Quan la Núria va veure a la Cinteta li va impressionar una mica el seu aspecte físic. Estava extremadament prima i envellida, per la seva edat. Tenia poc més de cinquanta anys. Eren els anys setanta, i en esta època les dones s’arreglaven i es mantenien prou bé. Era molt intel·ligent i, com a contrast, la seva ment era clara i juvenil. Amb molta memòria. Era una gran conversadora i molt culta. La Núria l’escoltava bocabadada. Sempre estava contant històries de la seva joventut, de la seva vida. Unes alegres i altres no tant. Era molt experta en les plantes curatives. La Núria, més tard, es va casar amb el seu fill Ignasi. Així va tenir més contacte amb ella i escoltar tots els avatars de la seua existència. Contava anècdotes que a la Núria li semblaven increïbles. Com les marfantes que sortien, a la nit, quan passaven les xiques joves pel cementiri situat al costat del carrer principal del barri de Sant Llàtzer, on vivia actualment, i altres aparicions, més bé eren de riure. A un nebot, la seua madrastra li feia bruixeria, i se li tancaven els llibres, pos no volia que estudiés. Però tenia a la mirada una ombra fosca i misteriosa, d’una immensa i terrible tristesa. Una pena extremidora acurrucada al fons del seu cor. Potser algun dia ho contaria. O eren suspicàcies de la Núria. La Cinteta era d’una família de pagesos de casa bé de Jesús (Tortosa). Era bessona del Quimet. Tenien uns amics a l’Horta del Pimpí que se’ls havia mort un fill acabat de nàixer. La dona es va oferir a criar-li un, ja que tenia molta llet. Va preferir la xiqueta, potser perquè el xiquet li recordava al fill mort. Així que a la Cinteta, acabada de nàixer ja la van separar del seu germà bessó Quimet. Això és contra natura, ja que els bessons tenen una unió especial. Es va criar amb la dida o ama de llet. Va tornar a casa prou grandeta, i s’estimava més a la Dida que a la pròpia mare. Però al Quimet sí que el trobava a faltar, era una part d’ella mateixa. Una època molt abans de la Guerra Civil. La Cinteta vivia feliç a la casa de l’hort de Jesús, amb els seu pares i els seus germans, sobretot amb el Quimet i Pere que va néixer més tard. Anava al col·legi de les monges, i guanyava medalles d’honor per les bones notes. El seu pare era l’alcalde del poble, republicà. Abans de la guerra tots eren republicans, ja que l’estat polític del país era la Segona República. Anys i èpoques de pau i temps feliços per a la Cinteta i la família. Arriba la tràgica i sanguinària guerra. La maleïda guerra, com totes les guerres. Però aquesta, després de passar més de setanta anys, encara el terror del record, està trencant els espais i embrutant les aigües de les consciències inconscients. Temps de dolor i de mort. Vides segades com espigues tendres acabades de sortir a la llum. Cinteta passa el malson més gran de la seva vida. Sap que els seus germans són vius i que ja tornen. A la Cinteta i a la família se’ls eixampla el cor. Primer arriba Pere. Cinteta li pregunta esglaiada perquè no venia Quimet. Pere diu que li ha aconsellat que encara no torne al poble, la seua situació era més complicada. Als pocs dies el Quimet ja torna al poble i passa per la taverna a saludar als amics. – Per què no havia de venir? –diu el Quimet–. Si jo no he fet res? La guerra s’ha acabat. Vull vore la família i la novia. Quimet se’n va cap a l’hort, que estava a les afores del poble, i a l’entrador del camí a la casa, una parella de la Guàrdia Civil l’estaven esperant. Se’l emporten detingut. El Quimet no arriba a casa. Injustícies i odis a flor de pell, inhumans i incomprensibles. El germà de la núvia el va denunciar. La Núria li pregunta espantada: – No el va vore més al seu germà? On el van portar? – A la presó Pilatos de Tarragona. Cada setmana l’anava a vore. La meua mare era gran. El meu pare i el Pere tenien temor d’anar. Així que em tocava a mi. Però jo volia anar. No podia estar més sense vore’l i parlar en ell. Me trobava en la Carmeta, era casada i anava a vore al seu home. Atres vegades amb la Doloretes i més dones joves, tenien també els seus germans a esta presó. Uns dies anàvem en tren. Sortíem de Jesús a les cinc del matí, per arribar a l’estació de Tortosa i agarrar el ligero que passava a les sis del matí. Atres dies en un camió de transport d’uns coneguts que portaven fato de l’horta per vendre al mercat de Tarragona. Ningú havia de saber que anàvem a fer visites a la presó. Una vegada allà no hi havia cap problema, mos dixaven entrar a visitar als presoners. Els portàvem menjar. “Aquell dia fatídic li portava una fiambrera, d’alumini, de borraines en mel. Era un postre típic de Nadal, perquè no sabia si el Quimet en tindria un altre de Nadal. La Núria no podia evitar les llàgrimes. – Com podies passar aquestes atrocitats Cinteta? Què valenta. – És que jo era i sóc la germana. La germana bessona –contestava. Va arribar el dia. Aquell dia. El pitjor dia de la meua vida. A mig matí com sempre arribem a la presó. Tenim les visites, els donem el menjar. Xarrem un rato. Mos despedim. Fins la setmana de ve. A la sortida els soldats de guàrdia mos diuen: “La setmana que ve no cal que vingueu perquè demà ja els toca l’execució”. La Cinteta estava contant el misteri de tristesa que la Núria va albirar a la seua mirada quan la va conèixer. Continua parlant. – Em vaig quedar petrificada. De moment no em podia moure. Estàvem a la porta d’entrada de la presó, al carrer. El sol va desaparèixer. Tot era fosc. Què havia fet mon germà per a que el tinguessin que matar? La guerra ja havia acabat. Demà mon germà no vora l’albada, ni la matinada. Ni jo l’he pogut vore mai més. Des d’aquell dia de l’any 1939, jo estic morta. Enfonsada en la foscor més profunda i absoluta. Era i sóc la germana. Vaig morir amb ell. Les ferides que li van fer les bales que li van causar la mort encara les tinc al cor, i sagnen... A la Cinteta, més endavant, la va atrapar una demència senil. Se li van esborrar tots els records, als seus ulls no hi havia tristeses i per un temps va ser lliure entre natros, abans de reunir-se definitivament en el seu germà. Glòria Fandos Gracia

EL VISITAN: relat sel.leccionat per la publicació dins de la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA

Acudie puntual. Cada any per La Puríssima, la vida de la vila es veie trastocada per la seua presència, presència que no commovie a tots de la mateixa manera: xiquets apaorits que donaven voltes i revoltes pel poble per evitar el carrer on apareixie; xiquets que venien des dels barris més apartats només per mira’l encara que fore a tres metres de distància; joves que el saludaven amb nostàlgies; grans que de cop recordaven los deures que comportave aquella visita; vells que s’arrimaven fins a n’ell en va intent de recuperar l’esbalotrec al cor que els havie causat en altres temps; i després estava jo. Amb l’arribada de la il•lustre persona corria tocant-me el talonets al cul per fer-li la reverència i donar-li la benvinguda amb aquella mescla de respecte i estimació. Se quedave al carrer de Vilanova, voreta la tenda del tio Domingo. Tenie el tio Domingo una tenda de roba de casa que es podie comprar a metres, o ja feta. Tot ordenat amb una precisió exquisida darrera del taulell, tant alt que no arribava a mirar pel damunt; tot ere de fusta antiga, fusta fosca, amb un olor característic; les escales de la tenda sempre agranades, los vidres dels aparadors sempre nets, el gènere exposat amb deliciosa harmonia. Alt, prim, amb bigot, unes ulleres rares, i molt pàl•lid; recordo especialment les seues mans, amb los dits llarcs i ossuts, que plegaven les peces de manera impecable, com si al mateix temps les planxés. Però fins los lleugers moviments del tio Domingo, el silenci de la tenda, i l’ordre dels aparadors, mudaven vençuts a causa del conegut visitant. L’amo anave atrafegat amb los treballs que li donaven les dones que durant la jornada no deixaven d’entrar i eixir; lo drapet de netejar tampoc parave quiet, los sagals deixavem la marca del baf als aparadors, perquè eren los aparadors los que mostraven lo canvi més radical. Los mocadors, les corbates, les bates... es veien sobtadament reemplaçats per desenes de joguines. A l’esquerra, los de xiqueta: cuinetes, obreta, nines ... a la dreta, los de xiquet: trens, cotxes, pistoles... Anava jo a parlar amb lo responsable de tota aquella agitació, que encara que ningú sabie amb exactitud quin Rei ere, bé sabia jo que no ere d’altre que Gaspar. Amb veu baixeta li confessava les meues males accions, los mals pensaments, les paraules mal dites.. i sabia jo que em perdonave perquè així ho llegia als seus ulls. A vegades plovie, a vegades nevave, allavons lo tio Domingo tapave al Rei amb papers de periòdic, què humiliació per a tan alta Majestat! Me preguntava perquè no el cobrie amb una d’eixes boniques teles que tenie, més digna i acord amb lo il•lustre visitant, i se m’ocorrie que arribada la nit de Reis, l’amo de la tenda contarie carbó en lloc de diners. Avisave la mare que s’havie d’escriure carta als Reis d’Orient, ajudava jo al germà menut, i els germans grans m’ajudaven a mi. – No demaneu més de dos joguets, si els Reis volen, ja en rebreu un tercer. Corríem a portar-li la carta a Gaspar, mon germà menut esglaiat a la vegada que emocionat; jo amb gran serenor, no sabie ma mare de la complicitat que tenia amb lo Rei, ignorant ella dels nostres secrets lligams; arribat lo moment me posava de puntetes i llançava la carta al cofre que el Rei sostenie, i al fer-ho, sentia com ell no es quedave només l’escrit, sinó que s’apropiave també dels meus sentiments; alçava després al germanet fins l’arca, però tant ere el tremolor que quasi no encertave amb l’obertura. En son demà acudíem als aparadors i podia comprovar com les dues joguines que havia demanat a la carta tenien posat un cartellet -“reservado”-, i com aquell tercer regal desitjat també el tenie. Anava fins a Gaspar i, amb senyalet d’ull, li deia: -Gràcies Majestat! La nit de Reis, los meus germans sorpresos per lo tercer regal, jo no; quan me preguntaven, contestava que ja ho sabia que me’l portarien. Al dia següent anava a acomiadar-me del Rei, només allavons osava tocar-li lleument, amb los dits, les mans, la barba, los plecs de la capa... – Adéu! I encara que havie de ser aquella una jornada de goig, hi quedave dins de mi una estranya enyorança, i un feix de dubtes: podrà tornar el Rei un altra vegada? Ja es fa vell... Se’n recordarà de mi? Hi ha tants xiquets... I la pregunta que em faria durant anys: què farie amb les cartes? Quan vaig créixer pensava que el tio Domingo es quedave els escrits per esbrinar què desitjaven los xiquets i d’eixa manera tenir la venda assegurada, i després les aviave al guano. Però ara me l’imagino amb aquells dits llargs i ossuts obrint los sobres, llegint los escrits amb aquelles ulleres tan peculiars, segut darrera del taulell, amb aquella quasi penombra de la tenda, i no sé... Es cert que va morir el tio Domingo, la tenda ja no hi està, però la imatge de les cartes escrites amb llapis als fulls d’una llibreta, plenes de faltes d’ortografia, taques de xocolata, groguenques pel pas del temps, carregades dels desitjos d’aquells xiquets que vam ser un dia… M’agrade pensar que algú les guarde a un raconet, lligades amb cordells; m’agrade pensar que Gaspar ha tingut que protegir-les d’alguna manera, ho ha tingut que fer per mi, perquè em recorde, i perquè sap que jo encara necessito creure en la màgia. PD. Es busque una bellíssima talla d’una fusta misteriosa que té per propietat semellar un realisme excepcional, dita talla refereix al rei Gaspar. D’un metro noranta, o més d’alçada, el rei porte a les mans un preciós cofre amb pedres precioses; vesteix una magnífica capa de vellut blava, per joies un anell de valor incalculable i una valuosíssima corona d’or. O almenys, així és com jo la recordo. Susana Antolí Tello

TRES SEGONS… relat sel.leccionat per la publicació dins de la 4ª TROBADA D'AUTORS EBRENCS AL MATARRANYA

Quan l’Emigdi entrà al Matadero, el Joan l’esperava impacient. Havia arribat el dia assenyalat i cap dels dos no volia deixar el més mínim marge a la improvisació. El campredonenc féu una darrera lectura de les instruccions, repassà el material i després sortí del bar i es dirigí cap a l’escullera on el Jesús feia veure que pescava al costat d’una barca rudimentària. Com aquelles que, sota Miravet, el 25 de juliol de 1938, posaren rumb a la llibertat i naufragaren lamentablement. Una vegada allà l’Emigdi descarregà la motxil•la dins l’embarcació. La nit anterior, ell i el Joan s’havien llançat a l’Ebre i després de nedar una bona estona per sota l’aigua, havien voltat el Monument amb la corda que ara lligava la barca. Així, aquella nit podrien acostar-se al símbol franquista sense remar, amb l’ajuda del Jesús, que aniria estirant la corda i aproparia l’embarcació fins a tocar de l’objectiu amb els dos amics dins la barca amagats sota un farcell de roba. Ja només faltava que es fongués la claror del dia. Asseguts l’un al costat de l’altre i amb els peus a tocar de l’aigua, l’Emigdi no es pogué estar d’expressar l’emoció que sentia en aquells moments. - Avui és un gran dia, Jesús! Si tot va bé, aquesta nit tornarà a ser històrica i la capital del Baix Ebre es desempallegarà d’una vegada per totes d’aquest munt de ferralla que put a franquisme! - El que no entendré mai –va respondre-li el Jesús- és que, tantes dècades després, Tortosa encara preservi un monument de tan ingrata memòria. Segur que a Cornudella no passaria!…Mira’t aquesta àliga! No la trobes fastigosa? - Les àligues es van fer per volar!, avui li tocarà a aquesta! - Que voli, sí, i que no torni mai més a fer niu ni en aquestes terres ni en tot el país… Que se la quedin els espanyols, si volen! - Calla, calla! –va interrompre’l l’Emigdi-. Que es quedin l’àliga sí, però que ens tornin l’avi del Joan, no em diguis que no és gros el que li van fer. - Grossíssim! –va exclamar el Jesús. L’Emigdi no ho deia perquè sí. Tant ell com el Jesús un dia van saber que a l’avi del Joan, pocs dies abans de la fi de la guerra, l’exèrcit de Franco el va fer presoner i el va tancar a La Seu Vella de Lleida, on va patir una reclusió inhumana que li va causar la mort per infecció general. Però això no era tot. Tal com els va explicar l’amic anoienc, després de la seva mort el pare de la seva mare va ser enterrat a la fossa comuna del cementiri de la capital del Segrià en contra dels desitjos de la seva àvia, que no el va poder recuperar. I vint-i-sis anys després de la seva inhumació, aquella tomba compartida fou profanada i l’avi del Joan va ser traslladat, com a botí de guerra, amb nocturnitat i traïdoria i sense que ho sabessin mai els seus familiars, cap a la cripta del Valle de los Caídos. Just on ara tristament reposa al costat del seu botxí, dins un monument que, com el que l’Emigdi i el Jesús tenien aleshores davant, perpetua els designis d’aquella cosa baixeta i grassoneta que durant dècades tingué el país sota el seu braç alçat. El dia que el Joan, en una sobretaula de lletraferits en plena edició de la Fira Literària de l’EMD de Jesús, els detallà aquesta trista història, van començar a posar fil a l’agulla de l’acte de sabotatge que estaven a punt de realitzar. Aleshores van patir un imprevist. - Quina us empesqueu? –va deixar-los anar la Dolors, regidora de Cultura de l’EMD de Jesús, mentre es dirigia al seu cotxe. - Lo riu és vida! –va exclamar l’Emigdi-, i aquí la passem… - Vaja, aquests escriptors teniu cada sortida!… -va respondre ella abans d’acomiadar-se amb un somriure. El Jesús no les tenia totes. Reconeixia que si la Dolors els havia descobert allí, ja res no podria exculpar-los mai del que anaven a fer. Per això va provar de convèncer l’Emigdi que el millor era deixar córrer l’operació. - No diguis bajanades! -va exclamar l’Emigdi-. Amb el que ens ha costat arribar fins aquí… A més, que aquesta ferralla franquista encara estigui dempeus no vol dir que sigui gaire estimada pels representants de l’Ajuntament de Tortosa. Bé, per a alguns ja sabem que sí, perquè hi ha herències que perduren, però no pas per a tots. Creu-me, si fem saltar pels aires el monument, segur que més d’un polític ho celebrarà.. I això a banda, que tu i jo estiguem ara aquí no té per què implicar-nos en l’explosió nocturna. Com tu bé saps, aquesta escullera la freqüenten molts tortosins. Així que el reflex dels fanals va precipitar-se a l’Ebre, el Joan aparegué i entrà directe a la barca. Havia arribat el moment. Amb l’Emigdi també sota el farcell de roba, el Jesús estirà la corda fins que l’embarcació tocà el monument. -Vist des d’aquí sota, encara és més lleig, no trobes? –va xiuxiuejar l’Emigdi al Joan. - Per poc temps… Una vegada col•locats els explosius, la barca els retornà a l’escullera, sempre amb la més estricta cautela i aleshores els tres amics es dirigiren cap a un dels costats de la catedral tortosina. Des d’allí, i a petició de l’Emigdi, el Joan accionà el dispositiu després d’exclamar un “Per a tu, avi!” i en tres segons, una detonació seca trencà el son de tota la ciutat. Després, els tres marxaren en diferents direccions, però amb una idèntica satisfacció. L’endemà, la notícia corregué com la pòlvora i mentre milers de curiosos observaven el que quedava d’un monument alçat pel règim de Franco en record dels seus caiguts a la batalla de l’Ebre, un tros del cap del que havia estat la seva àliga desafiant cavalcava damunt una onada de llibertat al seu pas per Deltebre, poc abans de fondre’s per sempre a la mar. Joan Pinyol