Havia viscut aquella aventura tants cops a través dels altres que quan em vaig trobar ajupida avançant amb dificultat enmig d’aquell garbuig de branques punxegudes i mosquits i altres insectes i teranyines enganxoses i humitats i  llums de emboirades i pudors, em vaig adonar que una cosa era escoltar i un altra molt diferent, arribar-hi.

            Als Xops anaven moltes parelles i colles a la recerca de l’aventura. Hi havia moltes històries. Uns havien fet espiritisme i havien tingut un ensurt en trobar-se amb una dona d’aspecte estrany, bruta, amb les robes esparracades, i amb un caminar lent i esquerp. Van pensar que era un esperit i van fugir esporuguits, més tard es van assabentar que hi havia una dona bastant excèntrica que vivia sola prop d’allí, però que ningú no havia vist des de feia anys.

            Semblava que aquell túnel només pogués dur a l’infern. Sentia les fiblades de les branques que travessaven la roba. Jo mirava d’esmunyir-me entre el brancatge, la mare de seguida s’adonaria que hi havia anat si em veia plena d’esgarrinxades i aleshores no veuria la llum del carrer en molts dies. I no li podria culpar ningú perquè havia estat jo la que hi volia anar des de feia temps i la que havia engrescat la Marta i el Dario. Si no valia la pena, segur que ells també em matarien, pensava mentre apartava branques i branques i branques.

            Avançàvem en silenci, tot i que ja sabíem que no era un camí fàcil; el recorregut es va fer llarg, però com totes les aventures, tenia el gust intens de la xocolata. Quan finalment es va acabar aquell passadís infernal, el vam oblidar en el precís moment que ens vam incorporar: alçàrem la vista alhora per contemplar davant nostre la nau central d’una catedral única. Columnes de marbre infinites il·luminada pels brillants que queien lentament del sostre de branques i fulles. Malgrat ser al mes d’agost, s’hi estava fresc i ens hi vam trobar molt bé .

            —Ja som Als Xops! –Vaig dir xiuxiuejant com si realment em trobés dins d’un recinte sagrat.

            —Xops? —va preguntar el Dario—.Quins xops?

            El Dario ens va aclarir que aquells arbres eren aubes, arbres de ribera molt comuns que acostumaven a viure al costat del xops, tot i que no ho eren. L’afició del Dario per la botànica el feia animar quan sorgia la més mínima ocasió i quan ens en vam adonar vam canviar de tema.

            —Us heu fixat que hi ha noms als troncs? —vaig exclamar mirant de llegir-ne un que estava mig esborrat.

            Parelles i colles anaven als Xops cercant la intimitat d’aquell lloc de tan difícil accés, i molts gravaven les seves inicials a les soques dels arbres.

            —Què besties! —va exclamar el Dario indignat mentre resseguia les marques d’un arbre amb els dits. Se’l podrien gravar a un lloc que jo em sé, el nom.

            La Marta i jo coneixíem bé el Dario, sabíem com li afectaven aquests temes i el respectàvem, però no ens van poder estar de llegir algunes inicials i de fer una mica de broma. Mira aquí hi ha un cor amb una M i una D. Marta estima en Dario. Doncs aquí hi ha una A i una F, va dir la Marta, que potser vol dir el que tu ja saps. Mireu! Diu el dia més feliç de la meva  vida, també hi posa la data, u de maig del... no es pot llegir bé. I si hi posem el nostre nom i la data?

            —Ni de conya! —va saltar en Dario.

            —No caldrà —el va interrompre la Marta. Mireu que han escrit  aquí.

            Ens vam acostar tots a la soca d’un arbre molt alt, el tronc era més gran que els altres, la inscripció també era més llarga i es podia llegir tan bé que ens va semblar que devia fer molt poc que l’havien fet. Hi deia AMICS PER SEMPRE, el títol d’una cançó que ens encantava, i tots tres vam estar d’acord que aquella bé podia haver estat la nostra frase.

            —Sembla que allí surt un camí. Deu ser el que porta fins al galatxo.

            Seguint aquell camí estret, espès, però molt més net que l’anterior, vam arribar al paradís. No ens havien enganyat, no, allò era el més semblant al paradís que cap dels tres no havia vist mai. Els arbres s’havien arrenglerat al voltant d’una llengua del riu, un galatxo. Un rossinyol ens va fer un cant de benvinguda i l’aigua maragda intens ens va convidar a fer un bany. No ens ho vam pensar dos cops i vam tornar a jugar com quan érem petits.

            De vegades, i de la forma més inesperada recupero les nostres rialles, la cremor dels peus descalços saltant sobre els codols calents, el ritme amuntegat del meu cor, l’olor de l’aigua del riu al tard, la música de l’aire escolant-se entre els tamarius o el brunzit de les libel·lules, o tot plegat. En aquests moments un somriure es dibuixa en el meu rostre, va ser un dels dies més feliços de la meva vida. 

Laura Mur Cervelló