Des de la seva minúscula llibreria de Vall-de-roures, l’Octavi ha desfermat una veritable tempesta literària. Tal com un bruixot que des de la seva cova oculta envia la calamarsa o l’amor foll, Octavi Serret ha sabut projectar molt més enllà de la seva comarca –el Matarranya- no tan sols els escriptors més propers, sinó també els autors i autores de l’Ebre i el Maestrat. Sense comptar per a res amb les fronteres administratives, saltant-se qualsevol prejudici territorial o lingüístic, ha tirat endavant un projecte modèlic de llibertat i cohesió en aquest espai lingüístic tan complex i fascinant com és la cruïlla de les Terres de l’Ebre, el Matarranya i el Maestrat.

            I tot, amb un exquisit respecte per les diverses llengües, dialectes, parles, enxampurrats, argots o corrupcions que córren per aquets colls i serralades, i que fan de la llengua quelcom extremadament vi i, per tant, en transformació permanent. Una veritable diversitat que en altres llocs seria vist com una corrupte contaminació, i que aquí s’exercita amb perfecta llibertat i respecte mutu, sense cap sentiment de domini o d’extinció.

            La gran capacitat i professionalitat d’Octavi per tractar i dinamitzar tan aviat un escriptor novell, una editorial o una conselleria, tant des del seu mòbil, del fax, del correu electrònic o del seu bloc, -que treuen fum constantment-, sap compaginar-la amb la seva innegable capacitat comercial. No sé ben bé com deuen viure els vall-de-rourans, però sospito que no deuen cabre a casa seva, amb els llibres que Octavi arriba a vendre als seus veïns.

            Tot plegat, una joia i un bé de Déu per a aquesta llengua tan maltractada i dividida, per a una indústria editorial que veu tancar-se llibreries una rere l’altra, i per a un territori que veu escapçats els seus mitjans de comunicació tradicionals, violada la seva identitat paisatgística, negada qualsevol estructura administrativa i de cohesió.

            Dins el moviment de renovació de les lletres ebrenques, l’Octavi hi juga un paper decissiu; el seu suport incondicional a qualsevol iniciativa cultural, al reconeixement dels autors històrics i heroics dels anys foscos (Octavi gestiona a la llibreria un dels millors catàlegs de llibres sobre la Guerra Civil i especialment a Batalla de l’Ebre), als grans autors de la zona, Lombarte, Moncada, Bladé o Vergés, la constant dinamització dels més joves autors i autores del territori, totes aquestes vessants han estat una falca impagable a la consolidació d’una cosa tan difusa i incerta com un moviment literari territorial. Tan discutible com es vulgui des del punt de vista de la creació d’un ambient, d’un phatos cultural que ajuda i estimula extraordinàriament el treball i la creació individual.

            Cal fer, doncs, reconeixement d’una tasca excepcional que, amb uns mínims mitjans i en un aïllament geogràfic total, demostra un cop més que una voluntat eficient de treball i unes idees clares i precises poden assolir resultats insospitats. Quan veiem l’ingent quantitat de recursos humans i de diners que des de algunes administracions es dediquen a projectes culturals impregnats d’una fastuositat i un luxe mediàtic d’allò més extravagant i fora de lloc i d’una efímera incidència, es fa palesa la importància d’iniciatives i actituds com la d’Octavi Serret. Són la veritable saba de la nostra cultura.

 

Àlex Ferrer

 Agafem un mapa de les Terres de l’Ebre (incloses les comarques del Matarranya i els Ports), hi posem el dit al mig i ens apareix Vall-de-roures. Mirem al mig d’aquest punt i hi trobem els 4 camins de la capital del Matarranya: des d’aquí podem escollir d’anar cap a Pena-roja i Morella, o cap a la Freixneda i Alcanyís, o en direcció Arnes, Queretes o Tortosa, o entrar al nucli urbà. Si ens hi quedem , en una de les cantonades d’aquesta cruïlla, trobarem un quadradet amb un tendal retolat: Llibreria Serret. Dintre l’establiment, al centre, hi ha un mostrador i a l’interior podem veure, finalment, la darrera de les nines russes, l’Octavi Serret. Mentre exposa les delícies de la darrera novel-la ebrenca apareguda, cobra un diari a un altre client, encarrega llibres escolars per telèfon, organitza la recollida dels nens amb la dona i prepara la darrera notícia per al seu bloc, mantenim una reunió a peu dret per decidir el programa de la próxima Trobada d’Autors Ebrencs al Matarranya. I tot això en un metre quadrat, la trona de l’univers Serret des d’on ha predicat des dels 13 anys, quan va acabar l’aleshores EGB i va decidir que volia ser llibreter.

            Sense ser un llicenciat universitari, que se sàpiga, ni haver fet cap màster de màrqueting comercial als Estats Units, idem que se sàpiga, és capaç de mantenir una conversa especialitzada sobre literatura o sobre cartografia (per exemple i depenent dels interessos del client) i ha arribat al top-ten en vendes de llibres a la Franja d’Aragó i l’Ebre i a gestionar un dels blocs literaris més visitats del territori de parla catalana. I tot això amb el mèrit afegit de fer-ho sense que ningú li haguès ensenyat a escriure en aquesta llengua i en un territori on, malgrat l’ús del català supera el 90%, molt poca gent manifesta saber llegir-lo o escriure’l.

            Després de situar el seu establiment als 4 camins de les llibreries ebrenques, va ser un visionari en l’introducció d’Internet i les noves tecnologies a l’empresa, d’invertir-hi diners quan encara no era rendible, i avui ha transferit l’estratosfera per conquerir també els 4 camins del ciberespai de la literatura ebrenca (busqueu, si no, “Serret llibres”, “bloc Serret”, “Serret esfera”...).

            “A casa meua el llibre se’l tracta bé”, va declarar en un programa de televisió. Aquesta és la base del seu treball i el Serret no ha perdut els orígens, simplement els ha traspassat en entendre que calia acompanyar la venda de la difusió i fer publicitat l’ha portat cap a la dinamització cultural i l’organització d’esdeveniments al voltant dels llibres i, finalment, a la coedició de llibres. De vendre llibres ha arribat, i aquesta és la més gran de les nines russes del màrqueting Serret,  fer-ne o promoure que se’n facin.

            I totes aquestes nines russes han saltat a la premsa, dels mitjans locals fins als autonòmics (de l’Aragó i de Catalunya) i estatals, i han arribat a les altes esferes barcelonines, que li han donat l’empenta definitiva i li han otorgat el Premi Català de Foment Social del Català, juntament amb grans figures con el científic Audald Carbonell, guardonat en la categoria d’investigació científica.

            Sens dubte, aquesta és el resultat de l’esforç del dia a dia (exactament cada dia a excepció del Divendres Sant, Cap d’Any i alguna escapada a la platja). Per això, des de l’Associació Cultural del Matarranya volem aprofitar aquestes línies per expressar-li la nostra més gran felicitació. Ens n’alegrem com a amic i també com a col-laborador comercial (la seua llibreria fa bona part de les vendes dels nostres llibres) i de dinamització cultural (hem coorganitzat moltes activitats), tasques per les quals estem contents d’haver estat els primers a concedir-li un premi de reconeixement (el 1r premi Franja, edició 2009). I ens n’alegrem també pel que això significa per la normalització de la llengua catalana a l’Aragó: de tots els mèrits “serrítics” esmentats, el que ens sembla més important i sorprenent és el fet de fer del llibre en català a l’Aragó un “negoci”. Si viure de temes culturals i de la venda de llibres ja és en si mateix una odissea avui en dia que sovint es depèn de les subvencions, fer-ho en llengua catalana a l’Aragó es pot considerar un “miracle”. Amb un rerefons de tumultuositat política que encara debat sobre quina llengua es parla a la Franja i no s’atreveix a redactar una llei de llengües que “legalitze” la situació i la faça llengua oficial, casos com el del llibreter Serret semblen “l’excepció” aquella que diuen que confirma la regla. Però, potser, no siga l’excepció sinó “l’evidència”? Sí, l’evidència que a la Franja parlem català, l’evidència que com el Serret hi ha moltes persones que vivim la nostra llengua com una cosa normal i treballem perquè  així siga (només a l’Associació en som més de 400), l’evidència que és l’eina d’expressió de la nostra identitat i de transmissió de la nostra cultura i l’evidència, i aquesta és la lliçó del Serret, que això és un negoci solvent... Ara, el que encara manca després de tants anys de democràcia és l’evidència “política”.

L’Octavi Serret no és polític, ni fa política, ni intenta vendre cap ideologia, ell simplement ha treballat per fer realitat el seu somni dels 13 anys, “ser llibreter”, i pel camí ha trasncendit a la Serretesfera. I tot això e un metre quadrat; el metre quadrat imprescindible del 4 camins del llibre ebrenc. Moltes merescudes felicitats a l’Octavi i la seua família!

 

PEPA NOGUÉS

Associació Cultural del Matarranya

 Farà ja una dècada que el meu vell amic Jesús Font, home de televisió amb casa a Horta, em va acompanyar a la llibreria Serret per a presentar-me l’Octavio (Octavi, Octavio, és igual). Jo m’havia instal-lat per a passar l’estiu a un mas entre Arnes i Horta de Sant Joan (i ja fa deu anys que hi torno) , i el meu vell amic intuïa que l’Octavio m’agradaria i que la seua llibreria a la veïna Vall-de-roures em captivaria. Ho va encertar del tot, és clar!

            El primer que em va sorprendre fou la petitesa del lloc, les dimensions lil-liputenques de la llibreria Serret (segons he comprovat després, això crida l’atenció a tothom que, entra per primera vegada a can Serret), dimensions a la vegada tan ben aprofitades com a quiosc, llibreria, papereria i, a sobre, com a racó de trobada. Sens dubte aquesta és la cantonada millor aprofitada de Val-de-roures! I quantes coses s’irradien des d’aquí a molts quilòmetres a la rodona!

            I és que em vaig trobar-me allà dins una vigorosa màquina cultural, un motor d’explosió de gran cilindrada: em refereixo a aquesta persona energètica  i extremament empàtica, l’Octavio Serret, llibreter professional; millor: vocacional; encara millor: passional. De seguida, l’Octavio Serret va saber copsar la meva tirada pels llibres de temàtica local, i em va guiar cap els seus anaquels del fondo, farcits de monografies sobre història, etnologia, folklore, antropologia, filologia, toponímia, literatura i memòries lligades al Matarranya, la Terra Alta, els ports de Morella (d’allà venim els Amela, com li vaig comentar), el Maestrat i les Terres de l’Ebre, tot aquest país meravellós dels nostres pares ilercavons, avui a cavall de tres comunitats autònomes.

            Fa anys que acumulo llibres sobre els pobles i les gents d’aquestes contrades estimades, la majoria dels quals he adquirit a Castelló i a llibreries de poble, en particular ala llibreria de Morella, la d Fidel Carceller, un altre llibreter fantàstic que tristement ens ha deixat fa poc. Quan vaig conèixer l’Octavio Serret, per tant, jo pensava que jo era amo d’una les biblioteques més profuses i completes sobre el territori esmentat, però un cop allà, davant les prestatgeries del Serret, vaig entendre que no, vaig entendre que qui més llibres tenia sobre aquest univers local i que qui més coses sabia sobre cada un d’eixos llibres era aquell matarranyí accelerat, l’Octavio Serret.

            Vaig sortir d’aquell racó amb una carretada de llibres, sabent que hauria de retornar per endur-me encara més. Vaig entender que allò era la cova d’Alí Babà dels llibres, el cofre del tresor, un pou sense fons de troballes bibliogràfiques del meu gust i interès. Però el millor va ser sentir parlar l’Octavio d’aquells llibres, atendre a la seva rica i detallada coneixença dels autors, les seves minucioses notícies sobre les edicions, les fonts, el recorregut i circumstància de cada títol, de cada assumpte, de cada text. Desde llavors, la meva biblioteca local ha crescut exponencialment, instal-lada ja en el mas.

            Així ha estat com l’Octavio Serret m’ha donat a conèixer un munt de llibres sobre el territori, assaigístics uns, literaris l’altres, tots glossats amb la mateixa convicció, vehemència i passió de persona íntimament concernida i implicada amb allò del que es parla. Jo he presenciat com se li ficava la pell de gallina a l’Octavio Serret quan em parlava d’un tema, d’un llibre sobre el territori, vora el seu taulell de llibreter boig, enfollit.

            A l’Octavio, doncs, li haig d’agrair personalment els llibres que m’ha descobert, els plaers que m’ha proporcionat. Però, a banda de la qüestió personal, tots hem d’agrair a l’Octavi la feina de llibreter emfàtic, l’empeny a convidar a escriptors per a signar llibres a la seua llibreria, l’orgull per promocionar-los, l’energia per endegar un munt d’iniciatives llibresques i culturals, sense complexos ni victimismes, desde la seva remota cruïlla de fronteres. Tot un exemple. Hauríem també d’agrair-li l’esforç per a donar suport a la llengua catalana local a un lloc sense mitjans institucionals. Aquest home, desde el seu racó de Terol , a les ribes del Matarranya, fa pel català a l’Aragó més que ningú, més que tres ministeris junts o tant com tots els creadors que s’han compromès amb si mateixos per escriure en aquesta llengua dels seus avantpassats, sabent-se en minoria a la seva comunitat autònoma.

            Per tot això estem en deute amb l’Octavio Serret, i per això he col-laborat sempre que he pogut amb les seves dèries , sia a la casa Amatller de Barcelona, sia a la Trobada d’Escriptors al Matarranya, i per això l’hem convidat al programa de llibres del canal 33 o l’hem guardonat des del jurat dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La seva tasca ho mereix, i a més sé molt bé que tot allò que li donem a l’Octavio Serret, ell ens ho retornarà amb escreix en forma de llibres, llengua i cultura.

 

 

Victor-M. Amela

 El programa de Aragón Radio Comunidad Sonora emitió el pasado martes, dentro de la sección Espíritu Margot
el primero de los dos programas homenaje a la obra musical y poética de Sergio Algora
os podéis descargar aquí el podcast con el audio.
Recordamos la trayectoria de Sergio durante los años de Muy Poca Gente, escuchando temas de la banda y situando la movida de la época.

Aquí fragmentos del guión

Espero que os guste, Alberto y yo estamos muy orgullosos de esta grabación.
La semana que viene se emite la segunda parte: Los años del champán y la narrativa, con canciones extraídas del concierto de despedida de la Costa Brava

rumba y champiñones para todos.

También aquí: http://media.aragonradio2.es.s3-external-3.amazonaws.com/20100622_23_03_Comunidad_Sonora_-_22_06_2010.mp3