Populus nigra

7. Trobada d'autors al Matarranya divendres, 16 de juliol de 2010 | Comentaris
 

 Populus nigra: Jose Miguel Gràcia, poema per la Trobada D'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010



 Populus nigra

Quan els homes encara eren infants

es banyaven despullats als tolls dels rius

i deixaven la roba en el vessants.

 

Passà i passà el temps i hi naixeren i creixeren els pollancres

—verds, lluents— enlairant la joventut i les despulles dels humans.

 

Ara, tots els anys pel mes de març,

uns floreixen amets masculins —allargassats, rogencs i densos—:

són els que hissaran pantalons curts, calçotets i samarretes.

Uns altres floreixen verds amets femenins

—just a l’ovari dos estigmes i un pistil—:

són els que arboraren brusetes, faldilles

i calcetes amb puntetes de fil.

 

Tota la roba enlairada

està tan esquinçada i caducada

que amb blanc del mes de maig

i amb groc de la tardor,

es fonen sexe i restes

de faldilla i pantaló.

 

La balança del temps enjús igualarà el fred i els drets,

però els pollancres restaran sempre dioics.

 

 

                                                                          Josep Miquel Gràcia


Article complet

Per Sempre

7. Trobada d'autors al Matarranya dissabte, 10 de juliol de 2010 | Comentaris
Per Sempre: Ignasi Revés; relat per la Trobada d'autors ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010


-T’entenc, fill. Tu te l’estimaves. Jo i ta mare mos l’estimàvem. Però no hi podem fer res. A tots mos arriba l’hora. Fins i tot les pedres més dures algun dia se convertixen en pols. Què et feia pensar que havia de durar per sempre? Lo fet que tingués tants anys? Lo fet que, fins fa no res, estigués tan eixerida? Lo fet que hagués aguantat fredorades molt més fortes que esta última? No t’hi trenques lo cap, xiquet, que no val la pena.
Xalaves molt pujant a les branques altes, fortes, des d’on los arbres del tros semblen ratlles que es creuen. A tu sempre t’ha agradat mirar les coses una mica de lluny, amb perspectiva. Tu sempre has tingut molta imaginació. Potser et pensaves que eres dalt d’un vaixell i buscaves, allà lluny, un bocinet de terra. O que fugies d’alguna bèstia del bosc. O que eres un escalador. O que eres un explorador, que cada vegada provava de fer un pas més del que havia fet la vegada anterior. Quina emoció, no, pensar que pots calcigar un bocí on ningú encara no ha arribat mai?
L’olivera encara hi és, però ja no hi és. Amb lo pas dels dies, lo verd de les fulles s’enfosquirà, s’assecarà. I les arrugues de l’escorça i la brancada se marcaran encara més. No servix de res, ara, tindre-la aquí. Aviat l’arrencarem i en farem llenya. No em mires així, fill. No hi fa res, un arbre mort, al mig del tros. No plores. Mira, la llenya de l’olivera servirà per calentar-mos a l’hivern. “Llenya d’oliver, foc de cavaller”, que diuen. I fins i tot servirà per fer la carn i la llonganissa a la brasa, los caragols a la llauna, lo pebrot i l’albergínia escalivada, les carxofes al caliu. Ara me diràs que no t’agrada, tot això, llépol? A què ja comences a ensalivar?
Veigues, quan haguem tret l’olivera, i les raïls, que vés a saber com són de fondes i amples, ne plantarem una atra. Al mateix puesto. Anirem al viver de Paco i triarem la que més t’agrade. Ja sé que no serà el mateix. Però pensa que este arbre no ha estat sempre aquí. Potser la llavor la va portar un moixó, o el vent, o potser la va plantar algú. Potser, qui la va plantar, ho va fer al mateix puesto on hi havia hagut una atra olivera mil·lenària. T’imagines? I si, esta olivera que natros plantarem, algun dia arriba a ser tan grossa, o més, que esta que tenim a davant?
Un dia, un home me va dir unes paraules que em van marcar. Me va dir que, l’única cosa que mos feia eterns, als humans, era lo fet de tindre fills. Perquè estos, a la seua vegada, tenien atres fills, i els seus fills atres fills, i així sense parar, sense dixar de fer voltar la roda. Espenyent-se los uns als atres. Perquè t’ho dic, això? Perquè penses, a partir d’ara, a buscar nòvia, casar-te i tindre descendència? No, home, no! Ja tindràs temps de pensar en estes coses! T’ho dic perquè això pot servir igual per a les atres espècies, animals o vegetals. Pot servir, i tant, per a les oliveres. Una olivera no serà eterna perquè dure per sempre, sinó perquè a darrere ne vindran més. Una olivera serà eterna perquè tu voldràs que ho sigue, plantant-la, regant-la, esporgant-la, curant-la. Collint-la. És curiós, no? Quan se parla d’eternitat, molta gent la relaciona amb Déu. I esta eternitat de què et parlo és ben humana.
Ara me vénen al cap unes paraules d’un atre home. Me va dir, així mateix: “No planyeu la casa que cau. Planyeu la que no es torna a alçar”. I jo te dic a tu, fill meu, que no plores més per l’olivera que ha mort. Riu per la que naix.
 

Article complet

Avellaners

7. Trobada d'autors al Matarranya dissabte, 10 de juliol de 2010 | Comentaris
Avellaners: Jesús Mª Tibau: relat per la Trobada d'Autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Avellaners

—Que aneu bé aquí darrere?
—Sí, mare.
—Sí, mare.
   No és estrany que, després de tants quilòmetres, al sis-cents li costi pujar als Pics d’Europa i el motor es queixi sorollosament. Sembla que els arbres del bosc vulguin menjar-se la carretera, i formen un túnel fantàstic que desperta la imaginació de l’Enric. Son germà gran, l’Albert, amb orgull i aquella satisfacció que dóna poder transmetre els nostres coneixements, li explica que els Picos de Europa són la muntanya més alta de la Cordillera Cantábrica (ho estudiaven tot en castellà, llavors), molt més que el Montsant, i que a prop d’allí es va iniciar la Reconquista. L’Enric, un bon estudiant de Primero de EGB, no ho sabia tot això, i en condicions normals valoraria els coneixements de son germà, si no fos pel mal de panxa i les ganes de vomitar que li sacsegen l’estómac.
   S’aturen en un revolt per refer-se una mica i fer alguna de les necessitats bàsiques de qualsevol organisme viu.
—Us heu fixat en aquest arbre? És un avellaner. N’havíeu vist mai cap de tan gran? Hi hauria feina a plegar avellanes aquí, eh?
   En un primer moment no se’l creuen a son pare; aquest arbre no s’assembla gens als avellaners que coneixen, ni aquest bosc ombrívol té res a veure amb el seu tros on, quan fa sol, les pedres cremen. Però quan s’atansen i veuen les fulles i els carrassos d’avellanes que pengen, encara verds, es queden parats. Aquesta visió els recorda la crua realitat amb què s’hauran d’enfrontar quan tornin a casa: s’atansa el setembre, temps de plegar avellanes i tornar a l’escola. No els atrau aquest panorama, arrossegar-se per sota els avellaners, plegant una a una les avellanes, fent-se malbé les puntes dels dits amb les pedres, tot i les didales que els fa sa mare amb guants vells de rentar els plats. El seu tros penja en ple coster, de cara a Siurana, i més d’un algun cop costa aguantar-hi l’equilibri. Per a ells té pocs al·licients aquesta perspectiva, llevat del bon gust que té esmorzar al tros, les figues i avellanes que de tant en tant mengen i els centimets que els donen per cada cabàs ple que aboquen al sac. Això provoca certa rivalitat i competència quan es presenta un avellaner ben assolat. La pedra pissarra ofereix una altra distracció: amb la punta d’una altra pedra s’hi pot escriure.
   Son pare toca el capó del cotxe i veu que ja està fred. Amb un gest del braç els fa pujar i continuen amunt. D’aquell viatge, l’Enric en recorda la promesa de trobar-se a dalt amb uns llacs preciosos, i la decepció de no veure-hi res de res, tret d’una boira humida que ho impregnava tot d’on sorgien, com fantasmes, unes vaques enormes que impressionen a un xiquet de set anys. Molts anys després hi tornà amb la seva dona, però aquest cop, la visió de la boira i el so de les esquelles era desitjat, com el bitllet que compres per tornar a casa.
   De baixada s’aturen al santuari de Covadonga i, com que s’han portat bé, els compren un gelat i un clauer de record.
 
 
Jesús M. Tibau

Article complet

Maria de L`Arram Garrofer

7. Trobada d'autors al Matarranya dissabte, 10 de juliol de 2010 | Comentaris
 Maria de L`Arram Garrofer: Francesca Aliern; relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010
 
        La nit era llòbrega i freda. Un carro força gran i que arrossegaven un parell de mules velles, es movia pel camí a sotragades. El celatge feréstec anunciava vent, aquell cerç temible que de mica en mica prenia força fins convertir-lo en ràfegues que feien mal a l’arbreda i deixaven les plantes desgalitxades.
   De sobte, el carruatge es va aturar a la vora d’un ribàs vorejat per una espessa bardissa. Les mules van quedar-se quietes, assossegades, amb les potes del darrera mig doblades, assaborint el breu descans.
   Les siluetes de dues persones, un home i una dona, perfilades per la tènue llum de la lluna, van moure’s amb temps desigual. Ell, amb força i decisió. Ella, amb por, amb els braços, entrecreuats a sobre el pit, protegint un  embolcall silenciós, encara que tot feia preveure que abrigava un nadó.
 - Es el moment, Zaína. No hi ha que perdre més temps. Ta germana mai ha tingut cap. Es queda embarassada d’aquell trapezista que, en assabentar-se del seu estat l`abandona. I ella, després del part, desapareix sense deixar rastre. Però la petita és aquí i nosaltres no ens podem fer càrrec d`ella. A les bosses del carruatge en dormen tres fills que ens necessiten. I tu saps que el públic cada cop és menys generós. No premia com cal el nostre treball.
   - Baldiri...
   La veu de la dona era tremolosa, imprecisa, amb connotacions de dolor.
  - No podem criar-la. I tu bé que ho saps. Deixarem la xiqueta baix un arbre, a la vora d’aquest camí ben transitat. Demà, a primera hora, qualsevol pagès se’n adonarà de la seua presència. El poble és  a prop. Estic segur que la sort serà sempre amb ella. Té els ulls plens de llum, com si fossin estels.
   - Es tan dolorós aquest moment...
   Ho era, però el Baldiri ja subjectava amb les seues mans fortes, mans que li sostenien tot el pes del cos durant un número circense, l’embolcall silenciós, mancat d’amor.
   - La xiqueta, Baldiri...
   Els precs de la dona no van servir per res. El Baldiri no es va deixar convèncer. Amb el cos del nadó que rebia l`escalfor d’una xambra gran i un tros de manta esfilagarsada per les vores, va cercar la soca d’un arbre proper. També notava com el cor se li encongia, però no hi havia un altra sortida per aquell problema. Abans de deixar-la en mig de la socada, va comprovar que el gorret de llana li cobria perfectament el cap i els peus, rebien la carícia d’uns mitjons que els hi robà a sons fills. Eren tan grans, que li tapaven fins els genolls. En deixar allí aquell ésser concebut sense amor, va regressar al carro. Una sola fuetada va treure a les mules de la letargia. Entre els plors de la dona i l`ànsia del Baldiri per fugir d’aquell lloc, la nit semblava més esveradora. La lluna transmetia una llum blanca, un resplendor que sembrava l`ambient d’ombres fantasmals, aterridores.             
   - No ploris més, Zaína, que a mi tampoc m’ha agradat prendre aquesta decisió. He deixat la xiqueta ben resguardada antre les branques d’un garrofer bord. Es l`arbre del amor.
   - No ho saps! També potser un garrofer del diable o pudent, que són venenosos.
   La dona seguia amb els seus ploricons, però Baldiri va obviar els seus laments. A trenc d`alba serien lluny d`aquell lloc i ningú podria lligar-los amb la xiqueta abandonada. Mai havia resat, però si el sentiment que li removia el cor era una lletania dedicada a Déu pel favor que li demanava, es tractava d’un un home temorós de Jesús. Li demanava amb tot el fervor del món que allunyés del lloc les bestioles  famolenques i totes les criatures malignes de la nit.
   I Déu, de segur que el va escoltar. El sol inundava de llum el poble, els camps, els rierols i els pinars llunyans. I el primer vianant del camí, amb l`aixada a sobre el muscle i la boina tapant-li les celles, es va quedar atònit en sentir els plors esgarrats d’una criatura. En cercar l`embolcall, va trobar-se amb una xiqueta que tenia molta gana, que necessitava amb urgència un canvi de xambra i  escalfor.   
 En arribar al poble, tot el veïnat es va fer ressò de la noticia. I el senyor rector de la parròquia, en assabentar-se del lloc on va ser trobada i amb quin estat de gràcia, sana i estalvia, la va estrènyer entre el seus braços i va entrar al temple seguit per desenes de vilatans.
   - En primer lloc, hem de agrair-li a Déu aquest miracle. I després batejar-la, com és de precepte. L’alcalde i la seua senyora seran els padrins. Com ha sigut trobada a la partida de L’ Arram i baix un garrofer, complirem amb els desitjos del Senyor.
   Amb tota solemnitat, la xiqueta, sense que ningú saciés la fam que tenia i l’alliberessin de la xambra pixada, va ser batejada. El rector la va registrar al llibre de baptismes com Maria de l’Arram Garrofer. Després de la cerimònia va arribar la llet i la roba decent i eixuta.
   El senyor alcalde, potser per passar a la història popular del poble, es va fer càrrec de la xiqueta, donant-li el mateix tracte que als seus propis fills. Encara que Maria, coneixent a fons el seu abandó i posterior descobriment, sempre li va doldre que el batlle no l’adoptés com calia, amb tota la força de la llei, donant-li el seus cognoms. Però va ser feliç i ho segui essent a la vila, però des que va tenir prou edat per raonar amb profunditat, cada dia anava al camp, a visitar el garrofer que va acollir-la.
   Baix aquell arbre que al transcórrer els anys s’havia fet immens, alt, de ramatge ample i que en ser empeltat, va deixar de ser bord. Formava part de la família de les cesalpiniàcies, de fulles persistents, paripinnades, de garrofina primerenca, nascuda de la florida a la tardor.
   Aquell garrofer immens, que va desenvolupar el seu creixement amb desmesura després d’acollir-la a la seua soca vetllant per sa vida, cada capvespre esperava la visita de la Maria, que com un ritual inexcusable, li acaronava les fulles perennes, com si fos el seu pare. No volia pensar en els seus progenitors, ni el per quin motiu fou abandonada per ells. Qui la va defendre en aquella nit feréstega, va ser aquell arbre, que deixant anar els branquillons amb tota la velocitat que els imprimia el cerç, van acovardir els animalots de la nit, salvant-li la vida, obrint un nou capítol ple d’esperança i felicitat.
 
 
 
 
 
   F. Aliern Pons      

Article complet

Pinus halepensis;

7. Trobada d'autors al Matarranya divendres, 9 de juliol de 2010 | Comentaris
Pinus halepensis; Mar Puchol: poema per la Trobada d'Autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010


Pinus halepensis
 
El mas, l’era, el pi,
el pi d'aquell vell mas.
El mas de la família, i l’era.
Un parell de rolls de pedra incrustats en ella,
rovell en els seus eixos i coberts de molsa,
formaven part del mateix sòl,
ja no hi havia cap mula per fer-los rodar.
Romandrien inerts i servien tan sols per descansar a l'ombra.
El pi, l’ombra i el vent.
Vent que bufava i xiulava
per les seves branques i recordava
aquells temps de segar i ventar.
 
El trill, la pedrenyera,
aquella que de xiquets fèiem xocar per vore
l’espurna i ensumar la seua olor a cremat,
que només per un instant s'encenia.
I aquell vell pi, que en va veure tantes d’espurnes!
 
El primer en el meu cor
però ni tan sols el segon en aquell terme,
en el qual abundaven els arbres centenaris.
La vall dels roures en què els pins els amos eren.
 
Feia molt que un llamp el va doblegar,
però sense aconseguir-ne el seu declivi.
No he sabut si van ser els iaios
els qui el vengueren ferit
o van ser avantpassats més llunyans.
Si no hagués estat per aquell raig de foc i electricitat…
potser seria el més gran, més que aquell altre
que n'habitava seguint el camí vora-riu.
 
Però n'era el més majestuós dels que d'allí es veien,
ell n'estava ben orgullós del seu port i la seua sobirania.
En aquell alt punt des d'on s’albiraven els Ports,
el vast pinar,  les carrasques, els ginebres,
i els bancals d'oliveres, la vinya i el sembrat.
I des d'on s'escoltava el silenci només trencat pels trets dels caçadors,
les esquelles dels ramats d'ovelles, algun boletaire
i natres quan la collita de les olives.
Testimoni d’aquells que ficaren pedra damunt pedra
en el mas, en el ja ple de romigueres corralet i en els ribassos.
Testimoni de les solsides i company del iaio
quan este s’afanava en arreglar els portells
i pujar les parets caigudes.
 
Les seues ferides l'aferraven més si escau a la terra,
ja que el llamp el va doblegar cap a un costat
i pel contrapés que la branca ja amputada deixara de fer
s'inclinava com el que fa una reverència o suplica,
potser a n'aquell cel i al seu poder de fer
i de desfer les tronades a plaer.
Les arrels arrissades més grans que els troncs
de molts del seus parents de gènere i espècie.
Un tronc que entre els tres germans ni l’abastàvem.
I les branques ajudades pel cerç n'agranaven
les pinyes que queien ja madures i obertes.
 
Després de la graella, recobrats de la gelor al caliu,
i abans de tornar a la batolla i les borrasses
en férem d'ell el lloc preferit dels nostres jocs.
Ens enfilaven per les branques i pareixíem
que anàrem a cavall a sobre d'elles.
Ell no mai es va queixar i semblava
fins i tot que ho agraïra ajudant-nos a pujar-hi..
Es desfeia de la solitud en aquells dies d'hivern.
 
A l'altre extrem de l’era d'on l'arbre s'alçava,
l'aigua tenia el seu lloc en la bassa i el pou
fins a on les arrels es dirigien embolicant-se.
Més a prop es trobaven unes roques a les quals
la seua ombra no arribava,
i que escalfades al migdia pel sol no tapat per res més
que els núvols, feien d'elles un bon llit
per a fer una relaxada migdiada,
sentint el acords d'aquell vent bufat,
travessat per cada agulla, engolit per cada pinya
per cada branca del seu cos malferit,
com si d’un gran orgue es tractara.
 
De quin arbre més que d'ell
en podia haver fet la fitxa de botànica
en els meus temps d'estudiant a l’institut?
Un any sencer anant cada mes a vore'l;
quatre quilòmetres en bici, costa avall primer
i després costa amunt i més amunt encara,
per arribar sense alè a prendre les notes pertinents.
Notes de les perennes fulles, dels cons reproductius
i vigilar si l’avergonyida, davant d’ell, processionària,
s'havia atrevit ni tan sols a mirar-lo de reüll
o l'havia intentat envair.
Però de cap manera aquella plaga s’hi arrimava:
era massa imponent per a ella.
 
I ara jo, lluny d'ell, lluny del mas
de l’era, del roll, del pou i del poble.
I ell? Ja lluny de tot,
qui sap on?
 
Aquell altre llamp va aconseguir allò que el primer va intentar.
Només en queda de tu la taula oberta en el teu tronc abraçat al sòl.
Et van haver de serrar per por de que l'aire arrossegara
la majestuositat que els segles et donaren a les teues branques,
i les llançara a sobre de la malmesa teulada de la deshabitada edificació,
que el pes de la neu havia provat d’afonar i omplia intramurs amb gotelleres.
 
No he tornat mai més;
com aquell que es nega a vore
a un ésser estimat que s'apaga esperant l'hora de la mort,
per recordar-lo com era abans i no trair el dolç record.
 
Com havia de pensar que no eres etern?
Si tu havies estat molt abans que jo,
que els meus pares, que els meus iaios...
Com pensar que els meus fills i néts no et voran?
 
Només dues mogudes 10x15 en paper mat en guarde,
i el negatiu en la meua retina que mai no podré positivar.
A més a més el temps i l'oblit s'encarregaran d’esborrar-lo,
tot i la meua intenció de no fer-ho i mantenir-te.
 
Qui sap quan podré fer-me la valenta
i anar a vetlar la teua tomba..., qui sap?
 
Si aquell maleït llamp no t'ha socarrat l’entranya
contaré els teus anells que en tornaran la resposta.
La resposta del anys que conegueres,
i així i només així conclouré aquella fitxa de botànica,
on la data de naixement deixarà de ser aproximada.
 
 
 
 
 
Mar Puchol Foz

Article complet

1
2
3
4
5
...10>