Josep Igual o la paraula constant pel Albert Guiu

Josep Igual o la paraula constant:
 
L'intercanvi constant de l'espill d'Stendhal per mots s'anomena Josep Igual. L'obra ríquissima en quantitat i en qualitat de l'escriptor benicarlando és un pòsit inesgotable de petroli literari en estat puríssim, pocs escriptors saben bescanviar el món per literatura com ho fa ell, pocs lletraferits saben de l'nfinit literari el que sap el poeta i escriptor d'afabilitat humaníssima i de literatura d'alta volada.
En els temps que corren amb peus de fang i maneres de cranc per la cibernètica on la literatura és precipitada i a voltes poc digna d'anomenar-se com a tal, és lloable que una figura amb el potencial elevat a enèssimes xifres, continui traspuant art a cops de martell de tinta, com aquell resultat de l'operació lorquiana: talent+treball i ens dugui llibres d'una vàlua instimable i mereixedors dels llorers que se'ls hi han atorgat.
Josep Igual que té característiques de metafísic ambulant i epítets d'escrivent de Corts d'èpoques més humanístiques, és una persona digna d'esment a l'hora d'entendre el que ha de ser un humanista en època de màquines deleroses de dir sense dir des de dits que pretenen més que es conegui el seu nom, que fer obra, perquè no fa obra qui escriu, fa obra qui sap escriure, i està més que clar que Josep Igual, des dels seus anys més joves fins a data d'avui no para de conrear als sembrats de la creació obres d'una força literària sense discussió possible.
Tant en aspectes lírics com narratius com assagístics, som davant una persona que camina per indrets que coneix i que fa "machadianament" camí. Camí literari de qui coneix la literatura. Caminant de posada en escena calmada però de terrabastalls interiors que quan s'exterioritzen amb les paraules provoca paisatges d'una bellesa múltiple i canviant però que mai deixa indiferent el lector ni l'oïdor quan parla, perquè Josep Igual domina amb una facilitat d'esgrimista "fin de siecle" l'art de l'oratòria.
No aprofundiré en cap llibre, perquè penso que el lector ha de triar els que més li cridin l'atenció, el que sí diré, és que Igual, la literatura lírica o periodística o narrativa que brolla del seu interior, té la força dolçament cridanera o fortament seductora de les sirenes que no va voler escoltar Ulisses.
Traiem-nos la cera de les orelles i llegim la paraula constant de Josep Igual, serem més persones perquè ens abocarem al món amb la perspectiva d'un gran escriptor i ens endinsarem al país de les paraules trenades pels fils que sols habiten als cabdells interns dels grans domadors dels mots, i no altra cosa és l'autor de Faules mamíferes  entre molts altres títols dignes de la nostra atenció.
Llegim-lo doncs.

Article complet

APÒCRIF

 


APÒCRIF

 

Benaurats els qui es perdonen i obliden.

Benaurats els qui no esperen justícies - ni poètiques- dels atzars.

Benaurats els qui defugen sentències planes cercant matisos.

Benaurats els qui amb displicent elegància deixen passar

tots els trens de mercaderies.

Benaurats els qui han copsat la humilitat lluminosa

de saber-se un fràgil signe d’aigua.

Benaurats els qui detecten les costures premeditades

en les veritats i els costums.

Benaurats els qui troben una nova adherència cada dia

a la pell de la curiositat.

Benaurats el qui encara es desconcerten

davant l’eterna brutalitat dels mesquins.

Benaurats els qui renten les nafres

en la terrissa freda de Voltaire

i en l’aigua d’herbes de Simone Weil sense ennuegar-se.

Benaurats els qui copsen una llima esmolada en uns versos

per erosionar els barrots artificials.

Benaurats els qui lliguen curt l’hedonisme de masses

i els suborns del paradís.

Benaurats els qui esperen carícies sense codis ni càlculs d’acer.

Benaurats els qui veuen més enllà de la tibada mil·lenària

de defensar a qualsevol preu la tribu immediata.

Benaurades les motllures d’escuma

que em saluden les ganes d’escriure salms esquerdats

i partitures per a quan la veu ja no puga defensar-se.

 

Josep Igual

 
Article complet

Dos poemes, pel Josep Igual

QUATRE ACCIONS BLANES

 

A Bartolomé Ferrando

 

1.

Decorar profusament

el racó predilecte

de la gàbia preferida.

En acabant, pensar un motiu

plausible i anticonvencional

per començar la festa.

 

2

El parpelleig,

a temps amb primera cançó

que l’atzar ens lliura fora de casa.

(alternar amb compassos a contratemps

i després provar de dibuixar l’esquema

de les ombres rogenques).

 

3

No subratllar cap quietud

durant dia i mig.

Pensar en la gràcia fluent

defugint qualsevol nom propi.

 

4

Parlar-li

a cau d’orella

a la memòria.

Fins que es desperte,

escurada i pietosa.

 

* * *

 

           

        

POESIA DIRECTA

 

                           A José Emilio Pacheco, en homenatge

 

Es desfulla la retòrica

i la vida s’obre obscenament tràgica

amb innocències metrallades

i saltamartins ensangonats.

 

Es desploma la retòrica

- coartada de la ximpleria, tan sovint-

i l’emperador que es va vestir d’esperança

trau el fusell i complau estratègies d’acer.

 

S’obren els domassos daurats

i un ram de mans desnodrides

són comptabilitzades com maniquins revellits.

 

En els carrerons sòrdids ha començat, potser,

a  bastir-se la poesia directa dels ofesos,

la insomne resposta esmolada dels descalços.

 


Article complet

CARBONELL GRAN RESERVA, per Josep Igual

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

CARBONELL GRAN RESERVA

 

Josep Igual

 

 

        Mentre l’enfilàvem amb l’amic Tomàs Camacho cap al reclam de l’Antena del Coneixement de la URV a Cambrils, provava de fer memòria quan havia estat la darrera vegada que havia escoltat en directe el joglar aragonès Joaquín Carbonell.

         Sense poder precisar l’any –1981 o potser el 1982- recordava un seu concert a la plaça de bous de Vinaròs, a tocant de La Bullonera. Les ganes de retrobar-lo en viu per tant eren grans.

         Sabíem de la represa de l’activitat cantautora de Carbonell als anys noranta, i havíem llegit els seus paper periodístics, que ben sovint semblen un conte fantàstic i divertidíssim, com en aquell on ens explicava com en Bob Dylan va aparèixer una tarda al seu domicili saragossà.

         També, gràcies a l’amic Octavi Serret i el seu –aquest- nutritiu bloc, en teníem notícia dels llibres i les seues noves cançons.

         En l’acte de presentació de la nova i engrescadora programació de l’Antena del Coneixement (amarada de l’ànima del seu motor, en Ramón García Mateos), Joaquín Carbonell ens regalà un recital de petit format (veu, guitarra i harmòniques), nítid i càlid, on el vam trobar en plena forma, i amb una maduresa comunicativa que subjugà el centenar d’esperits que ens vam congregar a la seua missa heterodoxa.

         Especialment brillant va estar el segment central del recital, que dedicà a les seues adaptacions del mestre Brassens (guardà “El gorila” per tancar el recital amb la participació voluntariosa i engrescada del públic).

         Carbonell va repassar diverses etapes de la seua producció d’escriptor de cançons, amb peces que tan poden beure de l’arrel popular, com acollir-se amb solvència als cronicots urbans dels vells bluesmen, amb les líriques queixes agredolces dels abandons sentimentals o les melangies per causa dels malentesos humans, tot amb la versatilitat matisada de la seua veu i el dibuix melòdic d’una harmònica vagament dylaniana.

         Vam assistir a un broll sostingut d’autenticitat, acidesa irònica, lúcides fuetades sarcàstiques, textos de fondària i qualitat poètica, i, ja s’ha dit, les ben trobades i girades adaptacions de Brassens.

         Abans del recital vam poder parlar amb ell. Sense conèixer-nos, parlàvem fluidament el mateix llenguatge (potser perquè fem activitats tan bessones?), i vam invocar alguns amics i coneguts comuns –Labordeta, Octavi Serret- per aplanar una mica més la ja de per se senzilla comunicació.

         Amb el cedè del concert dels tres cantautors aragonesos del 2006 a la butxaca i il·luminats per les ràfegues d’autenticitat sense els trucs ni els maquillatges enfarfegants que tan sovint ens trobem sobre els escenaris, vam desfer contents la cinta grisa de la carretera nocturna fins arribar al nostre Montsià. Una nit gran reserva amb una veu que ja ha assolit el difícil estadi d’esdevenir clàssica, sense deixar d’atendre les urgències quotidianes de les derives de les nostres societats.

         Que aquestes propostes tinguen tan poc espai en els altaveus de la banalitat de masses és un símptoma innegable dels temps preocupants de pensament líquid, post-literaris, post-humanistes que ens acullen asprament. Deixem-ho anar, que ploraríem...


Article complet

L’HOME DEL PONTÓ


Article complet

<1
2
3
4>