GARROFERS

Els anys són garrofers,
bèsties inconvencibles i centenàries
que cavalquen al fons dels teus ulls,
que dibuixen camins de terra desesperada,
línies que fereixen els fils de l’aigua
i tanquen les urgències de la memòria
amb els cordills contaminats de l’oblit. 

Alzina

Em faig de fusta, 
de pi,
d’avet,
d’escorça,
de roure,
de suro,
d’alzina.
Em moro
a morts petites,
a cops de destral. 

Pi pinyoner

Anar xuclant les rutes del passat,
aquell miracle que reviu la diferència,
els records que fan mal,
impactes petits, malgirbats,
com les llavors d’un lledoner,
projectils de l’atzar compacte,
dibuixant paràboles efímeres,
moments que ens capturen
com una gota llefiscosa
feta de resina de pi pinyoner,
una bossa que ens amalgama,
ens empresona, ens solidifica
i ens fa fòssils per sempre més.
Avellaner
Les humitats grinyolen,
el nyic nyic
de les síl•labes àtones 
d’una conversa
de silencis minúsculs,
el xiu xiu
de les branques d’avellaner,
el non non
d’un bressol que, 
de mica en mica,
ha perdut tots els rastres d’innocència

 Jordi Cervera

Les herbes eren fantàstiques, tenien vida les flors silvestres.

Els arbres servien per jugar a casetes, palaus, allà pujaven les amiguetes.

Si alguna branca  esgarrava  els vestits vellets que portàvem,

atrapàvem el penjoll amb les calces i  ens sentíem com a princeses.

Ens sentíem agermanats amb el gos i els gats. Amb  tristor si es morien

a sota d’un arbre amb creu de canya i unes floretes, els enterràvem.

Un nen mudet, em deia “nena garça” “nena garça” a dalt d’una olivera,

la seva mare es posava contenta de que digués una parauleta.

El millor arbre, fresc, de fulles amples i rames adients és la figuera.

Per jugar, imaginar, cosir, estudiar, pujar i baixar estava  “la figuereta”.

Les figueres estaven amb un perfil d’aigua a sota o una pila de rentar,

l’aigua sabonosa la fèiem servir de llet, jugàvem a casetes

amb padellassos i amb coses trencades fèiem els estris de la llar.

Per nines fèiem servir pedres, les vestíem amb fulles i herbes,

o un monigotet de drap  amb paperetes  de caramel col·leccionats.

Quan baixava aigua pel perfil, ho rentàvem tot, ens hi posàvem a dins.

Amb  les fulles de figuera, i pàmpols del ceps fèiem de modistes

seguint els el nervis de la fulla amb flors o foradets, érem artistes. 

L’aigua  donava un toc fantàstic, ben mulladetes, les mares ens feien crits.

Passaven les hores volant, ens havien de recordar l’ hora de dinar i sopar,

per anar cadascú a la seva casa i després, o l’ endemà, poder tornar.

D’ aquesta manera desenvolupàvem la imaginació i la creativitat,

encara que el joc fos una representació del rol social del moment.

L’adaptabilitat, improvisació, imaginació, sempre ens ha acompanyat.

Estava molt diferenciat el paper de nen o nena amb convenciment.

El germanet d’una amigueta, que érem con família, anava dient:

que el Papa de Roma “i la seva dona” segur que anirien al cel.

Hi ha que veure con es van posar les mares i el propi nen

un dia al posar-li un drap i canviar-li la  lletra del acabament.

Necessitàvem una altra nena per a jugar, no enteníem res més.

Sempre eren atractius els arbres fàcils de poder anar  amunt i avall

els guarníem de llosses cortines de xolibarda i el que fes falta,

així era distribuït en habitacions i menjador com si fos una casa. 

Per columpis, tan adients,  s’hi posava uns engronsadors de bencill.

Teníem els preferits, l’olivera, l’abrecoquer i la Figuereta,

que, per la seva ombra i amb dos troncs, era la mes emblemàtica.

Igual servia per a jugar que per anar a llegir o estudiar a l’estiu.

Can Can la revista de las burbujas, los de “colección azucena”,

algun que altre llibre que teníem per casa, el llegir era repetitiu,

els mateixos vàries vegades, un de nou era una cosa estupenda.

Teníem TBOs  i Pulgarcitos  que ens portaven els parents de Barcelona,

per les rames, amb Guerreos del antifaz i tot, passàvem bona estona.

Un estiu, el de tercer de batxillerat, vaig repetir el dibuix lineal i,

amb una rama  per butaca i dos per taula, el vaig fer allà dalt.

Igualment quan apreníem a cosir,  vores,  vainica, costures, fistons

dalt de la figuereta, fins i tot, dibuixets a tovalles, tovallons i llençols.

Això d’aprendre a cosir, amb la igualtat, fins per homes és educatiu

per la motricitat fina. Això s’ha fet al revés, s’ha tret a les nenes,

per ser rol de dona, però, es perden tots un desenvolupament psicomotriu.

La figuereta  amb els anys anava creixent, es va fer molt gran. 

Es veien allà els nous infants amb les seves coses també jugant;

eren més moguts, xicarrons ells, anaven més amunt, esvalotats,

trencaven rames, un caigué de dalt de tot, es va trencar el braç.

A un altra figuereta des de terra feien cabanetes de veritat.

Una va estar temps construïda, devia ser una cosa  ja de vocació

perquè les criatures aquestes, avui en dia, són a la construcció.

La figuereta tenia dos troncs, es va fer grandiosa envaint el camí.

Al treballar els camps amb tractors aquests arbres grans es van tallar,

així que  les dues parts, de mica en mica, van tenir aquest destí.

Amb el temps tot ha canviat, uns ja no hi som, altres per sempre van marxar  uns rebolls tornaren a brotar, encara n’hi ha per allà, com record de l’ahir.

A les finques dels voltants també hi havia moltes figueres,

totes han tingut el mateix destí, els fruiters en quantitat rendibles

han substituït als arbres casolans, com eren les boníssimes cireres.

Per aquelles terres, avui per avui, passejant amb emocions indescriptibles

al lloc d’una gran figuera, ombra  per a rentar a mà, hi ha un pi

més alt que l’anterior arbre, amb una pila antiga tirada per allí.

Per sempre aquestes coses, els arbres antics, les  figueres en el record.

Ara  es fan servir  per arbres de jardí, ornaments  que remouen el cor.

Als parcs n’hi ha alguna que atrau més el seure a una rama que a un banc.

Per pujar a dalt, la discreció, el vestuari i l’ agilitat, no donen per tant.

Hi ha una figuera abandonada, ignorada, a les afores de la cuitat

al costat del carril de l’entrada de la Gran Via, venint del Garraf.

A  una revolta de matolls i herbes silvestres, d’aquells racons

que queden com miraculosament després de grans construccions.

Aquesta figuereta, allà està, desfullada quan toca i quan cal verda,

supervivent de l’espècie, fent-li un retrat, per record, de totes, queda.

Josefina Motis

 Passejant durant una càlida tarda d'estiu pels voltants de Pena-roja de Tastavins, en la partida denominada Pont Xafat, vaig descobrir una olivera immensa. Vaig decidir asseure'm a descansar sota la seva fresca ombra. El seu tronc era estrany, així com les ferides que el pas del temps li havien deixat.

Capa sobre capa de la seva base sorgirien les arrels amb les quals se subjecta a la terra, amb les quals s'agarra a la vida. El tronc s'eleva sobre elles buscant, en aparent contradicció, l'aire, la llum i la calor del sol.

Assegut, i volent imitar-la, vaig introduir els dits de les meves mans en el sòl, entre les pedres i la terra i vaig aixecar la cara a la recerca del sol. No sé si per una lleugera brisa o per l'amabilitat de l'arbre, una branca d'aparença fràgil es va apartar i va deixar que un raig encegués la meva vista.

Vaig tancar els ulls, el silenci i la solitud eren infinits. Ancorat com un arbre, vaig escoltar parlar l'olivera. Em va dirigir el seu lament: els meus avantpassats estan aquí abans que els vostres, quan els besavis del més ancià de vosaltres encara no havien nascut, jo ja era vell. A milers ens hem disseminat per aquestes terres que creieu vostres. Ara aguantem uns pocs, la majoria van ser arrasats, mutilats i llançats al foc. Vius us vam donar el nostre fruit i morts, calor.

No vaig saber si contestar-li, i en cas de fer-lo, què dir? Vam mantenir silenci durant uns minuts. Jo pensava en el que m'havia dit: viuen més que nosaltres, i fins i tot quan moren no desapareixen. Estan morts molt més temps. Com si m'hagués escoltat, va contestar: mira al nostre al voltant -va dir “nostre”-, aquesta terra ens és cada vegada més hostil. Els hiverns en aquestes muntanyes són difícils per a tots i els estius no tenen misericòrdia. Les gelades i la sequera ens afebleixen i ens maten. També a vosaltres, no ho oblideu. Més a poc a poc, però a vosaltres també.

No hi havia dubte, em parlava a mi, així que li vaig contestar: Potser només ens diferenciï que la vostra fortalesa, i la vostra debilitat, són individuals i les nostres són col·lectives: per això podeu viure disseminats per aquestes terres i nosaltres hem d'agrupar-nos.

Heu d'agrupar-vos, em va dir, i establir-vos prop de nosaltres, i dels rius i a l'empara de les muntanyes. Sou febles, però no teniu enemic.

Som el nostre propi enemic, vaig contestar.

Sou l'enemic de tots, va reposar. Com vosaltres mateixos dieu, mossegueu la mà que us dóna de menjar. Us vam conèixer quan els vostres instruments eren de pedra, ens vàreu ajudar a estendre'ns i us vam donar el nostre fruit. La vostra mà ens ha vetllat i conreat durant molts anys, i ho hem agraït amb escreix. Al costat de vinyes i blat us hem vist canviar de cultures, de religions... Jo us he vist anar amb carro, amb cotxe, amb avió... Heu canviat el paisatge a la vostra conveniència. Però el temps passa, i no perdona, i per aquí estem tots ja cansats.

Em conten que més baix el clima és més suau, tant a l'hivern com a l'estiu, però jo estic feliç que l'atzar em posés aquí. Durant centenars d'anys, qui es deien els meus amos, em tractaven amb afecte, em respectaven perquè de mi, i de tants com jo, depenia la seva supervivència. Ara tot és diferent. A mi em respecten per l'edat, però la majoria de nosaltres estem abandonats i als joves se'ls explota -com feu amb altres espècies- esteu alterant l'essència de les coses, i això no resulta gratis.

Jo, simplement, escoltava. Sí, ell tenia raó, per què anava jo a defensar als de la meva espècie? Va arribar el moment de marxar. La lluna plena apuntava per l'horitzó prometent cert assossec. Quan m'allunyava, vaig veure a l'olivera mirar-me i em va apesarar deixar-la. Per uns minuts ella havia oblidat la meva condició humana i em va permetre escoltar-la parlar.

De retorn a casa vaig mirar amb altres ulls els arbres que van acompanyar el meu camí, els vius i els morts. Tots ells abraçant la terra amb les seves arrels. Jo era només un passejant, en certa manera temorós de que li parlessin. Potser ho van notar i no van voler incomodar-me perquè, en el fons, els hem traït.

Ahir, vaig escoltar parlar a una olivera.

Juan Carlos Gil