UN RIU DE CRIMS

VV//AA

Editorial | March Editor
Any d'edició | 2011
ISBN | 9788496638860


Podeu demanar el llibre signat posant-vos directament en contacte amb nosaltres mitjançant el formulari de contacte. Indiqueu el llibre i les vostres dades.

PARAULA EBRENCA

Amb Un riu de crims, primer recull del Serret blog de novel·la negra,
no s’inaugura pas la col·lecció Paraula Ebrenca, però sí que ofereix
ara, amb aquest nom, una estructura sòlida, afermada. L’han precedit
dins d’aquesta col·lecció, sota el segell de March Editor, tres títols
més, Lletres de casa (2009), L’arbreda ebrenca (2010) i Il·lusions i
incerteses (2010), tots ells del Serret blog, i una traducció, Els follets
del Matarranya (2009) d’en Francisco Javier Aguirre. I en vindran
més, moltes més, de Paraules Ebrenques.
És col·lecció ebrenca perquè amb el riu ens ha vingut la nostra
paraula, car si la conquesta de l’espasa, la militarada del segle XII,
fou de gent de la costa, barcelonina, empordanesa, i també de la profunda
germanor occitana, la conquesta del país pels mestres d’aixa
i els terrassans amb l’aixada ens va arribar de terres urgellenques,
Segre avall i altres afluents –migrats– de l’Ebre. I és per això que
diem “carro” i “cases” tal com sonen, i no amb us i neutres. I no ens
aturàrem ací: en poc més d’un segle vam dur la llengua fins a Múrcia
i Cartagènia –que parlaven, com tots sabem, de pus bell catalanesc
del món– i a les Illes dellà mar. De terra de frontera, amb un retorn
sempre possible a l’arabitat, vam passar en ben poc de temps, com
ara us deia, a ser al centre de la nostra llengua.
L’Ebre parla català en deixar per la riba dreta la Vall Comuna, a
la boga entre el terme de Casp i Mequinensa, però ja abans, tocant
a Casp mateix, li han arribat les paraules catalanes del Bergantes i
el Mesquí pel Guadalop. I ja no enraona altra llengua fins abocar-se
a la mar. És dels escriptors d’aquest territori, del gran riu i els seus
afluents, amb l’excepció, però, del Segre, que es nodreix aquesta Paraula
Ebrenca, prenent com a centre Tortosa, estenent-se per la seva
antiga taifa homònima i el bisbat que la continua, sense fer cas de les
retallades que se li han anat fent –recordeu que en el passat llunyà
aquest bisbat tenia la frontera al mateix riu Matarranya, i només fa
quatre dies que Calaceit era cap d’un arxiprestat tortosí–. Brodeuho
tot amb records amables per a la mitificada Ilercavònia ibèrica, i
n’Abu Bakr al-Turtusí i n’Ibrahim Ibn Jaqub al-Israilí, i arrodoniu-ho
amb Els costums i els col·loquis, amb el rector de Maella i el de Vallfogona,
fins arribar a la florida d’ara, als noms que us esperen ací, a Un
riu de crims, i als que els han precedit i els seguiran, treballant tots
ells amb la paraula ebrenca.
La llengua catalana i la literatura que genera gaudeixen a les Terres
de l’Ebre, prou que ho sabeu, malgrat la discriminació que no
cessa, de bona salut. Les lletres a tot arreu, tant a la Codonyera, com
a Pena-roja, Mequinensa, Arnes, Horta, Pradell, Tortosa, Vinaròs,
La Sénia...També la llengua, amb la gran excepció, però, del Matarranya.
L’ambient per a la llengua és tètric en aquesta comarca,
enrarit, i hi sobreviu com pot, perseguida, bescantada, acorralada
ja en més d’un cas. I és precisament per això, perquè cal reaccionar
davant tanta ignomínia, que del Matarranya, de Vall-de-roures han
sorgit les moltes iniciatives literàries de n’Octavi Serret, dels seus
blogs, presentacions, trobades, publicacions. Aquestes darreres ara
difoses per March Editor en la present col·lecció, sense cap mena de
limitació de gèneres.
No mos faran callar, que diuen els cantants dels Draps a Pena-roja.

Artur Quintana i Font

NEGRA I EBRENCA
PRÒLEG

Un dels mèrits de fer un bon pròleg resideix a no desvelar massa incògnites
al lector, ni crear expectatives de cap mena, sinó més aviat
oferir un ventall de tot allò que se’ns hi presenta. Aquestes paraules
s’omplen de sentit si el que presentem a continuació és un recull de
contes criminals de tota mena.
Val a dir que, d’entrada, el primer que crida l’atenció del llibre que
teniu entre mans és el propi títol. Sota l’enigmàtic Un riu de crims,
s’amaga tot un plegat de sospitoses intencions: el “riu” i els “crims”,
com dos dels elements que més sobresurten al llarg de la lectura.
Precisament, el primer d’ells fa referència a la geografia compartida
de tots els contes, ja que és precisament el territori ebrenc, la seva
història i les seves terres, un dels principals protagonistes. És interessant
no perdre de vista aquest element en comú perquè el lector
s’adoni que, en bona part dels relats que té entre mans, hi ha un
arrelament important amb aquesta zona paisatgística i, més concretament,
amb les tradicions, els llocs comuns o topoi narratius: si seguim
la franja observarem com tota la Vegueria de Tortosa, les terres
de l’est de Terol i Saragossa, i el nord de Castelló conformen una línia
geogràfica i un decorat ben específic i intencionat.
Precisament, l’altre element, “els crims”, són la gran constant al
llarg de la lectura. N’hi ha prou a donar un cop d’ull a l’índex i després
llegir els vint-i-quatre relats per adonar-se que hi ha moltes maneres
de matar i molts motius per fer-ho: venjances, esoterisme, dro-gues,
bruixeria, diners, passions desenfrenades, fenòmens paranormals,
immigració, simulacions de suïcidis, enveges, llegendes, sexe,
accidents malintencionats... són motius presents al llarg dels contes
protagonitzats per una amalgama ben interessant de personatges de
tota mena i condició: detectius, policies, assassins en sèrie, estranguladors,
guàrdia urbana, mossos d’esquadra, violadors, ciutadans
corrents, conformen un entramat ben complert i variat.
I és que sota els auspicis d’aquestes dues més que lloables intencions
i darrere de l’encertat títol encara s’hi poden recollir més aspectes
que enriqueixen —si cap una mica més— aquest recull. I és
que al lector li cridarà l’atenció —si llegeix les biografies dels participants—
que la immensa majoria no formin part del repertori de
sospitosos habituals dins del gènere negre en català: a la llista negra
s’hi sumen en aquesta ocasió poetes, traductors, debutants, investigadors
literaris, periodistes, professors, pedagogs, guionistes, actrius
que fan de tots ells un grup ben heterogeni i diversificat. Aquest
suposat inicial desavantatge —i d’aquí rau un altre dels punts més
engrescadors— es converteix de manera sorprenent en una aposta
d’èxit, per dues raons ben evidents. En primer lloc, perquè contribueix
a fer afició al gènere negre i criminal en un àmbit territorial
poc donat —encara— a aquesta mena de narrativa; i en segon, perquè
el fet d’entrar de manera frontal a escriure un relat negre sense
prejudicis ni manies de cap mena suposa evitar força elements
arquetípics que t’impedeixen trencar amb els motlles preestablerts.
No es pot negar que, en aquest sentit, aquest recull ve a confirmar
l’heterogeneïtat que darrerament està assolint el gènere negre, ja que
ajuda perfectament a englobar aquests relats dins del cànon criminal
i, així, ampliar les fronteres argumentals tan difuses avui dia amb tot
tipus de variants i situacions inesperades per al lector.
I per si encara no n’hi ha prou de trencar motlles del gènere, cal
destacar també un altre aspecte innovador i ple d’originalitat que
trobarà el lector: la ruralitat com un dels elements més significatius.
Precisament, aquest entorn rural —enfrontat amb la ja arquetípica
presència de la ciutat— dóna nous aires a les narracions de sempre.
Si repassem bona part de la història criminal podrem veure com els
crims rurals formen una part important de la nostra tradició. En
aquest sentit, valga la pena de mencionar una credibilitat absoluta
que ajuda a veure —novament— el gènere negre des d’una altra
perspectiva. Les accions a pobles petits, amb alguna localitat que
amb prou feina ultrapassa el miler d’habitants, conformen un entramat
laberíntic ben idiosincràtic.
Tots aquests aspectes són alguns dels més destacats i ens serveixen
per presentar aquest riu de crims, que us arrossegarà de la
mateixa manera que ho fa el corrent del riu, cap a nous escenaris i
visions sorprenents que continuen —i això també és un gran mèrit—
engrandint el camí cap a la normalització d’una novel·lística negra
en català.

Àlex Martín Escribà
Universitat de Salamanca