EN LA MORT DEL MEU PARE ( 1973)
El pare es mor...i no ploro
perquè veig que es salvarà.
El seu cos, vell i xacrós,
A la terra haurà de raure.
Pro dalt del cel,
sobre un estel,
l’esperit cavalcarà
i Jesús li somriurà.
Perquè ell ha viscut
amb amor i sense enveja,
ajudant sempre al company,
estimant a la família,
no sortint mai de la llar,
repartint el que tenia,
donant, sense esperar res,
treballant de nit i dia,
vivint sols per els demés.
El pare es mor...i no ploro.
Però...
Quan estava dins la caixa,
llavors si que vaig plorar;
aquell mort, era el meu pare!
i el portaven a enterrar,
familiars i amics resaven
per l’ànima del difunt
i el meu cor, pujant amunt,
a l’Omnipotent cercava,
i ma boca, sense veu,
repetia amb desconsol
-“Bon Senyor, no el deixis sol!
bon Senyor, pren la seva ànima,
fins ahir estava amb mi,
fins ahir, jo m’el cuidava,
com tenia por a la nit
la seva angoixa vetllava,
bon Senyor acull-lo Tu,
que no tingui més basarda!
Si els meu braços ha deixat
per marxar, perquè Tu ho manes
acull-lo, no el deixis sol!
amb ta mà fes-li bressol
amb ta resplendor dóna-li escalf.
I ma boca sense veu
suplicava...suplicava...
Aquells arbres, sense fulles,
que veieren el meu plor,
han brotat, i la tristor
que dia i nit m’ofegava,
poc a poc a anat minvant,
i sovint, tot caminant,
esguardant la nuvolada,
o perdent-me en l’horitzó,
a tot lloc veig el meu pare,
i ma pena, ja endolcida
em diu que ell no és pas ben mort,
que ell està ben ple de vida
perquè viu dintre el meu cor.
Mª Teresa Sanz
REFLEXIÓ
Quan m’en vagi d’aquest món
no podré portar equipatge,
sols tindré per el viatge
els meus fets, i com tothom
no podré portar maleta
tot ho tindré de deixar;
de res em valdran riqueses,
ni cap amic influent;
si he matat, estarà escrit,
si he robat, serà apuntat,
i el be i el mal que hagi fet
deixarà d’estar amagat.
Passada ja la frontera,
caminant, vers l’infinit,
tot estarà decidit,
i la vida que m’espera
en el lloc ja senyalat
serà el que jo hauré buscat,
i cent anys de vida meva
(si es que jo hi puc arribar)
no em podran pas compensar
de l’eternitat sens treva.
Mª Teresa Sanz
INTRODUCCIO:
Els personatges d’aquest llibre, meitat realitat i meitat ficció, viuen en un tranquil poble
de la costa del Maresme en la primera meitat del segle XX.
En la dècada dels quaranta les portes de les cases estan obertes de bat a bat, els veïns
tenen temps de parlar i els nens juguen al carrer amb espases de fusta i joguines creades
per la seva imaginació.
A la part de dalt del carrer, paral·lel a la riera hi viuen “Els Repipis” tres nens de “casa
bona” que mai s’han integrat amb els altres nens del carrer.
Mes avall es troben “Els Inseparables” grup format per en Pericu en Zaumitu i la
Roseta. En Pericu i la Roseta tenen vuit anys, en Zaumitu sis.
Davant mateix de la riera habiten “Els Terribles” capitanejats per en Titu i en Sekspi.
Els hi agrada barallar-se amb qui sigui. L’edat d’aquestes criatures compren de quatre a
vuit anys.
El principal protagonista es en Zaumitu; trapella sense maldat, qui provoca situacions
que treuen de polleguera al seu germà Pericu i a la seva amiga Roseta.
Els Zaumitus sempre han existit, existeixen i existiran. Potser els d’ara passen
desapercebuts enmig de tanta electrònica i joguines que ho fan tot.
Ideal per que els pares el llegeixin als menuts abans d’anar a dormir.
Divertit per els adolescents.
Interessant per els adults que podran recordar la seva infantesa.
Es un llibre senzill, d’històries curtes, sense pretensions, escrit amb el cor i amb ganes
de fer oblidar els problemes que ens envolten.
NOTA PER ALS LECTORS ADULTS
No és fàcil escriure per als menuts. La literatura infantil ha de ser tendra, innocent i clara perquè són algunes de les caraterístiques tòpiques dels infants, sense les quals no s'aconseguiria l'atenció i la complicitat dels noiets lectors, però no ha de renunciar ni a la finesa estilística ni al nervi narratiu. A més, al meu entendre, un llibre per a nens ha de passar una prova de foc de qualitat, resolta quan els grans poden llegir un llibre infantil sense que els hi caigui de seguida de les mans i després que, al llegir-lo, se sentin transportats nostàlgicament a un territori en el qual ells també hi van ser o hi haguessin pogut ser, de petits. El llibre de la Teresa supera amb escreix les dificultats d'aquesta prova i tots els contes del llibre estan escrits amb tendresa, correcció literària i expertesa narrativa.