PALOSANTO

7.Trobades al Matarranya dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

PALOSANTO: OLga Besolí, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Ara que el pas del temps m’ha tornat grisa i freda com l’asfalt d’aquesta ciutat i una legió de cabells mancats de color s’han menjat la flama resplendent de la meua melena; ara que la gent i les imposicions urbanes m’han anat doblegant el caràcter i que ja no sóc ni de bon tros la meitat del que jo era abans; ara, en el dia d’avui, sé el que és un caqui. Però recordo que hi havia una vegada, en un temps molt llunyà, fa quasi una eternitat, quan les ninetes dels meus ulls brillaven d’emoció i el meu esperit indomable corria lliure pels camps i pels tarongerars, que a l’hort de mon iaio hi havia un palosanto, l’arbre més estrany i fascinant que he vist en la vida.

El palosanto de mon iaio era un monstre gran i gros, que desplegava els seus múltiples braços de forma colossal, creant una immensa rodona d’ombra fresca on hi anàvem a parar tots, els humans i els cargols, fugint del ressec sol de l’estiu, i que alçava orgullós un cap que sobresortia uns centímetres per damunt del sostre de la masia, robant-li el protagonisme que ella s’havia guanyat durant un centenar d’anys. I dic un centenar rememorant aquella manisa blanca que hi havia a uns dos metres d’altura d’una de les parets, exposada com si d’un quadre es tractés, amb una fletxa blava horitzontal subratllant una data: 1907. Aquell va ser l’any que l’Ebre va desbordar-se negant els camps i entrant, sense ser convidat, dins de les cases tortosines. Aquell va ser, també, el nivell que marcava fins on va arribar l’aigua ebrenca. No sé exactament quina altura tindria el palosanto en el moment de la riuada, si seria igual a com jo el recordo o més menut, però sí sé del cert que llavors ja hi era a l’hort, destacant com sempre d’entremig tots els altres arbres, tan de la terra, tan nostres. Ell mai va sintonitzar amb l’harmonia de la resta del paisatge. Semblava que, senzillament, estava allí, al bell mig de l’hort, com si hi hagués aterrat un bon dia, amb aquells fruits tan estranys i aquell nom tan suggerent. Potser fos això, potser era un arbre que no venia d’aquest món, ni tampoc de cap altre; potser procedia de dalt, del cel, del santuari de deïtats de què ens rodegem els humans, de la fe i de les creences nostres. I fe, molta fe, era el que es necessitava per a poder aconseguir furtar-li un fruit en condicions de ser menjat.

Cal a dir que el fruit del palosanto, quan està en aquell punt tan bla que es torna fràgil a la pressió dels dits i llueix el roig de la tomata madura, desprèn una olor que és mel per als sentits, i quan l’obres, rebenta en tres o quatre llengües gelatinoses rodejades de sucs dolços que regalimen pel plat –doncs és l’únic fruit que conec que s’ha de menjar amb cullera– i que fan les delícies de l’afortunat comensal, puix que qui el prova una vegada, ja no oblida mai més el seu sabor exquisit. Però, ai de l’incaut que l’arrenca de l’arbre quan té l’aspecte més fabulós i el seu taronja competeix amb la lluentor del sol! Llavors, la seua aspror et doblega la llengua de mil maneres diferents, dividint-la, multiplicant-la, deixant-la inservible, fins i tot per a parlar, i inutilitzant, alhora, el paladar, en una tortura de sensacions amargants que dura una bona estona.

“S’ha de saber esperar el moment, aquest és el secret”, deia el iaio amb aquella saviesa tan poc reconeguda que han tingut els nostres avis. I ho deia amb la mirada pacient de qui sap entendre la terra i, en canvi, no entén les presses d’aquest món que s’escarrassa en córrer sense saber del tot cap a on va. Què en sabia jo de paciència? Res. L’energia de la joventut em feia una persona atabalada i fogosa. Però sí que tenia fe, molta, en les paraules del iaio, així que li vaig fer cas. Em vaig posar sota l’arbre, aixafant els fruits caiguts i esclafats que pintaven el terra ombrívol de regueralls sangonosos i que em recordaven, no sé per què, als soldats caiguts en combat d’una guerra, de totes les guerres, que mai no havien d’haver-hi estat, ni en la guerra, ni caiguts. Però no volia mirar al terra sinó cap amunt, a la capçada de l’arbre, que s’alçava per damunt del meu cap, de la qual penjaven centenars de fruits fora del meu abast. I les vaig ajuntar, les mans, formant una petita tassa de dits humans, esperant un regal dels sants. No sé quan temps vaig estar-hi, esperant i mirant els fruits madurs, potser van ser cinc minuts, potser trenta segons, però, en el moment més inesperat, el milacre succeí. Un fruit va desprendre’s de la seua branca, caient justament en el mateix moment que jo tancava els ulls pensant que potser perdia el temps. Jo no sabia si l’havia empomat o era ell qui havia encertat el dispar, però sí sabia l’evident: que les meues mans contenien el fruit més suculent i més difícil d’aconseguir, agafat justament en el punt de perfecta maduresa, durant el fugaç instant en que aquest està caient de l’arbre. El que tenia a les mans no era tan sols el fruit d’un arbre, ni el fruit de la casualitat, era el fruit de la meua fe. I jo sabia que quan me’l mengés em sabria a glòria del cel.

Però, com ja he dit abans, això va ser fa molts anys. Ara, el palosanto o –com l’anomenen els diccionaris, traient-li part de la seua identitat– el caqui, ja no hi és. Com tampoc ja no hi són ni l’hort, ni el iaio, ja que l’asfalt de la civilització segueix avançant per damunt de la terra dels nostres pares, dels nostres avantpassats, tornant-nos a tots cada dia un poc més grisos, una mica més freds.

Olga Besolí

XIPRERS DE L’ENTRADA AL CEL

7.Trobades al Matarranya dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

XIPRERS DE L’ENTRADA AL CEL: Pedro J. Bel: Relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Un document editat a Saragossa l’any 1612 diu: “Que, de 60 años y mas, el dia de Santa Cruz de Mayo, se acostumbra hazer fiesta en Fórnoles, y el dia siguiente se haze una procesión a la hermita de Nuestra Señora de Montserrate, a la qual concurren muchas personas de los pueblos circunvezinos”.

Tres-cents quaranta anys més tard, l’any 1957, quan jo en tenia vuit, lo dia quatre de maig, com cada any, va eixir de l’església de Fórnols la processó del dia de Santa Mònica. Jo era escolà i vaig quedar encarregat de tocar la campana de la torre mentre la processó eixia. Un altre escolà portava la creu, la gent de la vila formava dos fileres, davant anaven los homes, detràs les dones i al mig lo senyor rector, vestit de capa pluvial i una colla d’escolans en sotanetes roges i roquets blancs. Era dia de gran festa i lo meu toc de campana afegiria solemnitat sonora a la bellesa cromàtica de la processó en aquell dia radiant del mes de maig.

Me vaig quedar sol a l’església, al peu de la torre, estirant la corda que penjava pel tou de les escales, al ritme marcat per al toc de processó. Era un quarto estret i fosc, però tan habitual per a mi que no tenia por. Vaig sentir al tio Maties, lo sagristà, que tancava la porta de la sagristia i vaig sentir com passava la clau de la porta del carrer. Vaig soltar la corda i en comprovar que estava tancat, vaig traure el cap per la gatera i vaig cridar: Tio Maties!

L’home, que ja era una mica vell, i bastant sord, havia eixit precipitadament i s’havia perdut de la meua vista anant per la Placeta de Defora i ja devia estar al Bariol per l’escola vella. Tota la gent de la vila, precisament aquell dia, estava a la processó, camí de l’ermita, ningú més podria sentir-me. Vaig pensar que la Mare de Déu de Fórnols no me deixaria sol en aquella situació i vaig recordar lo milacre que canten los Goigs:

Un horno de cal cayó

sobre un pobre jornalero

que lo sepultó el terrero

sin que ninguno lo vió

la campana se tocó

avisando el daño tal.

Fueron a ver la calera

al ruido de la campana

y la Virgen Soberana

salvó al hombre de manera

que en una ocasión tan fiera

salió el hombre de la cal.

Vaig pensar que si la Mare de Déu no m’ajudava, jo mateix podia tocar la campana a foc per a poder avisar de la meua lamentable situació. Però lo milacre se va fer, vaig sentir que el tio José, lo correu, que vivia a l’altre costat de la plaça, eixia de casa en aquell moment. Ja havia fet lo seu recorregut diari d’anar i tornar caminant a Valljunquera per a portar les cartes i retirar la correspondència de Fórnols. Les quatre hores de camí havien retardat la seua incorporació a la processó. Vaig cridar des de la gatera: Tio José! Tio Correu!

L’home no comprenia d’on eixia la meua veu. Quan me va localitzar me va dir que no tinguera por, que ell mateix tornaria en la clau per a obrir- me la porta i així ho va fer. Vaig eixir corrent camí de l’ermita, la processó ja havia passat lo piló de Sant Bernat i anava per La Fonteta i m’hi vaig incorporar. Lo mossèn ja havia començat el cant de la Lletania dels Sants.

Aquella llarga invocació a tota la cort celestial, passant llista un per un, i per grups, d’Àngels i Arcàngels, Apòstols, Màrtirs, Confessors, Verges i Doctors, així com la resposta del poble en la monotonia del ¡Ora pro nobis!, sempre m’havia impressionat. La processó baixava cap al Planet de la Clota i pujava per la costa de Santa Bàrbara invocant a tots los sants. Quan s’hi arribava al cap de la costa, al peu del piló, ja estava allí concentrada tota la cort celestial. Lo mossèn beneïa els termes, i els ruixava en aigua bendita, demanant la pluja per als camps. En aquelles condicions, pressionat per tots los sants del cel, era impensable que Déu no mos escoltare i jo estava convençut que en pocs dies plouria abundosament i que Santa Bàrbara mos lliuraria de les pedregades.

Com cada any, se va desfer la processó. Los dos escolans van baixar la creu i se la van carregar al muscle. Lo mossèn se va llevar la capa pluvial i el roquet, les files d’homes i dones se van desfer formant grupets. Caminàvem xerrant pel Passet i enfilant la costa amunt que porta al pla de l’ermita. La meua memòria olfactiva no em permet oblidar lo perfum del timó, dels romers i dels pins florits que inundaven tot lo trajecte del seu aroma subtil i profund al mateix temps.

A la plana de l’ermita, com sempre, se va recompondre la processó per a entrar al santuari cantant la Salve Regina.

Allí mos esperaven impertèrrits los vells xiprers que, disposats en dos fileres, marquen l’entrada del santuari i s’estenen pels voltants de l’ermita. Aquell monumental conjunt de gegants, que apunten en les seues branques cap al cel des de fa més de cinc-cents anys, són testimonis d’una festa que reuneix, lo dia de Santa Mònica, a la gent de nou viles del Baix Aragó.

Lo meu imaginari infantil sempre s’ha mantingut pensant, que l’entrada al cel està a dalt d’una plana en dos fileres de xiprers com los de l’ermita de Fórnols.

Pedro J Bel

LA FIGUERETA

dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

LA FIGUERETA: Josefina Motis, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Una de les coses millors que ens pot haver passat és haver nascut al camp.

Les herbes eren fantàstiques, tenien vida les flors silvestres.

Els arbres servien per jugar a casetes, palaus, allà pujaven les amiguetes.

Si alguna branca esgarrava els vestits vellets que portàvem,

atrapàvem el penjoll amb les calces i ens sentíem com a princeses.

Ens sentíem agermanats amb el gos i els gats. Amb tristor si es morien

a sota d’un arbre amb creu de canya i unes floretes, els enterràvem.

Un nen mudet, em deia “nena garça” “nena garça” a dalt d’una olivera,

la seva mare es posava contenta de que digués una parauleta.

El millor arbre, fresc, de fulles amples i rames adients és la figuera.

Per jugar, imaginar, cosir, estudiar, pujar i baixar estava “la figuereta”.

Les figueres estaven amb un perfil d’aigua a sota o una pila de rentar,

l’aigua sabonosa la fèiem servir de llet, jugàvem a casetes

amb padellassos i amb coses trencades fèiem els estris de la llar.

Per nines fèiem servir pedres, les vestíem amb fulles i herbes,

o un monigotet de drap amb paperetes de caramel col·leccionats.

Quan baixava aigua pel perfil, ho rentàvem tot, ens hi posàvem a dins.

Amb les fulles de figuera, i pàmpols del ceps fèiem de modistes

seguint els el nervis de la fulla amb flors o foradets, érem artistes.

L’aigua donava un toc fantàstic, ben mulladetes, les mares ens feien crits.

Passaven les hores volant, ens havien de recordar l’ hora de dinar i sopar,

per anar cadascú a la seva casa i després, o l’ endemà, poder tornar.

D’ aquesta manera desenvolupàvem la imaginació i la creativitat,

encara que el joc fos una representació del rol social del moment.

L’adaptabilitat, improvisació, imaginació, sempre ens ha acompanyat.

Estava molt diferenciat el paper de nen o nena amb convenciment.

El germanet d’una amigueta, que érem con família, anava dient:

que el Papa de Roma “i la seva dona” segur que anirien al cel.

Hi ha que veure con es van posar les mares i el propi nen

un dia al posar-li un drap i canviar-li la lletra del acabament.

Necessitàvem una altra nena per a jugar, no enteníem res més.

Sempre eren atractius els arbres fàcils de poder anar amunt i avall

els guarníem de llosses cortines de xolibarda i el que fes falta,

així era distribuït en habitacions i menjador com si fos una casa.

Per columpis, tan adients, s’hi posava uns engronsadors de bencill.

Teníem els preferits, l’olivera, l’abrecoquer i la Figuereta,

que, per la seva ombra i amb dos troncs, era la mes emblemàtica.

Igual servia per a jugar que per anar a llegir o estudiar a l’estiu.

Can Can la revista de las burbujas, los de “colección azucena”,

algun que altre llibre que teníem per casa, el llegir era repetitiu,

els mateixos vàries vegades, un de nou era una cosa estupenda.

Teníem TBOs i Pulgarcitos que ens portaven els parents de Barcelona,

per les rames, amb Guerreos del antifaz i tot, passàvem bona estona.

Un estiu, el de tercer de batxillerat, vaig repetir el dibuix lineal i,

amb una rama per butaca i dos per taula, el vaig fer allà dalt.

Igualment quan apreníem a cosir, vores, vainica, costures, fistons

dalt de la figuereta, fins i tot, dibuixets a tovalles, tovallons i llençols.

Això d’aprendre a cosir, amb la igualtat, fins per homes és educatiu

per la motricitat fina. Això s’ha fet al revés, s’ha tret a les nenes,

per ser rol de dona, però, es perden tots un desenvolupament psicomotriu.

La figuereta amb els anys anava creixent, es va fer molt gran.

Es veien allà els nous infants amb les seves coses també jugant;

eren més moguts, xicarrons ells, anaven més amunt, esvalotats,

trencaven rames, un caigué de dalt de tot, es va trencar el braç.

A un altra figuereta des de terra feien cabanetes de veritat.

Una va estar temps construïda, devia ser una cosa ja de vocació

perquè les criatures aquestes, avui en dia, són a la construcció.

La figuereta tenia dos troncs, es va fer grandiosa envaint el camí.

Al treballar els camps amb tractors aquests arbres grans es van tallar,

així que les dues parts, de mica en mica, van tenir aquest destí.

Amb el temps tot ha canviat, uns ja no hi som, altres per sempre van marxar uns rebolls tornaren a brotar, encara n’hi ha per allà, com record de l’ahir.

A les finques dels voltants també hi havia moltes figueres,

totes han tingut el mateix destí, els fruiters en quantitat rendibles

han substituït als arbres casolans, com eren les boníssimes cireres.

Per aquelles terres, avui per avui, passejant amb emocions indescriptibles

al lloc d’una gran figuera, ombra per a rentar a mà, hi ha un pi

més alt que l’anterior arbre, amb una pila antiga tirada per allí.

Per sempre aquestes coses, els arbres antics, les figueres en el record.

Ara es fan servir per arbres de jardí, ornaments que remouen el cor.

Als parcs n’hi ha alguna que atrau més el seure a una rama que a un banc.

Per pujar a dalt, la discreció, el vestuari i l’ agilitat, no donen per tant.

Hi ha una figuera abandonada, ignorada, a les afores de la cuitat

al costat del carril de l’entrada de la Gran Via, venint del Garraf.

A una revolta de matolls i herbes silvestres, d’aquells racons

que queden com miraculosament després de grans construccions.

Aquesta figuereta, allà està, desfullada quan toca i quan cal verda,

supervivent de l’espècie, fent-li un retrat, per record, de totes, queda.

Josefina Motis

El garrofer del Corral de les cabres, Memòries d’un garrofer

7.Trobades al Matarranya dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

Pilar Garriga: Relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

El garrofer del Corral de les cabres

Memòries d’un garrofer

La meva vida és molt llarga.

Vaig sorgir d’un granet d’una garrofa d’una cagarada de mula que, amb la pluja i el fem va germinar i es va clavar dins de la terra fins aconseguir que l’arrel formés un arbret de fulles lluentes i verdes, que feia goig de veure.

Per sort meva, el meu hàbitat era al peu d’un marge envoltat d’una abundant i espessa vegetació d’herbes de tota mena.

Jo anava creixent i enfortint la meva soca dins de la maranya d’herbotes, de manera que fins als dos anys vaig passar desapercebut per a tothom.

Un mal dia, pasturant per allí una parella de cabres van devorar les meves fulles tendres i fresques, deixant només les branques despullades del tot.

Vaig sentir la fredor més trista de la meva vida, però no podia renunciar a continuar lluitant i, gràcies a la meva soca soterrada que m’empenyia, vaig tornar a engalanar amb més energia que abans, els meus nus ramatges amb un bé de Déu de fulles.

Vaig créixer més de pressa degut a l’esporgada de les cabres i amb poc més de tres anys, ja era un arbre de dimensions acceptables. Per primera vegada vaig poder veure la meva flor i sentir-ne el perfum, a últims de juliol, en tota la seva esplendor.

A finals d’agost, les garrofes en la seva plenitud, anaven madurant escalonadament. Les primeres garrofes sortien d’un color verd i anaven canviant de color paulatinament fins a convertir-se en una llarga i lluenta beina, formant penjolls bonics de veure.

Un matí, una somera que un pagès tenia fermada a una soca, va sentir l’olor del meu fruit i es va deslligar de l’arbre. S’apropà a mi i, allargant el coll tant com va poder, va anar menjant-se una a una totes les garrofes que tenia a l’abast. Va respectar les fulles, però tot i així vaig sentir una altra vegada la nuesa, ja que les poques garrofes que havien quedat, un cop madures, van caure per elles soles.

Aquella somera em visitava cada vegada amb més freqüència perquè, amb les meves branques espesses, feia una agradable ombra en plena canícula.

Aquell pagès va prendre per costum lligar la somera a la meva soca hores i hores, a l’ombra. Jo li ho agraïa, perquè, a més de companyia, abonava la terra on jo tenia clavades les meves arrels, alimentant-me i enfortint-me fins arribar a ser un arbre de dimensions singulars.

El meu fruit cada any que passava era més abundós. Les llargues beines, d’un color clar i aixocolatat, eren llaminadures per a la majoria dels animalons que tenien el seu hàbitat per les rodalies.

Veia amb goig com em visitaven tota classe d’animalets, buscant entre el fullam les meves preuades garrofes, que jo deixava caure de mica en mica perquè tots en poguessin gaudir.

Qui més en menjava era, sens dubte, la somera.

La rabosa, encara que carnívora, quan no tenia res més per ficar al ventrell, i això li passava molt sovint, buscava sota meu les garrofes i calmava així la gana fins que podia atrapar algun conill o alguna perdiu.

Jo em sentia feliç de la meva planta. Creixia i creixia, enlairant-me cap al cel, orgullós. Tal vegada potser em vaig sentir massa presumptuós i la mare natura em va donar una lliçó d’humilitat.

Aquell febrer va ser un dels hiverns més crus de la meva llarga vida. Va fer un fred que fins i tot les oliveres mil.lenàries van quedar molt tocades.

Jo no podia ser una excepció, i vaig sentir a la meva pell aquells graus de fred que em deixaren esmorteït, mentre veia com les meves fulles brillants anaven caient i deixaven les meves branques nues i seques.

No vaig morir del tot, però per tornar a ser aquell altiu garrofer havien de passar, almenys, tres o quatre anys.

Ara ja no hi feien cap tots aquells amics. Passaven de llarg ignorant-me. Res no podia oferir-los. Ni tan sols aquella ombra benigna de l’estiu ni l’aixopluc en dies de tempesta.

Tot jo era una mòmia, ni una sola fulla verda en tot el cos.

El meu amo, en veure’m tan atrotinat, va agafar un xerrac i, després de l’esporgada, sols va deixar la meva soca. De lluny semblava un ésser fantasmagòric.

L’únic ésser que encara em feia companyia era aquella somera que, ben lligada , es passava hores i hores al meu costat, menjant-se la fresca canyota que, amb les seves arrels soterrades, em furtava l’aliment.

Sentia que les meves arrels eren vives i que tenien una fortalesa inaudita. En arribar el bon temps vaig veure amb tota l’alegria que, d’allò que semblava mort, en sortien uns brots daurats que creixien ràpidament, i que es tornava a formar una altra vegada un arbre bonic de veure.

Aquella lliçó de la mare natura va ser molt constructiva i, passats aquells anys de tristor, vaig tornar a ser gairebé com abans.

Ara, després de tos aquells anys, torno a ser visitat per les raboses, els conills, les rates, els talps… que busquen sota les meves branques les garrofetes.

Aquest estiu és especial! Tinc un nou amic! La somera ve acompanyada per un pollinet juganer que no para de fer voltes a la meva soca i que segur formarà part de la meva colla d’amics per molts anys.

(Adaptació del conte “El garrofer” de Josep Garriga)

Pilar Garriga

LO POBLE DELS ARBRETS

7.Trobades al Matarranya dissabte, 31 de juliol de 2010 | Comentaris

Lo Poble dels Arbrets: Raquel Ferras, relat per la Trobada d'autors Ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010

Fa molt, molt temps... tant temps que els homes encara anaven descalços i minjaven fardatxos.

Això ere un poble que estave ple d´arbrets: n´hi havie arbrets pels carrers, arbrets per les teulades, arbrets pels gronxadors, arbrets pel tobogan, arbrets per la plaça.

Les persones també portaven arbrets: arbrets al cap, arbrets als peus, arbrets a les mans, arbrets al nas, arbrets al cul, arbrets a les orelles.

La gent d´este poble sempre estave molt trista, perquè no podien fer res, estaven tots plens d´arbrets. Los xiquets no podien jugar, perquè a les mans tenien arbrets, tampoc podien llegir, perquè als ull també tenien arbrets.

La gent més gran tampoc podie treballar, gairebé no podien moure mans ni peus i casi no podien parlar.

Tot ere molt trist al Poble dels Arbrets, ningú se´n enrie. Però un dia... va passar una cosa inesperada.

Hi havie un xiquet que tenie un arbret al nas que casi li estave caent perquè ere molt llarg, quan de repent no se li va ocurrir una altra cosa que minjar-se´l i ... –ummm! Però què bo que estave!

Ummm... estave deliciós! Exquisit! Tenie un gust paregut al gelat de llet dolça, a les palometes en sucre, al xocolate en avellanes, al cóc de la iaia... Ummm!

Sense donar-se´n qüenta s´havie minjat tot los arbrets del seu cos. S´havie quedat llimpio, podie moure les mans, i los braços, i los peus, i la boca, i les cames, i los ulls, podie moure hasta les orelles.

Se´n va anar corrents i cridant per tol lo poble: -Los arbrets se poden minjar! se poden minjar i estan molt bons! I vinga cridar i cridar per tot lo poble. Tant va cridar, que lo van sentir tots.

I tothom va fer cas al xiquet i van començar a minjar-se los arbrets. Los arbrets del colze, los arbrets dels dits, dels peus, los arbrets dels genolls, los arbrets de la panxa.

Per tot lo poble se sentien llepades i mossegades, però que bons que arribaven a ser aquells arbrets que tant los havien molestat tant i tant temps.

Des d´aquell dia les persones d´aquell poble van poder treballar. Los xiquets ja podien anar a l escola perquè ja podien llegir i escriure. Tothom ere més feliç perquè ja no anaven carregats d´arbrets.

A partir d´aquell dia los arbrets només creixien a en terra.

I sabeu què és lo millor d´esta història?... Que avui encara existixen aquells arbrets tan bons.

I sabeu com se diuen?... Brúcol!

I història acabada, història contada.

Vols que te la conta un altra vegada?

No, perquè ja està la llum apagada.

Raquel Ferràs

<1...19

...53 >