Si no pots visualitzar correctament aquesta publicació, fes click aquí ISNN 2013 - 5351 1 m. [LC] Persona de la vigilància de la qual res no escapa. 2 m. [LC] Servei dedicat a fer arribar als escriptors, als artistes, als directors artístics, totes les notícies i les crítiques de la premsa referents a llurs activitats i a llurs obres. Diccionari de la llengua catalana (IEC)       l'argus d'abril és el llibreter Damià Gallardo núm. 19 15 abril 2011 Afegeix a: altres  |  RSS et proposa escoltar L'aventura Ramon Muntaner Spotify Cançó de Ramon Muntaner a partir del poema "L'aventura" de Palau i Fabre que recrea el poema "Sensation" de Rimbaud. Palau i Fabre tradueix el poema seguint la vella pràctica retòrica de l'amplificatio. La repetició amb variacions esdevé hipnòtica i Ramon Muntaner l'encerta tot traduint-la en forma de cançó.  Escolta aquest àudio et suggereix donar un cop d'ull a L’alfabet imaginari Ricard Giralt-Miracle issuu.com En la relació entre llibre i tecnologia se sol oblidar que ara mateix la tecnologia afavoreix també el llibre de paper. No tan sols en el procés d'edició, sinó també en la difusió. Issuu és una plataforma d'autoedició, però també una eina per seduir els lectors.  Consulta aquesta publicació   el més nou a   #jollegeixo, al Twitter Aquest Sant Jordi, usarem l'etiqueta #jollegeixo per compartir les nostres recomanacions de llibres, els que comprem, els que regalem, els que voldríem que ens regalessin... Es podran seguir en directe a la nostra seu de Rambla de Catalunya, 6 (Barcelona) i a l'OfflletrA    Premi Picasso en lletra. Per a tothom qui gaudeix amb la pintura i la literatura. Envia'ns el teu microrelat, en format text o multimèdia. et recomana el vídeo La literatura és un territori de llibertat absoluta Biel Mesquida Sies.tv Biel Mesquida és un dels meus autors favorits. La seva aportació a les lletres catalanes em sembla excepcional pel risc que assumeix i per la bellesa radical de la seva prosa. Un escriptor que exigeix l'esforç del lector i un esforç que sempre es veu recompensat en la lectura.  Mira aquest vídeo el blog  beat.cat el twitter  Llegim i piulem el web  Hipermediaciones   el més nou a    El nostre regal de Sant Jordi! Per agrair-vos la vostra companyia, us regalem un taller de lectura digital. què és argus?    |    escriu-nos a argus    |    números anteriors    |    crèdits sota la llicència 3.0 de Creative Commons subscriu-me | modificar les dades de la subscripció | donar-me de baixa

el diari del llibreter

Presentació de la novel·la "La princesa de jade"

els orfes del Senyor Boix

MALETES PERDUDES. Jordi Puntí.

 Des de la seva minúscula llibreria de Vall-de-roures, l’Octavi ha desfermat una veritable tempesta literària. Tal com un bruixot que des de la seva cova oculta envia la calamarsa o l’amor foll, Octavi Serret ha sabut projectar molt més enllà de la seva comarca –el Matarranya- no tan sols els escriptors més propers, sinó també els autors i autores de l’Ebre i el Maestrat. Sense comptar per a res amb les fronteres administratives, saltant-se qualsevol prejudici territorial o lingüístic, ha tirat endavant un projecte modèlic de llibertat i cohesió en aquest espai lingüístic tan complex i fascinant com és la cruïlla de les Terres de l’Ebre, el Matarranya i el Maestrat.

            I tot, amb un exquisit respecte per les diverses llengües, dialectes, parles, enxampurrats, argots o corrupcions que córren per aquets colls i serralades, i que fan de la llengua quelcom extremadament vi i, per tant, en transformació permanent. Una veritable diversitat que en altres llocs seria vist com una corrupte contaminació, i que aquí s’exercita amb perfecta llibertat i respecte mutu, sense cap sentiment de domini o d’extinció.

            La gran capacitat i professionalitat d’Octavi per tractar i dinamitzar tan aviat un escriptor novell, una editorial o una conselleria, tant des del seu mòbil, del fax, del correu electrònic o del seu bloc, -que treuen fum constantment-, sap compaginar-la amb la seva innegable capacitat comercial. No sé ben bé com deuen viure els vall-de-rourans, però sospito que no deuen cabre a casa seva, amb els llibres que Octavi arriba a vendre als seus veïns.

            Tot plegat, una joia i un bé de Déu per a aquesta llengua tan maltractada i dividida, per a una indústria editorial que veu tancar-se llibreries una rere l’altra, i per a un territori que veu escapçats els seus mitjans de comunicació tradicionals, violada la seva identitat paisatgística, negada qualsevol estructura administrativa i de cohesió.

            Dins el moviment de renovació de les lletres ebrenques, l’Octavi hi juga un paper decissiu; el seu suport incondicional a qualsevol iniciativa cultural, al reconeixement dels autors històrics i heroics dels anys foscos (Octavi gestiona a la llibreria un dels millors catàlegs de llibres sobre la Guerra Civil i especialment a Batalla de l’Ebre), als grans autors de la zona, Lombarte, Moncada, Bladé o Vergés, la constant dinamització dels més joves autors i autores del territori, totes aquestes vessants han estat una falca impagable a la consolidació d’una cosa tan difusa i incerta com un moviment literari territorial. Tan discutible com es vulgui des del punt de vista de la creació d’un ambient, d’un phatos cultural que ajuda i estimula extraordinàriament el treball i la creació individual.

            Cal fer, doncs, reconeixement d’una tasca excepcional que, amb uns mínims mitjans i en un aïllament geogràfic total, demostra un cop més que una voluntat eficient de treball i unes idees clares i precises poden assolir resultats insospitats. Quan veiem l’ingent quantitat de recursos humans i de diners que des de algunes administracions es dediquen a projectes culturals impregnats d’una fastuositat i un luxe mediàtic d’allò més extravagant i fora de lloc i d’una efímera incidència, es fa palesa la importància d’iniciatives i actituds com la d’Octavi Serret. Són la veritable saba de la nostra cultura.

 

Àlex Ferrer

 Farà ja una dècada que el meu vell amic Jesús Font, home de televisió amb casa a Horta, em va acompanyar a la llibreria Serret per a presentar-me l’Octavio (Octavi, Octavio, és igual). Jo m’havia instal-lat per a passar l’estiu a un mas entre Arnes i Horta de Sant Joan (i ja fa deu anys que hi torno) , i el meu vell amic intuïa que l’Octavio m’agradaria i que la seua llibreria a la veïna Vall-de-roures em captivaria. Ho va encertar del tot, és clar!

            El primer que em va sorprendre fou la petitesa del lloc, les dimensions lil-liputenques de la llibreria Serret (segons he comprovat després, això crida l’atenció a tothom que, entra per primera vegada a can Serret), dimensions a la vegada tan ben aprofitades com a quiosc, llibreria, papereria i, a sobre, com a racó de trobada. Sens dubte aquesta és la cantonada millor aprofitada de Val-de-roures! I quantes coses s’irradien des d’aquí a molts quilòmetres a la rodona!

            I és que em vaig trobar-me allà dins una vigorosa màquina cultural, un motor d’explosió de gran cilindrada: em refereixo a aquesta persona energètica  i extremament empàtica, l’Octavio Serret, llibreter professional; millor: vocacional; encara millor: passional. De seguida, l’Octavio Serret va saber copsar la meva tirada pels llibres de temàtica local, i em va guiar cap els seus anaquels del fondo, farcits de monografies sobre història, etnologia, folklore, antropologia, filologia, toponímia, literatura i memòries lligades al Matarranya, la Terra Alta, els ports de Morella (d’allà venim els Amela, com li vaig comentar), el Maestrat i les Terres de l’Ebre, tot aquest país meravellós dels nostres pares ilercavons, avui a cavall de tres comunitats autònomes.

            Fa anys que acumulo llibres sobre els pobles i les gents d’aquestes contrades estimades, la majoria dels quals he adquirit a Castelló i a llibreries de poble, en particular ala llibreria de Morella, la d Fidel Carceller, un altre llibreter fantàstic que tristement ens ha deixat fa poc. Quan vaig conèixer l’Octavio Serret, per tant, jo pensava que jo era amo d’una les biblioteques més profuses i completes sobre el territori esmentat, però un cop allà, davant les prestatgeries del Serret, vaig entendre que no, vaig entendre que qui més llibres tenia sobre aquest univers local i que qui més coses sabia sobre cada un d’eixos llibres era aquell matarranyí accelerat, l’Octavio Serret.

            Vaig sortir d’aquell racó amb una carretada de llibres, sabent que hauria de retornar per endur-me encara més. Vaig entender que allò era la cova d’Alí Babà dels llibres, el cofre del tresor, un pou sense fons de troballes bibliogràfiques del meu gust i interès. Però el millor va ser sentir parlar l’Octavio d’aquells llibres, atendre a la seva rica i detallada coneixença dels autors, les seves minucioses notícies sobre les edicions, les fonts, el recorregut i circumstància de cada títol, de cada assumpte, de cada text. Desde llavors, la meva biblioteca local ha crescut exponencialment, instal-lada ja en el mas.

            Així ha estat com l’Octavio Serret m’ha donat a conèixer un munt de llibres sobre el territori, assaigístics uns, literaris l’altres, tots glossats amb la mateixa convicció, vehemència i passió de persona íntimament concernida i implicada amb allò del que es parla. Jo he presenciat com se li ficava la pell de gallina a l’Octavio Serret quan em parlava d’un tema, d’un llibre sobre el territori, vora el seu taulell de llibreter boig, enfollit.

            A l’Octavio, doncs, li haig d’agrair personalment els llibres que m’ha descobert, els plaers que m’ha proporcionat. Però, a banda de la qüestió personal, tots hem d’agrair a l’Octavi la feina de llibreter emfàtic, l’empeny a convidar a escriptors per a signar llibres a la seua llibreria, l’orgull per promocionar-los, l’energia per endegar un munt d’iniciatives llibresques i culturals, sense complexos ni victimismes, desde la seva remota cruïlla de fronteres. Tot un exemple. Hauríem també d’agrair-li l’esforç per a donar suport a la llengua catalana local a un lloc sense mitjans institucionals. Aquest home, desde el seu racó de Terol , a les ribes del Matarranya, fa pel català a l’Aragó més que ningú, més que tres ministeris junts o tant com tots els creadors que s’han compromès amb si mateixos per escriure en aquesta llengua dels seus avantpassats, sabent-se en minoria a la seva comunitat autònoma.

            Per tot això estem en deute amb l’Octavio Serret, i per això he col-laborat sempre que he pogut amb les seves dèries , sia a la casa Amatller de Barcelona, sia a la Trobada d’Escriptors al Matarranya, i per això l’hem convidat al programa de llibres del canal 33 o l’hem guardonat des del jurat dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La seva tasca ho mereix, i a més sé molt bé que tot allò que li donem a l’Octavio Serret, ell ens ho retornarà amb escreix en forma de llibres, llengua i cultura.

 

 

Victor-M. Amela