Licantropia’

comarquesnord.cat, Matarranya
» dimarts, 20 de desembre de 2011

L’obra ‘Licantropia’ del dissenyador gràfic i veí del Matarranya Carles Terès ha estat la guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2011, una història que barrege realitat i imaginació i que parteix de l’enllobament d’uns personatges (empremta dels quals ha perdurat en els seus descendents) que ens recorde els relats basats en la tradició oral i sustentats en lo col·lectiu imaginari del nostre territori. A més, ‘Licantropia’ es desenvolupe per uns entorns que a tots nosaltres ens sonaran.

De fet, tot i que la història transcorre en una època contemporània a través de la mirada i vivències d’un fotògraf i la seua parella, los fonaments de ‘Licantropia’ s’aixequen en lo procés evangelitzador pel món feréstec de l’actual Matarranya uns segles enrere. Tot i que el llibre encara no és disponible, lo jurat lo va reconèixer perquè a ‘Licantropia’ “la tradició i la innovació conviuen en una fabulació plena d’imaginació i interès a través d’una estructura narrativa travada i rica”.

A banda de Carles Terès, qui va obtindre el Premi Guillem Nicolau que cada any atorgue la DGA en la modalitat catalana, també s’ha reconegut lo treball d’Óscar Latas i el seu ‘Chuecos Florals’, que han estat premiats amb l’Arnal Cavero 2011 per la millor obra en aragonès. Precisament, este autor també té arrels al Matarranya, ja que familiars seus exerceixen de fa molts anys al IES Matarranya. Finalment, lo premi en castellà Miguel Labordeta 2011 ha estat concedit al poemari ‘Desmemoria’, a càrrec de María Ángeles Morales.

Carles Terès Bellès, nascut a Barcelona l’any 1962, és dissenyador gràfic i de pare d’Estopanyà (la Ribagorça) i mare de Queretes (Matarranya), on manté una relació personal molt forta. Actualment treballe a Alcanyís i viu entre la capital del Baix Aragó i Torredarques. Terès és soci de l’Associació Cultural del Matarranya i col·laborar habitual de la publicació Temps de Franja, així com també ha publicat treballs en català a les revistes Sorolla’t i Cavall Fort. Les seues opinions i articles també es poden seguir al bloc ttp://esmolet.blog.cat.

LO FINESTRÒ DEL GRÀCIA
Carles Terès guanyador del Premi Guillem Nicolau

Ahir es van fer públics els guanyadors dels premis literaris del Govern d’Aragó. Les obres Licantropia (en català), Desmemoria (en castellà) i Chuecos Florals (en aragonès)  han estat proposades pel jurat per ser guardonades amb els premis Guillem Nicolau, Miguel Labordeta i Arnal Cavero 2011, respectivament.

El Guillem Nicolau ha estat per a Carles Terès, amb l’obra “Licantropia”, la qual narra una història d’”enllobament” d’uns personatges —l’empremta dels quals ha perdurat en els seus descendents— que recorda els relats basats en la tradició oral, sustentats en el col·lectiu imaginari del nostre territori.

El jurat considera que l’obra és mereixedora del premi perquè “la tradició i la innovació conviuen en una fabulació plena d’imaginació i interès a través d’una estructura narrativa travada i rica”.

Terès Bellès, Carles (Barcelona, 1962), dissenyador gràfic de formació i ofici, de pares d’Estopanyà (Ribagorça) i Queretes (Matarranya), resideix a Alcanyís i Torredarques (Matarranya) de 1993 ençà. Soci d’ASCUMA, i membre de la Junta en anys passats. Col·laborador habitual, des de 2003, de Temps de Franja, ha publicat narracions en català a Sorolla’t i en la revista infantil, editada a Barcelona, Cavall Fort. És membre del col·lectiu d’articulistes Viles i Gents. Manté el bloc  L’esmolet.

Lo Finestró del Gràcia

Premi Guillem Nicolau 2011

Encara hi resten uns quinze dies per presentar treballs per al Premi Guillem Nicolau d’aquest any. Crec que és força important i necessari que els nous dirigents del Departament de Cultura d’Aragó es trobin en un bon nombre d’aspirants sobre la taula. Això podria fer-los desistir d’aplicar l’apartat 3 de l’article 4 de la convocatòria, en el que es diu que es condiciona la concessió del premi a l’existència de crèdit en el pressupost del 2012.

Recordeu que tots els premiats fins avui, si han passat ja tres anys d’ençà la concessió del guardó, es poden presentar novament.

Bases del premi aquí

ascuma.org
Un nou llibre de la col·lecció Lo Trill