El proper divendres 22 de gener, a les 20.30 de la tarda, tindrà lloc la presentació de la novel·la Dies d'anhels a la seu d'ERC de Móra la nova (Ribera d'Ebre), la qual anirà a càrrec de l'escriptor local, Miquel Esteve. És el segon cop que tindré la possibilitat de presentar un llibre als Masos, el nom popular de la més nova de les Móra de la Ribera d'Ebre, ja que l'any passat vam presentar-hi la biografia dedicada al poeta Roc Llop i Convalia, que vaig escriure conjuntament amb Josep M. Sàez, regidor de cultura de Miravet.
Dies d'anhels és una novel·la que vaig escriure a quatre mans amb l'amic i escriptor ampostí, Rafel Duran. Ja he escrit diversos apunts sobre la novel·la, així com he anat penjant ací en aquest diari personal on line les diverses cròniques que s'hi han escrit. Crec que ha tingut una rebuda més que acceptable per part del públic i també entre els diversos escriptors que acostumen a escriure crítiques amables a l'obra dels autors comarcals. És la meua quarta novel·la, ja que va estar precedida per Tomàs Serra (2001), Vora l'Iber (2002) i Expedient 3295 (2003).
Miquel Esteve és un dels millors novel·listes ebrencs, que ha aconseguit dos premis importants de narrativa amb les seues dos novel·les publicades fins al moment.
El següent és un paràgraf de Dies d'anhels, en el qual intentem descriure la por que va passar la família del protagonista durant una de les tradicionals riuades de l'Ebre, sempre en un any que porta el segell del 7:
Tothom preguntava, tothom volia tenir notícies fresques, i aquestes eren alarmants. Ningú no va poder tancar l’ull en tota la nit. L’aspecte tant de la ciutat com dels camps va canviar radicalment. La riuada anava de debò. Varen passar homes amb fanalets encesos. Va sentir-se un gran repic de portes. Continuaren els crits d’auxili, el  toc de cornetes i xiulets, el soroll de campanes i, fins i tot, trets d’escopeta; tot i que, per damunt de tot, s’escoltava la remor espantosa del riu. El nivell de l’aigua va muntar fins a arribar a una alçada de quasi dos metres. El mas va quedar aïllat, i nosaltres amb ell. La sensació de  temor d’aquell moment em fa encara tremolar. El pare, previsor com era, ens havia fet portar el dia abans, a mi i a les meues germanes menudes, la Cinta i la Teresa, tots els animals al pis de dalt, així com la nostra roba, els matalassos i el menjar necessari per a unes quantes jornades. Per òbvies qüestions d’espai, el pobre cavall el vàrem haver de deixar a l’escala. Allí l’aigua li va anar cobrint tot el cos fins a arribar-li quasi a l’alçada del cap. El pare li anava parlant sovint per intentar donar-li tranquil·litat, la qual cosa no era gens senzilla precisament, però ell estava molt d’en Fidel (aquest era el seu nom), i havia d’aconseguir fer-li entendre que no l’havíem abandonat i que era un més de nosaltres. Li donava el menjar personalment amb un cabàs, tot i que gairebé no podia ingerir res de la temor que tenia. Llavors li acaronava el cap i li pronunciava amb suavitat a l’orella la consigna màgica:
- Apa, valent!

RIBERA L'ALBA
Ara ve el temps on deixa la morera
caure la fruita blanca en el granit.
Una claror en les vores de ribera
escurça l'ombra de la nit.
El mirall adormit de l'aigua estesa
tremola quan eixint de son palau
una truita ne pica la puresa
i esbocina la glòria del cel blau.
* * *
De l'obra de les roques la ribera
eixida va ondejant amb sa fredor,
mentre que pel teulat baixa lleugera una insensible resplendor.
Sant Aniol té dos xiprers a vora.
Si la sort t'encamina dins la vall,
estira-te en la pedra i passa l'hora
a mirar l'aire de cristall.
* * *
Calla per si cantava un altre ocell.
Un altre ocell aquí vindria.
La ribera és callada com el dia
i té cortines blaves i de mel.
Ombra dels coloms blancs en les teulades
arrodonides sota el campanar
enlluernat que fa tornar
amb el seu plany les hores atzurades.

Josep Sebastià Pons és una veu poètica mítica del Rosselló. Nascut i traspassat al poble rossellonès d'Illa (1866-1962) va ser catedràtic de llengua i literatura castellana a la Universitat de Tolosa. El seu apassionament per la literatura catalana va portar-lo a esdevenir tota una referència literària del seu temps. Va establir una magnífica connexió literària Perpinyà-Barcelona. Va conrear la poesia i la prosa, i va aportar els aires frescos provinents del Canigó, com es diu popularment. Va ser un autèntic mestre de la poesia sobre el qual conservo un llibre excel·lent d'anàlisi de la seua obra i personalitat. Es tracta de L'univers de Josep Sebastià Pons (de Ramon Gual, Joan-Lluís Valls, Miquela Valls i Pere Verdaguer), que forma part dels números 61-62 de la revista Terra nostra, publicat el 1987. Conté un interessantíssim àlbum de família, l'explicació detallada dels grans temes de la seua obra, actes culturals d'interès, i poemes de poemaris molt diversos com Conversa, Cantilena, Canta perdiu, L'estel de l'escamot i Roses i xiprers. Aquesta antologia selecta  ens permet apropar-nos a la grandesa d'un  poeta que va veure de diverses fonts literària, i que va saber conrear el català a un excel·lent nivell. També va influenciar notablement la poesia occitana i va esdevenir tot un model per ells. Pons es preocupa per la recerca d'una llengua adequada, conjuminació de dialecte i norma, espontaneïtat oral i lenta elaboració pròpia. La vol cada cop més pura i més autènticament seua.  La seua poesia colpeix el lector i incita una lectura més aprofundida. Un dels grans noms de la literatura catalana provinent de les comarques septentrionals del país, entre l'alçada de les Corberes i el Canigó...

NIT AL PORT DE LA SELVA

Braç de terra difós com el record.
tota la nit el poble ´s blanc i mira
una aigua nua en el seu port
i entre els palets la mar expira.
Joncar adormit a vora de la mar.
Bes pacient de la sal que s'atura.
Déu serva el raig humil del nostre esguard
i el nom de cada criatura.
Tota la nit el poble és blanc i absent
i és el gel de la lluna tan propici
que hom sembla entrar dins el pressentiment
de l'alba estranya del judici.
L'amor aquieta sa remor,
el vidre verd de l'aigua ja s'entela.
Elena, amor, amiga, abella i flor,
la barca de l'oblit alça la vela.