BERNAT per Neus Pallarès: relat sel.leccionat per la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA

Noves generacions, la joventut, han vingut a prendre-li el relleu, a fer tot el que ell féu antany, més encara. Menystenint els riscs, forts, vitals, noves metes, nous cims per assolir. Mai no és prou, sempre enfronten un repte diferent i més gran. L’únic premi, vèncer el cansament, el desànim, superar el darrer obstacle i sentir al damunt ja tan sols l’espai infinit. Atmosfera diàfana, el blau del cel, pau, silenci. La immensitat. En Bernat ho sap, ho coneix, ho ha viscut ell també. També ell es va sentir un dia senyor del món. I avui somriu tot esguardant aquests joves en les il•lusions dels quals reconeix, ja llunyà, un eco de les seves. A molts els ha tractat des de la infantesa, fou ell qui va guiar els seus inicis a la muntanya, a l’escalada. Junts revisen el material, pitons, mosquetons, cordes, calçat... el calçat és important. Motxilles i sacs, tendes, petits fogons, res del necessari ha de ser oblidat, res de superflu inclòs. Un bon equip és essencial, bo en materials i en homes, en recursos humans. En Bernat recorda, recorda. La seva joventut i entusiasme, l’escassetat de mitjans en la dura postguerra. Cordes de cànem, espardenyes d’espart, el tren de bon matí, la ciutat encara adormida, els companys, la muntanya, el repte d’obrir una nova via. Parets, desnivells, xemeneies. Gel, neu, roca. Companyonia per damunt de tot i davant de qualsevol eventualitat, la cordada, Prudència, seny. “Si jo perillo tu perilles també, depenem l’un de l’altre. Si faig el cim tu arribes amb mi”. Amistats que ho serien ja per a sempre. Hores de joia i plenitud, hores de tristesa. El record d’algun company perdut al camí. Tot un món, el seu. Un món que avui ha volgut retre-li homenatge reconeixent en ell al mestre. Aquells als quals inicià, als que transmeté el seu amor a la muntanya, venen a trobar-lo. Ells i els seus fills. El merescut homenatge després de molts anys, cents d’excursionistes i escaladors reunits, congregats al poble on ara viu, itineraris fixats per ell, vies obertes amb sa voluntat i esforç. La joventut, l’ímpetu, el bullici, envairan per uns pocs dies els carrers del llogarret. El seu poble... Ho és realment? En qualsevol cas, així és com el sent en Bernat, seu, molt seu. Aquí ha escollit retirar-se, passar els darrers anys. Ací, prop de l’imposant massís rocallós. Potser degut a això li dolen les paraules escoltades de temps en temps d’alguns dels vilatans: “Vosaltres, els forasters...” Paraules cada cop més rares, certament, però que desvetllen amb claredat el que senten els que mai arribaran a considerar-lo un més entre ells. Foraster. En Bernat no va néixer en aquest lloc, nasqué en una gran urbs, Barcelona. Entre les imatges de la seva infantesa la guerra civil, la fam, la por, la mancança del més imprescindible. Adolescència i joventut viscudes en una ciutat que no acabava de recuperar-se, grisa, fosca, empobrida. Ben aviat el xicot s’iniciaria en el món laboral, tots els ajuts eren necessaris a casa, el pare havia mort. Per sort el Collserola era a tocar. No, no pas el parc d’atraccions, sense cap interès per a ell, sinó la muntanya amb els seus caminois, les seves deus d’aigua fresca, les seves masies i ermites. Uns encontorns que li transmetien pau, serenor. El noi esperava amb ànsia els diumenges i dies festius. Res de cinema, ball o futbol, com molts companys, ell sentia molt fondo el crit de la natura. El Collserola i més tard el Montseny; Montserrat, autèntica escola d’escaladors. Algun dels monjos comptava ara entre els seus amics. Els Pirineus, els Alps finalment, el Montblanc, a l’Àfrica l’Atlas i el Hoggar. I un dia el somni semblà fer-se realitat, creuaria l’Atlàntic, seria cap d’una expedició, un grup de joves forts i animosos. Els cims dels Andes els esperaven. -Cal que algú en tingui cura, algú amb experiència que sàpiga imposar la seva autoritat i ser alhora llur company, aquests bordegassos si els deixem fer el que vulguin són capaços de qualsevol bogeria, ja saps què es sent i què es vol als seus anys. Res d’imprudències. Hem decidit que tu prenguis la direcció del grup, ets el seu mestre i el seu amic, allò que tu decideixis és el que es farà en tot moment. Ningú millor per conduir-los. El seu mestre. Aquesta era doncs la realitat. Els anys havien passat. Rabent, un sospir. Enrera quedava la joventut, les paraules de l’amic li ho recordaven. A casa l’esperaven una esposa i un fill, fruit d’un matrimoni tardívol, en certs aspectes la seva vida semblava començar encara, es sentia encara jove. Però no, no era així i ho sabia. Ara, enmig del silenci andí, serien uns altres els que fessin el cim. Ell seria el guia, el conseller. Sí, els anys havien passat. I aquella nit la Mercè es preocupà, en Bernat semblava no escoltar-la, no adonar-se ni tan sols de la seva presència. El seguí a la terrassa, el seu marit contemplava abstret la fosca, els estels. -M’han ofert acompanyar un grup a Sudamèrica, als Andes. En Josep, l’Artur, el Lluís i d’altres, ja els coneixes. Pel que sembla a tots ells els il•lusiona competir amb els còndors. I algú n’ha de tenir cura. La Mercè comprèn. Sempre va comprendre. Coneix el seu marit, sap que en aquests moments el domina l’entusiasme, però també el desencís. No hi ha lluita, la decisió es presa, però serà molt dur romandre al campament mentre altres formen la cordada d’atac. Tot ho donaria per ser part d’aquesta cordada, per ser ell qui fes el cim. -Hi aniràs? -I tant com sí. -Ho has de fer, aquests nois et necessiten. No la sorprèn, sap que per al seu marit la muntanya ho és tot, des que el coneix sempre ha estat així. Catorze anys de matrimoni, però abans havien compartir ja en moltes ocasions llargues caminades i travesses, els refugis, el foc del campament. Dos bons camarades, dos més entre molts. Bernat, el cap de colla, el líder. La Mercè es va prometre que un dia seria el seu espòs, però ell, contràriament a tants d’altres, no semblava tenir pressa, no volia lligar-se a res ni a ningú. Cançons, riallades, els comentaris de la jornada, sopars improvisats, il•luminats per la resplendor de la foguera, aquest era el seu univers. -Dones? Ja tindré temps. He vist molts escaladors plegant veles després del casament. Allò que hagi d’arribar arribarà, abans vull fer unes quantes agulles. La Mercè esperava, esperava. I un dia la sortida fou a la seva terra, al seu poble, i va poder mostrar-li, orgullosa, la bellesa de les seves muntanyes, una orografia abrupta, vells camins ramaders, masos i paridores mig enderrocats, densos pinars i fagedes, rius i cascades, una contrada amarada de llegendes. Una meravella, uns paisatges que en Bernat descobria, un món que li mostrava la seva companya. Perquè ara comprenia que la Mercè era l’única dona possible, que la necessitava. Varen casar-se poc després, a l’església del poble, un poble que aquell dia rebé una nova alenada de vida amb la presència de nombrosos escaladors, els seus amics. La Mercè i en Bernat, tot un esdeveniment que els ecos d’aquelles solituds semblaven també celebrar, de roca en roca voleiaven cançons i desigs de felicitat. Mercè i Bernat. La vella casa que ja fou dels pares, dels avis, cobraria nova vida, la parella la visitaria sovint, la faria altre cop habitable després de romandre buida molts anys, la vida bategaria de nou entre aquells murs. La Mercè era feliç veient el seu marit entusiasmat amb el poble i la gent, amb l’entorn. Allí bastirien la seva llar, la vertadera, allí hi creixerien els fills, forts, sans, lliures, uns fills als quals sabrien transmetre el seu profund amor a la natura. En Bernat mai no agrairia prou a l’esposa la seva comprensió, la muntanya era sa vida i ella ho sabia, devia continuar escalant, als cims era feliç, era ell mateix. Cap queixa de la seva banda, sempre callà la seva preocupació i ansietat en iniciar ell alguna perillosa singladura, sempre l’acompanyà als campaments d’estiu, quan es feia càrrec d’un grup d’adolescents que amb ell descobrien la natura. Sabia que el temps, inexorable, li retornaria l’home, no volia que, un cop arribat aquest moment, hi hagués entre tots dos una muralla de reserves o retrets amargs. En Bernat era lliure, lliure de continuar la seva vida, lliure de convertir el fill en un muntanyenc tan expert com ell mateix. -El Jaume no va tenir la mateixa sort, Mercè, la seva dona no sap comprende’l. Poc després de casar-se li demanà que deixés l’escalada, pràcticament li va exigir. Esports? l’Alícia li parlà del tenis, de la natació... aquesta xicota és au de corral, el pobre Jaume viu amb ella com engabiat. No, no va tenir tanta sort, no va trobar una segona Mercè, una dona com tu. Sí, en Jaume ara enyora la muntanya, ell ho sap prou bé. És el seu fill, el coneix, el xicot s’alleuja amb ell quan el visiten al poble. Visites espaiades, a l’Alícia no li agrada l’ambient rural,és una dona urbana, se sent feliç a Barcelona. -Ella sí, però no pas ell. Concerts, exposicions, conferències... universitària, molt culta, tot això està molt bé, però el noi es neguiteja. Botigues de roba, clubs i restaurants selectes... no és el que li varem ensenyar Mercè, no és el seu món. El seu món és el meu, el nostre, el camp, la muntanya, l’aire lliure. Potser algun dia l’Alícia s’adoni de que s’ha equivocat, potser, no ho sé, però llavors ell haurà perdut els seus millors anys. De vegades penso que vol apartar-lo de nosaltres, no ho creus tu també? La Mercè; sap que pot parlar-li, sap que ella el comprèn. La sent al seu costat, el cap recolzat a la seva espatlla, les mans de tots dos enllaçades. “No et preocupis pel nostre fill, és un home com cal, amb els teus mateixos somnis i sentiments. Res no l’apartarà d’allò que estima, aquesta és també la seva terra i aquesta la seva casa. I tu el seu pare. L’Alícia és molt jove encara, reflexionarà, en pots estar ben cert. A la seva manera estima en Jaume, això és el que importa, i estimant-lo voldrà també que sigui feliç. El matrimoni serà un èxit, ja ho veuràs”. -Si t’hagués conegut... No, l’Alícia no va arribar a conèixer-la, la Mercè va morir fa anys, quan el fill començava a deixar enrera l’adolescència. Una malaltia despietada l’arrabassà en pocs mesos. Però en Bernat no l’oblida, la sent al seu costat, sempre. Lluny queden les escalades, les grans travesses. Ara recorre incansable la comarca amb el seu cotxe, li agrada parlar amb la gent dels pobles, especialment els més grans, homes i dones de la seva edat, aprofundir en llur memòria i experiència. S’ha proposat escriure, preservar per al futur no tan sols les pròpies vivències, sinó el record d’un món que desapareix, llegendes, velles històries, tradicions i records centren ara el seu interès. -T’hagués agradat Mercè, haguessis sabut compartir també això. Com t’hagués agradat assistir a l’homenatge que em reten. Pràcticament han vingut tots, tots aquells nois que ens acompanyaren als campaments d’estiu. Tu deies que amb mi no sols aprenien a enfrontar la muntanya, sinó la vida. Alguns continuen escalant. Esportistes d’elit, encara que sortosament la fama d’un muntanyenc mai no serà la mateixa d’un futbolista, així poden preservar la seva intimitat i equilibri. Altres s’han fet sedentaris, avui són homes de negocis, metges, arquitectes... Casats i pares de família, fins i tot crec que n’hi ha algun que ja és avi. Tots són ací, assistiran al meu homenatge. Em fa il•lusió... tanmateix... per a què vull homenatges si ja no els puc compartir amb tu, per a què? L’esperen, i avui serà amb ells. Tan sols uns moments però, així que pugui s’excusarà i, com fa sovint, prendrà el camí que porta al petit cementiri. A les mans, un ramet de flors silvestres. Les que ella estimava. Neus Pallarès

La història no la fan els reis, ni les conquestes, ni l’extensió del territori. La història la fan les persones del carrer, els vilatans que amb el seu amor incondicional donen el millor de si mateixos a la que els ha estat concedida com la seva terra. Per això parlaré del meu iaio: el iaio José. El iaio José, va néixer a Valderrobres a principis de segle XX. El seu era un poble petit, de cases de pedra pintades de blau, de carrers empedrats enfilant-se cap a un castell. Un poble amb una església amb sants als dos costats i so de metall trencant els silencis. Amb pantalons curts i amb un o altre xiquet carregat a les esquenes, va recórrer molts racons. La seva va ser una infància feliç que el va ajudar a ser l’home en què es va convertir. A poc a poc, i sense adonar-se, els colors de la seva terra van enganxar-se a la seva memòria: els rojos dels terrossos, els verds de les oliveres retallant l’horitzó, el morat de les figues de dolç sabor, el groc transparent dels grans de raïm... A la pell se li van quedar per sempre més les aromes més entranyables: l’olor de la farigola i el romaní banyats pel sol, dels ramats de béns fent anar les esquelles, dels trossets de pa torrat surant en les farinetes, del peix encara bellugadís amb la boca badada ja fora de l’aigua... Alguns dels sons també es van instal•lar en les seves oïdes on només ell els podia sentir: l’aigua del riu saltant per les pedres, el pas rítmic i cansat de les mules en tornar de treballar, el plorar d’una bandúrria, el piular dels pardals volant baix amenaçant pluja, el miolar dels gats... Tot li va quedar imprès al seu jo i el va acompanyar fins a l’últim moment. I un dia va haver de marxar, costa amunt, sense girar-se. A les mans un mocador de fer farcells amb quatre coses, al darrere un tros de cor, al davant un futur ple d’il•lusions tenyit de melangies. Va viure aquí i allà, en pobles petits, en pobles més grans. La seva feina, era telegrafista, el va fer bellugar. A la fi es va instal•lar a Barcelona i va haver d’aprendre a estimar d’altres carrers, d’altres paisatges, d’altres colors, d’altres olors... I ho va fer sense rancúnies, generós de poder oferir una mica de si mateix a la terra que l’acollia. Però mai va oblidar. Del poble se’n va emportar tot el que era i la Consuelo, la seva dona. Aleshores la guerra ho va esguerrar tot. El iaio José va ser un dels que va travessar els Pirineus, idealista, esperançat, amb la il•lusió de tants altres que creien que tot plegat només seria un malson. Però tot es va allargar ... En un altre país les arrels encara se li van fer més fondes i els records el van ajudar a omplir les estones en què el cor se li encongia i li feia molt de mal. Més que mai va aprendre a estimar la seva terra i els seus, aleshores ja tenia dos fillets a qui trobava molt a faltar. Home de bé i treballador va fer amics allà on va anar a parar i quan va comprendre que la seva estada es dilatava en el temps i que els ideals no sempre s’assoleixen va tornar, més prim, més callat, més home... Els temps de després d’una guerra sempre són difícils i ell, com tants d’altres, va haver de treballar molt per tirar els fills endavant, aviat en van ser tres, per recuperar les il•lusions, per oblidar i per recordar alhora. I la vida va ser bona amb ell i li va donar feina, salut i amor. Va saber aparcar el passat i va encarar el futur el millor que va poder. I un bon dia, sense adonar-se’n, li van donar una placa d’agraïment i un copet a l’esquena: li havia arribat la jubilació! Aleshores el iaio José va assolir la llibertat. Passés el que passés, el mes de maig ell i la iaia marxaven cap al poble fins al Pilar. Aquests eren els tractes. La iaia rondinava més o menys però el seguia. El viatge era llarg: un tren i dos autos de línia, però res no importava. Darrere l’última corba apareixien les cases i el castell, llavors se li formava un somriure i li brillaven els ulls amb un punt de picardia. Aleshores pujava les costes de pressa, com si el temps se li acabés, deixava els fòtils i marxava a comprar unes casquetes i una ampolla d’anís. Aquest era el ritual. Dies més tard, quan hi havia mercat, es comprava unes bones espardenyes i un barret de palla. No li calia res més. El seu era un món feliç. De sobte els colors, els sabors, les olors, els sons ja no eren només records, formaven part del seu present, dels seus dies plens de tertúlies amb els amics, d’estones de paciència pescant riu amunt o riu avall, de cocs amb arengades i pebrot, de néts, fills i dona al voltant de la taula... De cop i volta, tornava a portar pantalons curts i a recórrer els carrers del seu poble amb cases de pedra repicada, amb una església amb sants a dues bandes, amb un castell restaurat. Allà res no li podia passar, tot era perfecte, i així ho va creure fins a l’últim moment. Hores abans de morir, ja molt gran, es va emmurriar perquè volia anar al poble i no li dúiem. No li podíem fer entendre que ja no podia ser... I va marxar, va tancar els ulls i se’n va anar. I sé que el seu cel és Valderrobres i que ronda per allí. Quan hi vaig toco les pedres que ell va tocar, respiro l’aire que el va enamorar i em dic la sort que té aquest poble que algú l’hagi estimat tant... Mª Lluïsa Gascon Prades

Mon iaio Pepe per Maria-Josep Margalef: relat sel.leccionat per la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA

Mon iaio Pepe era palauista. Qui és d’Amposta sap què vol dir això: ser de l’alcalde Palau. Va ser membre del consistori ampostí amb Palau i fins i tot va anar a Madrid allà per l’any 1900 i escacs quan allò del pont. Pot semblar estrany això que us explico, però, veureu, mon iaio Pepe havia nascut el 1864. Crec que era la segona generació dels margalefs que provenien del Pinell nascuts a Amposta, per això eren coneguts al poble com els del pinell, tot i que sembla que els margalefs provenen originàriament de Miravet. Va ser a la segona guerra carlina que hi hagué un moviment de gent que propicià que un Margalef del Pinell, Joseph de nom, es casés a Amposta. Mon iaio va ser fill únic de dos vidus, tenia una germana de mare, la tia Masa, que va ser sa padrina, i de son pare molts germans als quals no els tenia la relació i l’estima que li tenia a la tia Masa. A Amposta, alguna gent del poble tenia una sorteta als Xiribecs, que era on feien les verdures, i quan allò dels carlistes, a última guerra, el pare de mon iaio s’emportava de nit a dormir el xiquet en una figuera molt pomposa que tenia tres colls a la sorteta dels Xiribecs i a la qual havia buidat de dins i posat un somier i unes mantes perquè era perillós dormir al poble a les nits. Mon iaio era d’estatura mitjana, blanc de pell i de cabells castanys i era un jove molt eixerit i ocorrent, sempre tenia la paraula exacta, i de gran els seus fets van traduir sense excepció un tarannà d’home recte i just. Quan era jove i anava en carro amb sa germana Masa i els saludaven, ell deia –Ep! Com pot ser això que saludeu a dos si en som quatre! Això ho deia perquè sa germana li era també cunyada i padrina. Al poble hi hagué una epidèmia i va morir molta gent i molts joves i hi havia un grup de dones grans que es lamentaven que el bo i millor del poble hagués mort i ell que els deia –No ho digueu això, que el bo i millor del poble ho teniu davant vostre! En aquell temps Amposta encara no era ciutat, ho va ser al 1908. Ell anava a comprar cacauets i tramussos a l’estiu i a l’hivern moniatos i castanyes a una dona que els venia prop dels quatre cantons una mica més amunt, on comença el carrer del Grau i on abans encara hi havia la muralla, i aquesta dona començà a dir-li sèneca per la gràcia dels seus raonaments. Mon iaio va ser pagès tota la vida i tota la vida vestí amb la roba tradicional dels pagesos ampostins. Va quedar orfe molt jove i es va casar que no tenia els dinou anys amb una jove d’Amposta que ben just en tenia disset; aquesta jove era de la família dels alcaldesos i van viure molt feliços vint-i-cinc anys, van tenir un fill i van criar també dos nebots que s’havien quedat orfes. Va ser el sogre qui li va dir de comprar una rabera de bous i allà que se’n va anar mon iaio a Navarra acompanyat d’un pastor. Van comprar animals de procedència carriquirri i els van baixar ell i el pastor resseguint tot l’Ebre des de Roncesvalles. Mon iaio va quedar vidu i, després d’alguns anys, li van arreglar el casament amb la filla gran de l’alcalde de Catí i ell que va pujar a Catí, però li va agradar la filla menuda i amb ella es va casar. Mons iaios es portaven de vint-i-cinc anys i van tenir tres fills, mon pare va ser el menut que va nàixer quan son pare en tenia seixanta. La família de Catí provenia de Morella on eren teixidors, van marxar per una de les guerres carlines. Mon pare m’explicava que sa iaia Josepeta, la mare de sa mare, a ell li deia gilopo i sempre cantava: “los carlistes són de or, los lliberals són de plata i la monarquia és calderilla que no traga.” Quan va esclatar la gerra civil mon iaio tenia setanta-dos any i molta vida a les esquenes. La memòria del tarannà i la vida de mon iaio, de la qual solament n’he fet dos pinzellades, m’ha arribat a través de la memòria de mon pare que em deia que son pare li va ensenyar tot el que sabia i que, de xiquet, el portava agafat de la mà i li deia: “Veus, fill meu, d’este home no te n’has de fiar i, veus d’este sí que te’n pots fiar.” També mon pare em va explicar la mort de mon iaio que passava dels vuitanta-cinc anys, em va dir que, quan son pare es moria, un veí del carrer el va anar a buscar a l’hort i que, quan va arribar, son pare encara alenava i que quan ell li va agafar la mà i li va dir pare, va morir. Crec que una de les persones més importants en la vida de mon pare, sinó la més important, va ser son pare, mon iaio Pepe.
Maria-Josep Margalef

Quan la Núria va veure a la Cinteta li va impressionar una mica el seu aspecte físic. Estava extremadament prima i envellida, per la seva edat. Tenia poc més de cinquanta anys. Eren els anys setanta, i en esta època les dones s’arreglaven i es mantenien prou bé. Era molt intel·ligent i, com a contrast, la seva ment era clara i juvenil. Amb molta memòria. Era una gran conversadora i molt culta. La Núria l’escoltava bocabadada. Sempre estava contant històries de la seva joventut, de la seva vida. Unes alegres i altres no tant. Era molt experta en les plantes curatives. La Núria, més tard, es va casar amb el seu fill Ignasi. Així va tenir més contacte amb ella i escoltar tots els avatars de la seua existència. Contava anècdotes que a la Núria li semblaven increïbles. Com les marfantes que sortien, a la nit, quan passaven les xiques joves pel cementiri situat al costat del carrer principal del barri de Sant Llàtzer, on vivia actualment, i altres aparicions, més bé eren de riure. A un nebot, la seua madrastra li feia bruixeria, i se li tancaven els llibres, pos no volia que estudiés. Però tenia a la mirada una ombra fosca i misteriosa, d’una immensa i terrible tristesa. Una pena extremidora acurrucada al fons del seu cor. Potser algun dia ho contaria. O eren suspicàcies de la Núria. La Cinteta era d’una família de pagesos de casa bé de Jesús (Tortosa). Era bessona del Quimet. Tenien uns amics a l’Horta del Pimpí que se’ls havia mort un fill acabat de nàixer. La dona es va oferir a criar-li un, ja que tenia molta llet. Va preferir la xiqueta, potser perquè el xiquet li recordava al fill mort. Així que a la Cinteta, acabada de nàixer ja la van separar del seu germà bessó Quimet. Això és contra natura, ja que els bessons tenen una unió especial. Es va criar amb la dida o ama de llet. Va tornar a casa prou grandeta, i s’estimava més a la Dida que a la pròpia mare. Però al Quimet sí que el trobava a faltar, era una part d’ella mateixa. Una època molt abans de la Guerra Civil. La Cinteta vivia feliç a la casa de l’hort de Jesús, amb els seu pares i els seus germans, sobretot amb el Quimet i Pere que va néixer més tard. Anava al col·legi de les monges, i guanyava medalles d’honor per les bones notes. El seu pare era l’alcalde del poble, republicà. Abans de la guerra tots eren republicans, ja que l’estat polític del país era la Segona República. Anys i èpoques de pau i temps feliços per a la Cinteta i la família. Arriba la tràgica i sanguinària guerra. La maleïda guerra, com totes les guerres. Però aquesta, després de passar més de setanta anys, encara el terror del record, està trencant els espais i embrutant les aigües de les consciències inconscients. Temps de dolor i de mort. Vides segades com espigues tendres acabades de sortir a la llum. Cinteta passa el malson més gran de la seva vida. Sap que els seus germans són vius i que ja tornen. A la Cinteta i a la família se’ls eixampla el cor. Primer arriba Pere. Cinteta li pregunta esglaiada perquè no venia Quimet. Pere diu que li ha aconsellat que encara no torne al poble, la seua situació era més complicada. Als pocs dies el Quimet ja torna al poble i passa per la taverna a saludar als amics. – Per què no havia de venir? –diu el Quimet–. Si jo no he fet res? La guerra s’ha acabat. Vull vore la família i la novia. Quimet se’n va cap a l’hort, que estava a les afores del poble, i a l’entrador del camí a la casa, una parella de la Guàrdia Civil l’estaven esperant. Se’l emporten detingut. El Quimet no arriba a casa. Injustícies i odis a flor de pell, inhumans i incomprensibles. El germà de la núvia el va denunciar. La Núria li pregunta espantada: – No el va vore més al seu germà? On el van portar? – A la presó Pilatos de Tarragona. Cada setmana l’anava a vore. La meua mare era gran. El meu pare i el Pere tenien temor d’anar. Així que em tocava a mi. Però jo volia anar. No podia estar més sense vore’l i parlar en ell. Me trobava en la Carmeta, era casada i anava a vore al seu home. Atres vegades amb la Doloretes i més dones joves, tenien també els seus germans a esta presó. Uns dies anàvem en tren. Sortíem de Jesús a les cinc del matí, per arribar a l’estació de Tortosa i agarrar el ligero que passava a les sis del matí. Atres dies en un camió de transport d’uns coneguts que portaven fato de l’horta per vendre al mercat de Tarragona. Ningú havia de saber que anàvem a fer visites a la presó. Una vegada allà no hi havia cap problema, mos dixaven entrar a visitar als presoners. Els portàvem menjar. “Aquell dia fatídic li portava una fiambrera, d’alumini, de borraines en mel. Era un postre típic de Nadal, perquè no sabia si el Quimet en tindria un altre de Nadal. La Núria no podia evitar les llàgrimes. – Com podies passar aquestes atrocitats Cinteta? Què valenta. – És que jo era i sóc la germana. La germana bessona –contestava. Va arribar el dia. Aquell dia. El pitjor dia de la meua vida. A mig matí com sempre arribem a la presó. Tenim les visites, els donem el menjar. Xarrem un rato. Mos despedim. Fins la setmana de ve. A la sortida els soldats de guàrdia mos diuen: “La setmana que ve no cal que vingueu perquè demà ja els toca l’execució”. La Cinteta estava contant el misteri de tristesa que la Núria va albirar a la seua mirada quan la va conèixer. Continua parlant. – Em vaig quedar petrificada. De moment no em podia moure. Estàvem a la porta d’entrada de la presó, al carrer. El sol va desaparèixer. Tot era fosc. Què havia fet mon germà per a que el tinguessin que matar? La guerra ja havia acabat. Demà mon germà no vora l’albada, ni la matinada. Ni jo l’he pogut vore mai més. Des d’aquell dia de l’any 1939, jo estic morta. Enfonsada en la foscor més profunda i absoluta. Era i sóc la germana. Vaig morir amb ell. Les ferides que li van fer les bales que li van causar la mort encara les tinc al cor, i sagnen... A la Cinteta, més endavant, la va atrapar una demència senil. Se li van esborrar tots els records, als seus ulls no hi havia tristeses i per un temps va ser lliure entre natros, abans de reunir-se definitivament en el seu germà. Glòria Fandos Gracia