#licantropos en el #Maestrazgo @RosaRibas presenta #lalunaentrelasminas @EdSiruela 22 de julio en #llibreriaserret



EL PERIÓDICO   OCIO Y CULTURA 

Licántropos del Maestrat y emigrantes a Alemania

Rosa Ribas crea una leyenda en su última novela, 'La luna en las minas'


 







FOTO: RICARD FADRIQUE

ERNEST ALÓS


MARTES, 13 DE JUNIO DEL 2017 - 21:53 CEST

Aunque no haya detrás ninguna tradición como la del lobisome gallego, los licántropos campan literariamente por las montañas del Maestrat. El referente, claro, son ‘Les històries naturals’ de Joan Perucho. Siguió ‘Licantropia’, de Carles Terès, y ahora se ha encaramado a esas tierras altas Rosa Ribas, con ‘La luna en las minas’ (Siruela). La novela de Joaquín, un niño nacido con la bestia dentro que emigra a Alemania, a trabajar en las minas, para huir de su destino. ¿Qué tiene el interior de Castellón para que parezca un territorio natural para el lobo hombre? 
www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/rosa-ribas-hombre-lobo-maestrat-6103088

Article complet

Rosa Ribas vuelve con #Hombreslobo #Maestrazgo en #Lalunaenlasminas @EdSiruela 22 de julio en #llibreriaserret

 

Entrevista en “El Mundo”

"Siempre animalizamos al extranjero"

El Mundo-30 may. 2017


La escritora catalana Rosa Ribas presenta 'La luna en las minas', (Siruela) su duodécima novela en once años, con la que ganó el Premio Letras del Mediterráneo 2017.


Entrevista en “El Mundo”

Durante los días en que estuve firmando en la Feria del Libro de Madrid, tuve ocasión de ser entrevistada por Diego Rodríguez Veiga para el Mundo. Fue una intensa charla en el parque del Retiro, en la que hablamos de literatura, de La luna y en...LEER MÁSww.elmundo.es/cultura/literatura/2017/05/30/592c2a2e268e3e9d5c8b4609.htm


Entrevista en “El Periódico Mediterráneo”

Se decía que durante la guerra, la otra, la nuestra, le había cogido demasiado gusto a la sangre. Una querencia de sangre. Un apetito de sangre. Como un lobo. En el Maestrazgo, entre peñas, bosques y barrancos, un hombre camina a las afueras de un pueblo antes del alba. Aprieta un bulto contra su pecho. Cuenta la leyenda que ha nacido un niño, Joaquín, sobre quien pende un terrible destino. Pero sin embargo, su padre desea salvarle la vida y se lo entrega a su abuela para que vele por él. El pequeño vivirá, sí, pero maldito para siempre.

www.rosa-ribas.com/obra/novelas/la-luna-las-minas/
Entrevista en “El Periódico Mediterráneo”

El miércoles 24 de mayo presenté La luna en las minas en la librería Argot de Castellón. Fue un acto muy especial para mí porque a la presentación acudieron muchos viejos amigos de Vistabella del Maestrazgo, el pueblo de mi abuelo materno en el...LEER MÁS

Article complet

Joaquim Molina presenta 'La rosa entre els llops', Premi Nèstor Luján 2014 dissabte 6 de desembre 18:00 a Llibreria Serret !!

 

Joaquim Molina guanya el Premi Nèstor Luján 2014 amb 'La rosa entre els llops'

Editorial Columna publica el 23 d'octubre la novel·la d'aventures de Pere El Gran guanyadora del Premi Nèstor Luján de novel·la històrica



La rosa entre els llops 
de Joaquim Molina: Quan Pere el Gran va conquerir la Mediterrània i va desafiar el món.

El 1283 el món es mou a vint quilòmetres per hora, la velocitat mitjana d’un cavall. Aquesta realitat modela les distàncies i la percepció que els seus habitants tenen de l’espai. El món és immens: un viatger des de Barcelona triga cinc dies a arribar a Saragossa, vint fins a Santiago de Compostel·la. La geografia mana sobre l’home. Les muntanyes i els rius marquen els seus límits i, al costat del temps, emmotllen pobles, perfilen nacions i esbossen llengües.

La rosa entre els llops és una novel·la d’aventures on conflueixen monjos soldats de l’orde de Calatrava, almogàvers, senyors feudals, dones intrigants, amors robats… I, de rerefons, la història d’un continent en formació, víctima dels jocs i de les lluites de poder entre la noblesa, l’Església i el rei.

 

Sinopsi

Baix Aragó, 1283. En aquesta terra de frontera, dominada pels castells, els nobles i les ordes militars que lluiten per estendre el seu poder, la vida tranquil·la del jove pastor Joan del Mas es trenca tràgicament quan un mercenari al servei del senyor de Vall-de-roures l’intenta assassinar.

Acusat d’un crim que no ha comès, l’adolescent es veu obligat a fugir del seu petit món i s’embarca en un estrany viatge durant el qual el seu drama personal s’entrellaçarà amb una de les grans epopeies de la història medieval catalana i europea, protagonitzada pel qui es va convertir en el gran rei de la Mediterrània, Pere el Gran.

 

XVIII Premi Nèstor Luján

 

El Premi Nèstor Luján de novel·la històrica, convocat per Columna Edicions, acull les novel·les originals i inèdites escrites en català basades en fets o circumstàncies històrics. La dotació del premi és de 6.000 €.

El Premi Nèstor Luján vol potenciar el gènere de la narrativa històrica en llengua catalana, i acumula en el seu catàleg llibres com Conspiració a Tarraco (2013); de Jordi Solé, Bon cop de falç (2011), d’Andreu González i Ramon Gasch; La princesa de Jade, de Coia Valls; Rere els murs, de Núria Esponellà; i La venjança del bandoler, de Martí Gironell (2008), entre altres.

Enguany, el jurat, compost per Tin Luján, Jaume Sobrequés, Vicent Sanchis, Maria Carme Roca i Ester Pujol, va decidir atorgar-lo a la novel·la La rosa entre els llocs, de l’escriptor Joaquim Molina.

Article complet

Rosa Regàs reflexiona sobre la cara i la creu de la vellesa al se últim llibre "L'hora de la veritat"


Rosa Regàs reflexiona sobre la cara i la creu de la vellesa

L'escriptora Rosa Regàs reflexiona en primera persona sobre la cara i la creu de la vellesa, i el seu valor afegit. Ho fa en el seu nou llibre, "L'hora de la veritat", un assaig on defensa el testament vital i aixeca una mirada crítica cap a la marginació de la gent gran en la societat actual. Regàs comparteix la seva visió del pas dels anys en una entrevista a Televisió de Catalunya.


 

"Fer-se gran no és cap tragèdia", declara Rosa Regàs en el seu llibre. I ho matisa explicant que no ho és mentre cap malaltia mental greu "margini", diu, les persones grans de tots els àmbits de la vida o les allunyi de la consciència i el pensament. Precisament, "el més important que tenim", assegura Regàs.

Als seus 77 anys, Regàs reflexiona en el seu nou llibre sobre la vellesa, sobre "aquest món que no m'agrada i que he de viure". Sobre "L'hora de la veritat", així mateix ha titulat les seves reflexions. Una hora de la veritat, la de l'envelliment, que l'escriptora espera aprofitar al màxim. I és que Regàs reivindica l'activitat i la creativitat durant la vellesa. Reivindica treure profit d'allò que ella considera com el gran tresor de l'edat: "el nostre cervell".

L'exdirectora general de la Biblioteca Nacional d'Espanya també parla d'allò que la vellesa comporta. En aquest sentit, Regàs defensa el testament vital, en què es deixen instruccions per ser tractat en cas d'incapacitat, i aixeca una mirada crítica cap a la societat actual, perquè "amaga i maltracta", diu, la riquesa que poden aportar les persones grans. És a dir, les margina. "No podem evitar", declara, "que la societat, els mitjans de comunicació i les grans empreses entronitzin la joventut", alerta la guanyadora dels Premis Nadal (1994) i Planeta (2001).

Rosa Regàs també dóna un consell a la gent que, com ella, han envellit. Que deixin enrere els "enemics de l'ànima". És a dir, que no es pensi en el passat.

 

www.tv3.cat/3alacarta/videos/3239570
Article complet

EL XIPRER QUE LLEGIA TOLKIEN:

 EL XIPRER QUE LLEGIA TOLKIEN: Mª Rosa Nogué, relat per la Trobada d'autors ebrencs al Matarranya 1 d'agost 2010
 

            Amic meu, estic acostumat a veure tota mena d’actituds humanes, però aquesta vegada això ja passa de la taca d’oli. T’ho dic ben clar: hem de fer alguna cosa. Sí, company sentinella, veig com remous la fosca capçada, ara que s’ha aixecat l’airet del vespre, a l’altra banda de la portalada on fa tants anys que estem de guàrdia. Més o menys com l’àngel de la trompeta i el gran arc on es llegeix, en lletres daurades:“EXSPECTO RESURRECTIONEM CARNIS”. Nosaltres rai, que no tenim carnis per perdre; això sí, una cigarreta mal apagada al peu de la brosta que, vulgues que no, s’acumula als nostres peus; una ventada més rúfola que la que abaté el Pi de les tres branques o la dèria d’un  renovador de llocs sagrats se’ns pot endur qualsevol dia amb les arrels per davant. Per aquí  va la cosa, company!  
Però no és l’hora ni el moment de parlar de les servituds de la vida vegetal. També els animals tenen les seves; vivint aquí, un se n’adona de seguida. Bé,  company sentinella, t’endevino el pensament. Sento com refilen els ocells de casa teva. D’entre els pardals, com sempre, en sobresurt  la  cadernera que un dia es va escapar de la gàbia de l’enterramorts:  canta millor que la més afamada soprano. Sí, ja ho sé que tens por de canviar, company. Però ha arribat l’hora. S’acosta la fi per als de la nostra mena. Més aviat del que ens pensem, tots serem substituïts. No en seran capaços, havíem dit sempre. Moltíssima gent ens estima, i, encara més, ens necessiten. La vida a la Terra, la seva vida, si més no!, depèn de la nostra sàvia missió en la renovació de l’aire que respiren. Però trobaran la manera de sobreviure sense nosaltres, ja ho veuràs. Temps al temps…I vinga, torna’m a mirar amb aquell aire teu incrèdul, escèptic, sorneguer, burleta, sardònic, irònic, malaltís i sarcàstic, sí, au, remou les branques altes, que no et serveixen de res, ja ho veuràs, ja, quan et vinguin a talar els baixos. Ho diu ben clar el diari, bé, només n’he pogut veure els titulars: la renovació del cementiri inclourà la substitució dels caducs xiprers clàssics per uns sorprenents exemplars de fibra sintètica que faran joc amb la gespa artificial.
Què et proposo, doncs? Escolta’m amb atenció. Te’n recordes, d’aquell noiet que venia als matins a llegir als meus peus? Sí, aquell que l’havien expulsat de l’institut d’aquí al costat perquè a l’hora del pati s’escapava i venia a fer bretolades. Aquell que se li havia mort la mare d’un accident de cotxe i la tenia aquí, però en lloc de dir-ho i pair-ho i que el duguessin al psicòleg, s’havia comprat un esprai i grafitava tot el que se li posava al davant. Li ho van fer netejar tot, a ell i als seus amics, que no se’ls havia mort ningú però també tenien ganes de fer-ne alguna. L’enterramorts se’n va cansar i els feia estar aquí a fora, i al final només va quedar el primer, que ja no estava castigat però s’havia aficionat a seure aquí, a l’ombreta, i duia un llibre. Un llibre atrotinat, que li havia regalat la seva mare per veure si li agafava el gust per la lectura, això deia la dedicatòria. El minyó no li’n devia haver fet gaire cas, però en faltar la mare, era com si la volgués complaure llegint. M’ho penso, vaja.  
            Ja deus veure per on vaig, oi? El llibre, amic meu. El Llibre! No, és clar que no m’agradaria acabar convertit en llibre. Però, ben mirat, millor esdevenir un  llibre que no pas una  taula o una cadira. Els llibres parlen, i a mi m’agrada escoltar. Jo escolto la veu del vent, dels pardals i de les caderneres, dels vidus i de les vídues, dels orfes, dels assassins i de les víctimes; i la teva també, pallús! Aquell minyó de l’institut llegia en veu alta, i així em vaig assabentar de la nostra història. Per si no ho sabies, company, al principi no ens dèiem arbres, sinó barbres. I caminàvem, molt a poc a poc, però ens movíem, formàvem grans assemblees vegetals i érem una força pacífica, tenaç, tranquil·la i enèrgica. Des que ho vaig saber que he intentat desarrelar-me, i ho estic aconseguint! Ho veus com em moc una mica? Un centímetre, potser, en tres mesos. Tu també pots fer-ho. Hem d’escampar la veu, ens hem d’unir, ens hem de moure. Abans que enverinin tot l’aire que respirem. Abans de desaparèixer. Abans que ens canviïn per uns odiosos xiprers sintètics…Parla’n, amic! Parla’n amb els teus ocells, amb els insectes, fins i tot amb els humans que estiguin del costat nostre. Ha començat l’era de Tolkien, el profeta que va escriure sobre en Barbre, el Pastor d’Arbres. Ho vaig veure de reüll, mirant el llom del llibre. Bé, és clar que m’agrada llegir; no tot ha de ser allò de l’àngel de la trompeta.
On anirem, dius? Ah, jo voldria veure món, viatjar, anar cap al nord, on diuen que la gent és rica, culta, neta, deslliurada i feliç. D’acord; primer intentem arribar al cafè de la cantonada, a veure si també  podem convèncer aquelles moreres tan maques.
 
 
 
MªRosa Nogué i Almirall
 
 
Article complet

1
2>