EN LLENÇAPEUS, per la Mª teresa Sanz
1. Autors Ebrencs dimarts, 16 de febrer de 2010 | ComentarisEN LLENÇAPEUS
L’Arcadi havia anat expressament a Barcelona a comprar-ho. Presumia d’agnòstic i no volia que els seus amics del Casino sabessin que aniria a la processó.
Tancat a la seva cambra, va obrir l’armari mirall on penjaven els vestits fets a mida, les corbates classificades per colors, les blanques camises de coll endurit i la roba interior amb olor d’espígol. Al prestatge de dalt havia guardat el paquet amb el vestit de penitent. Quina talla?- li havia preguntat la dependenta- La 52- Se la vol provar?- No fa falta. Ara, veient la seva imatge, s’adonava que no li tapava els peus.
Va desfer el cordo que li envoltava la cintura. Encara se li veien les sabates i els mitjons, per contra, la cucurulla li anava a mida. Si ho canviava per una talla mes potser seria pitjor. Mirant per els orificis del capirot va apropar-se fins a tocar l’espill amb la punta del nas, volia estar segur de no ésser reconegut. Va respirar tranquil, ningú el coneixeria.
POEMA D’UN NEN QUE NO HA NASCUT (1973)
1. Autors Ebrencs diumenge, 31 de gener de 2010 | ComentarisPOEMA D’UN NEN QUE NO HA NASCUT (1973)
perquè els pares no han volgut.
Em podien mantenir,
em podien fer estudiar,
i m’haguessin estimat;
però el temps els va passar,
primer, perquè eren molt joves
i volien disfrutar,
després perquè convenia
a dos fills alimentar
i un tercer ja no hi cabia.
Quan deixaren d’ésser infants
i podien pensar en mi
el pare començà a dir
que la mare ja era gran,
i potser tenia raó,
i així va ésser com jo
no he pogut arribar
a poder-los abraçar.
Mª Teresa Sanz
PER QUÈ? (1973)
1. Autors Ebrencs dissabte, 30 de gener de 2010 | ComentarisPER QUÈ? (1973)
L’Enriqueta te la casa
lluínt-li per tots costats,
ses mans de verge marcida
no paren de netejar.
Limita el seu horitzó
a aquelles quatre parets,
res li fa tanta il.lusió
com tenir-ho tot ben net.
Per què perdre el temps en llibres?
de que serveix viatjar?
les dones que massa alternen
res de bo van a buscar.
El dilluns eixuga pols,
el dimarts fa el mateix
dimecres ho repeteix,
el dijous la pols eixuga
el divendres la pols treu,
el dissabte fa neteja,
i el diumenge per variar
després de missa primera
la pols es posa a eixugar.
Les campanes sonen tristes,
els amics resen un prec,
el cotxe, obrint-ne la marxa.
precedeix l’enterrament.
Una cambra ha quedat buida
i els nebots han comentat:
- “Que neta era la tieta,
quina casa ens ha deixat ! ”-
A la tomba de la morta,
mai ningú hi porta flors.
Xifres, números baralles,
els nebots no estan d’acord.
Una empresa constructora
d’una empenta ha destruït,
aquelles fustes brillantes
i aquell mosaic tan polit.
Mª Teresa Sanz
"ELS PROFITEROLS", per Mª Teresa Sanz
1. Autors Ebrencs dilluns, 25 de gener de 2010 | Comentaris
ELS PROFITEROLS
La Tereseta estava convençuda que ho feia tot be. No havia dubtat mai que tenia un setè sentit per intuir les coses. En Joan, el seu home, per comoditat la deixava fer.
Si anaven a menjar al restaurant, ella escollia sempre plats diferents - S’ha de provar tot - comentava. Ell es llegia la carta de dalt a baix i acabava demanant sempre el mateix. Calamar a la romana i flam amb nata per postres.
Portaven nou anys i onze mesos de casats quan la Tereseta va decidir que per celebrar el seu desè aniversari podrien anar a Barcelona. En Joan no hi estava massa d’acord - Perquè hem d’anar a Barcelona? - va insinuar - que no podem festejar-ho aquí al poble?
- Si fos per tu no ens mouríem mai de casa - respongué ella.
Prenent cafè amb uns amics van comentar-ho - I a on anireu a dinar? - els van preguntar.
- No ho se encara - va dir la Tereseta - m’agradaria fer-ho a un bon restaurant.
Els van recomanar el restaurant Les 7 portes - No es per anar-hi cada dia, però en una ocasió com aquesta...
Arribat el dia , lluint els seus millors vestits, agafaren el tren que els portaria a la Ciutat, el Restaurant estava prop de l’estació . No valia la pena agafar un taxi.
Començaren a caminar, la Tereseta que no estava acostumada a les sabates de taló, mentre creuaven una plaça va suggerir - Com que es aviat podem seure una estona en un d’aquests bancs.
Mentre descansaven va advertir - Com se t’acudeixi demanar aclamar a la romana
SUBLIM ESPERANÇA (1973)
1. Autors Ebrencs dimarts, 19 de gener de 2010 | ComentarisSUBLIM ESPERANÇA (1973)
Com l’aire que bufa,
com el sol que escalfa,
com l’escuma brava
que pica el rocam,
vull ésser lliure.
Quan els cabells volen
moguts per la brisa,
quan el sol escalfa
el meu cos gelat,
quan l’escuma blanca
el meu rostre esquitxa,
reflexiono i penso
“qui m’ha acariciat?”
Quan mon cos estigui
convertit en cendra,
i l’esperit voli
a l’eternitat,
surt i busca l’aire,
mostra al sol el rostre,
mulla els peus al mar,
i en la carícia
d’aire, sol i aigua,
reflexiona i pensa:
qui m’està besant?
Mª Teresa Sanz
Qui som
