L'obra secreta de Joan Furriols

POESIA A L’ENTORN DE L’OBRA DE JOAN FURRIOLS

Si us interessa la relació entre disciplines creatives. Si us interessa el vincle entre art i poesia: la idea de SILENCI en el mot representada. Si voleu descobrir un dels artistes més notables dels darrers cinquanta anys a Catalunya. Tal vegada, aleshores, aquesta invitació us valgui.

POESIA A L’ENTORN DE L’OBRA DE JOAN FURRIOLS      

                            a càrrec dels poetes

                                  Víctor Sunyol

                                         Antoni Clapés

                                   i de l’antropòleg

                                Jordi Solà Coll

dimarts 12 de juliol de 2016 a les 19.30 hores

 Lloc: galeria El quadern robat. C/ Còrsega, 267, pral. 2b - Barcelona

 Benvinguts al món del buit.

 Ben cordialment,

 Jordi Solà Coll

http://www.nuvol.com/critica/joan-furriols-lart-de-mirar-el-silenci  

Antoni Clapés i Víctor Sunyol, directors de la col·lecció Jardins de Samarcanda i fundadors, al costat d’Isabel Casals, de Cafè Central | Foto: Andreu Clapés.


25 anys enrere, Antoni Clapés i Víctor Sunyol van decidir portar a terme una iniciativa “arriscada i apassionada”. Eren els temps en què la boirina de tabac caracteritzava l’atmosfera dels bars i un nodrit grup de poetes es reunien en locals “per fumar, beure i llegir plaquettes de poesia”, explica Sunyol. “No volíem passar per llibreries, volíem conversar i llegir versos”. Aquests van ser els inicis de l’editorial Cafè Central i la seva prestigiosa col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda. Ahir a la nit, el bar l’Horiginal va acollir la celebració dels 25 anys d’aquesta poètica iniciativa. www.nuvol.com/noticies/les-25-tardors-poetiques-de-cafe-central-jardins-de-samarcanda/

 

Joan Furriols. L’art de mirar el silenci

Contemplar l’obra plàstica de Joan Furriols és endinsar-se en el silenci. Un viatge amb la mirada a la matèria humil que l’artista vigatà ha transformat en un món particular: l’estima d’artesà a l’objecte més senzill –una planxa de ferro asimètrica o una mera superfície de cartró– fins al punt de generar un llenguatge gairebé endogen, de dins a fora, altament simbòlic pel que fa a la forma i el contingut.

No debades. Perquè ha estat des del rigor i l’exigència que Joan Furriols ha explorat l’essència de dues de les condicions fonamentals de l’existència: el temps i l’espai. Sobretot aquest darrer, que es projecta en la seva obra com a dimensió d’una doble magnitud: real i metafísica. És el cas de “Planxa de ferro” (1960) on l’artista subtilment perfora la superfície de metall, estrafà l’objecte obrint-lo al buit, tot posant en relleu l’estructura interna i externa de la matèria a partir de la noció de ritme en la partitura de l’espai.

En aquest sentit, l’estètica de Furriols evoca un silenci cosmològic –musical gairebé diria: una evocació que roman a l’obra més objectual o escultòrica, en què el negre esdevé canònic a l’hora de transformar una simple escuma en una peça de transcendental meditació. De fet, l’obscuritat posa en relleu la preocupació de Furriols per la naturalesa interna de les coses: la matèria fosca de les incisions a “Planxa de ferro” prefigura la foscúria dels monòlits escumosos. És així que se’ns revela una idea mítica del món. Un alfabet de símbols que expressa de manera fràgil la connexió entre l’home i l’esperit.
www.nuvol.com/critica/joan-furriols-lart-de-mirar-el-silenci/

Llort. Herències col·laterals

En més d’una ocasió, quan he intentat comentar l’obra de Lluís Llort, he hagut d’aturar-me uns instants per poder triar, amb deteniment, els adjectius. No volia fer-ne servir cap que no fos adient. No volia que ningú, en llegir-me, es confongués respecte a allò que jo pretenia expressar. A dia d’avui, les circumstàncies no han canviat gens. M’assec a parlar de la seva darrera novel·la,Herències col·laterals (RBA, 2014), i em torno a trobar en la mateixa situació.

Quedi clar que, amb aquesta afirmació, estic esmerçant també el meu primer elogi. Considero que Lluís Llort (que signa només com a Llort) és un escriptor que destaca per la seva acusada personalitat, independència creativa i claredat d’idees. Per això és tan difícil de definir. Al costat de novel·les que podríem considerar negres o criminals, en trobem d’altres que exploren altres límits, altres gèneres. Sempre amb la voluntat de reflectir de manera directa ˗i valenta˗ les incongruències del món que tenim al voltant.

L’autor no té pèls a la llengua. És eclèctic i intel·ligent. A Herències col·laterals construeix una trama fosca i original que, amb fina perspicàcia i formidable ironia, reflecteix qüestions tan punyents com el maltractament, la violació, l’assassinat per revenja, les dificultats de les relacions familiars, l’amor entre pares i fills, la incidència en el present de les accions del passat o la problemàtica de la gent gran.

Herències col·laterals es llegeix en un sospir. Ens enganxa. Es converteix en un noexemple de la riquesa del gènere negre, de la seva capacitat per créixer i evolucionar.  No es tracta d’un text complicat. Al contrari. Llort també l’encerta quan és capaç d’escriure de manera depurada, amb un estil treballat i curós, però alhora perfectament llegible per a un públic ampli.

Herències col·laterals

Un dels mestres majúsculs de la novel·la negra catalana torna i trepitja cada cop més fort i amb una fermesa que ens deixa sense paraules.

En Lluís Llort torna a enamorar al seu públic lector amb una novel·la on el realisme i la proximitat en són la principal marca i una porta enorme que ens ajuda a posar-nos a la pell dels protagonistes, les situacions i la trama general.

Relacions familiars tortuoses, belles promeses que queden en no res, la naturalesa cobdiciosa de l’ésser humà, venjances i traïcions es donen la mà per formar una trama que tot i ser negra no s’allunya de la quotidianitat.

A Herències col·laterals veureu com està tatuat entre les seves planes aquell dit on “Herències entre germans, ganivets a les mansAmb suma agilitat, frescor, anant al gra i caricaturitzant a l’home en els seus interessos més baixos ens narra la historia de l’Ernest, un advocat que ha fet un acord amb la Francesca, una velleta que li deixarà el seu pis en herència sempre i quan el lletrat li passi una pensió vitalícia per garantir-li una vellesa digna i sense mancances.

Realment sembla un tracte just però... s’arribarà a complir? Qui serà l’hereu de la Francesca Puigmajor?

Serà que allò que es fa amb interès t’acaba esclatant a les mans? Qui mereix el patrimoni de la velleta?

Quin grapat d’enigmes! Estigueu tranquils, de la mà de La Magrana - RBA els podreu anar desvetllant d’un en un mentre us emboliqueu en una trama que us enganxarà de bon principi i fins al final.

No descansareu fins girar la darrera plana doncs el mestre del gènere detectivesc i d’investigació us plantejarà situacions que gairebé podreu tocar, personatges que odiareu i d’altres que sentireu més propers gràcies a unes personalitats molt ben dibuixades i amb una psique molt treballada i que evoluciona plana a plana.

No us deixarà de sorprendre!

Els èxits del Lluis Llort són coneguts pels seguidors del gènere però de ben segur que si el descobriu amb aquesta novel·la  necessitareu més dosis de la seva ironia fina, el seu humor negre, els seus casos i allò que fa que les seves obres portin el segell Llort que per nosaltres garantitza un èxit i una novel·la plaent i recomanable a amants del gènere i a seguidors de les bones lletres en general.

No ho dubteu i aneu a buscar-lo, coneixeu-lo i feu-vos amics de la seva bibliografia... no us en penedireu pas! www.llibresperllegir.cat/llibres/herencies-collaterals