Visualitza Tots els autors Amics arbres-Arbres amics Coia Valls Cristina Castello David Martí Martínez Francesc Miralles Iolanda Batallé Jordi Coca Jordi Puntí Magda Castells Martí Gironell Merce Masnou Mª Carme Roca Víctor Amela Xulio R. Trigo

 Farà ja una dècada que el meu vell amic Jesús Font, home de televisió amb casa a Horta, em va acompanyar a la llibreria Serret per a presentar-me l’Octavio (Octavi, Octavio, és igual). Jo m’havia instal-lat per a passar l’estiu a un mas entre Arnes i Horta de Sant Joan (i ja fa deu anys que hi torno) , i el meu vell amic intuïa que l’Octavio m’agradaria i que la seua llibreria a la veïna Vall-de-roures em captivaria. Ho va encertar del tot, és clar!

            El primer que em va sorprendre fou la petitesa del lloc, les dimensions lil-liputenques de la llibreria Serret (segons he comprovat després, això crida l’atenció a tothom que, entra per primera vegada a can Serret), dimensions a la vegada tan ben aprofitades com a quiosc, llibreria, papereria i, a sobre, com a racó de trobada. Sens dubte aquesta és la cantonada millor aprofitada de Val-de-roures! I quantes coses s’irradien des d’aquí a molts quilòmetres a la rodona!

            I és que em vaig trobar-me allà dins una vigorosa màquina cultural, un motor d’explosió de gran cilindrada: em refereixo a aquesta persona energètica  i extremament empàtica, l’Octavio Serret, llibreter professional; millor: vocacional; encara millor: passional. De seguida, l’Octavio Serret va saber copsar la meva tirada pels llibres de temàtica local, i em va guiar cap els seus anaquels del fondo, farcits de monografies sobre història, etnologia, folklore, antropologia, filologia, toponímia, literatura i memòries lligades al Matarranya, la Terra Alta, els ports de Morella (d’allà venim els Amela, com li vaig comentar), el Maestrat i les Terres de l’Ebre, tot aquest país meravellós dels nostres pares ilercavons, avui a cavall de tres comunitats autònomes.

            Fa anys que acumulo llibres sobre els pobles i les gents d’aquestes contrades estimades, la majoria dels quals he adquirit a Castelló i a llibreries de poble, en particular ala llibreria de Morella, la d Fidel Carceller, un altre llibreter fantàstic que tristement ens ha deixat fa poc. Quan vaig conèixer l’Octavio Serret, per tant, jo pensava que jo era amo d’una les biblioteques més profuses i completes sobre el territori esmentat, però un cop allà, davant les prestatgeries del Serret, vaig entendre que no, vaig entendre que qui més llibres tenia sobre aquest univers local i que qui més coses sabia sobre cada un d’eixos llibres era aquell matarranyí accelerat, l’Octavio Serret.

            Vaig sortir d’aquell racó amb una carretada de llibres, sabent que hauria de retornar per endur-me encara més. Vaig entender que allò era la cova d’Alí Babà dels llibres, el cofre del tresor, un pou sense fons de troballes bibliogràfiques del meu gust i interès. Però el millor va ser sentir parlar l’Octavio d’aquells llibres, atendre a la seva rica i detallada coneixença dels autors, les seves minucioses notícies sobre les edicions, les fonts, el recorregut i circumstància de cada títol, de cada assumpte, de cada text. Desde llavors, la meva biblioteca local ha crescut exponencialment, instal-lada ja en el mas.

            Així ha estat com l’Octavio Serret m’ha donat a conèixer un munt de llibres sobre el territori, assaigístics uns, literaris l’altres, tots glossats amb la mateixa convicció, vehemència i passió de persona íntimament concernida i implicada amb allò del que es parla. Jo he presenciat com se li ficava la pell de gallina a l’Octavio Serret quan em parlava d’un tema, d’un llibre sobre el territori, vora el seu taulell de llibreter boig, enfollit.

            A l’Octavio, doncs, li haig d’agrair personalment els llibres que m’ha descobert, els plaers que m’ha proporcionat. Però, a banda de la qüestió personal, tots hem d’agrair a l’Octavi la feina de llibreter emfàtic, l’empeny a convidar a escriptors per a signar llibres a la seua llibreria, l’orgull per promocionar-los, l’energia per endegar un munt d’iniciatives llibresques i culturals, sense complexos ni victimismes, desde la seva remota cruïlla de fronteres. Tot un exemple. Hauríem també d’agrair-li l’esforç per a donar suport a la llengua catalana local a un lloc sense mitjans institucionals. Aquest home, desde el seu racó de Terol , a les ribes del Matarranya, fa pel català a l’Aragó més que ningú, més que tres ministeris junts o tant com tots els creadors que s’han compromès amb si mateixos per escriure en aquesta llengua dels seus avantpassats, sabent-se en minoria a la seva comunitat autònoma.

            Per tot això estem en deute amb l’Octavio Serret, i per això he col-laborat sempre que he pogut amb les seves dèries , sia a la casa Amatller de Barcelona, sia a la Trobada d’Escriptors al Matarranya, i per això l’hem convidat al programa de llibres del canal 33 o l’hem guardonat des del jurat dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La seva tasca ho mereix, i a més sé molt bé que tot allò que li donem a l’Octavio Serret, ell ens ho retornarà amb escreix en forma de llibres, llengua i cultura.

 

 

Victor-M. Amela

MALETES PERDUDES - JORDI PUNTÍ


 

Maletes perdudes. Jordi Puntí.


He de reconèixer que sempre em fa mandra llegir llibres premiats, és com si em fessin un regal però prèviament me'l desemboliquessin per ensenyar-me què hi ha a dins. En el cas de “Maletes perdudes” encara me'n feia més, no tan sols pel rotund èxit assolit en breus setmanes de mercadejar pels quioscs i llibreries -en bona part mercè a la important campanya de màrqueting que ha acompanyat el bateig d'aquest títol i d'aquest autor en el món editorial- sinó, sobretot, perquè ha guanyat el Premi Llibreter, i per molt que algun mitjà de comunicació s'ha omplert la boca amb paraules com ara “les recomanacions d’alguns llibreters van ser decisives per engegar el boca-orella entre els lectors que ha portat a l’èxit de Maletes perdudes: Els llibreters són els primers lectors, i la seva complicitat és essencial perquè l’autor pugui arribar a més gent”, en realitat tots sabem que aquest premi, atorgat i concedit per determinades editorials amb la finalitat d'auto-premiar els propis autors, està tan amanyat com ho està la majoria de premis al nostre país. No, el comentari no és meu -tot i que me'l faig propi- sinó d'un dels més importants llibreters d'aquest país davant la “obligatorietat” de contestar el qüestionari que aquestes editorials envien als “seus” llibreters quan -una altra vegada en boca d'aquest mateix llibreter- “tots sabem perfectament què volen que contestem i quin llibre faran que surti premiat”.
Llegia abans d'ahir la veu clara i entenedora de l'Olga Xirinacs al seu blog (http://olgaxirinacs.blogspot.com): “Una persona dedica la seva vida a crear un producte que no té la mínima demanda al mercat i, encara pitjor, que la majoria de la gent rebutja. En termes econòmics diríem que és una empresa ruïnosa .../...A aquesta mateixa conclusió va arribar el poeta Jaume Rius després de tristíssimes experiències literàries: ni es venien les seves obres ni mereixia mitja línia encara que fos en algun gratuït. De manera que va decidir viure sota terra, en un dels nombrosos soterranis de la ciutat antiga. Allà no li calia veure els aparadors de les llibreries orfes dels seus títols, ni donar explicacions als amics.../...Els escriptors tenim el trist destí d’acabar com l’amic Jaume Rius. I no us penseu que és ell sol, qui viu als soterranis”.
Els llibres que no es venen es converteixen en pasta de paper. Siguin literatura o siguin un pamflet. Però els que es venen no, encara que no tinguin la qualitat que pot tenir una altra obra. Jo em pregunto, des de fa temps, quins dels nostres llibres actuals perviuran. Brecht deia “els que lluiten tota la vida són els imprescindibles”. No deixa de sorprendre'm, emperò, que, com a lectors, siguem tan poc adults com per no reconèixer què ens agrada i què no, què volem guardar i què no, què té valor i què és ferralla.

I ara anant cap a les “Maletes perdudes”... he de reconèixer que és una bona obra, que en Puntí molt probablement ha trobat la seva veritable dedicació. Té els ingredients necessaris per convertir-se en un “referent modern” o, com diuen en certs mitjans de comunicació, en un “llibre europeu" -m'indigna la poca autoestima que sovint mostrem davant els altres pobles i llengües i, sobretot, quan ens emmirallem a Europa... que potser hem de fer les coses “a la europea...?”, que no seria més positiu fer-ho a la nostra manera i mostrant la nostra singularitat?

Bé, sigui com sigui –i tornant a l'afer que perdo un i altre cop... aquest de les “maletes”-, conté certs ingredients que la fan perfectament miscible en les aigües dels “savoir faire” literari actual... un món sense fronteres i on la família és tan dispersa com aliena, un afany de crònica social, però que tan sols passa de puntetes sobre aquests assumptes, sense enfonsar gaire el peu, no fos cas... i, sobretot, una narració gairebé cinematogràfica, amb el·lipsis endavant i endarrere que, com diu a la contraportada del llibre, la fan “divertida, optimista i plena d'aventures”.
Bé, personalment no son comentaris que, com a autor, m'agradaria que fessin de la meva novel·la. Voldria dir que probablement han obviat el més important. No crec, tampoc, que en Puntí pensés en aquests termes mentre escrivia.
Per a mi, hi ha altres aspectes d'aquesta novel·la que val més la pena esmentar. Per exemple “la immobilitat del passat”, un concepte que s'arrossega al llarg de totes les pàgines fins crear una atmosfera incerta i asfixiant. "El passat té un problema, cristòfols: és intocable”. És com la immobilitat del destí o el fat que tots quatre germans protagonistes es diguin igual. D'alguna manera, Puntí busca una aproximació a la situació des de quatre vessants iguals però diferents, busca mostrar la poliedria dels personatges (quatre i un), el joc dels miralls, la multiplicació ad eternum d'un sol personatge (com es mostra a la portada amb la repetició de les quatre fotografies de carnet), una ficció escrita a quatre mans... i la mostra d'aquest intent d'introspecció i de multiplicitat la trobem en les nombroses frases -gairebé sentències- que inciten a la reflexió. Aquest mateix joc de la “multiplicació” sembla apoderar-se per moments de la ploma de l'autor, quan es recrea en històries paral·leles com carrers sense sortida que no condueixen enlloc, que semblen posades allà tan sols per omplir pàgines, i que res aporten al desenvolupament de la història. Una història, per cert, que per moments sembla aturar-se, mancada d'impuls lector, fet que crea un cert desesper. Es fa estranya una lectura on sovintegen els daltabaixos narratius, els canvis de marxa sobtats, com si determinades llacunes narratives necessitessin una resolució o com si l'autor no volgués deixar de tocar certs aspectes paral·lels tot i sortint-se'n del mainstream. Penso que pot arribar a esgotar la paciència lectora. S'ha dit, d'aquesta novel·la, que simultanieja tècniques narratives tan diverses perquè busca trencar amb la novel·la catalana de les darreres dècades i dur-la cap a altres indrets... bé, personalment no em sembla que elpatchwork sigui una tècnica nova, ni que calgui trencar l'estil de la novel·la catalana, primer de tot perquè dubto que existeix tal cosa, i segon perquè des dels dies d'en Manelic i de l'Auca del Senyor Esteve s'ha recorregut un ampli camí i amb passes ben fermes.

 

Epidèmies en un món global

Guillem Clua és una de les veus més innovadores del teatre català contemporani. Ha estrenat obres com Gust de cendra i La pell en flames, representades amb èxit als Estats Units, i ara ens presenta el seu últim treball.

Marburg és una peça ambiciosa i compacta, que ens fa viatjar per tot el planeta mentre ens planteja dilemes ètics sobre el poder, la malaltia, l’instint de supervivència, l’atracció de la mort. Una mirada atractiva i intel·ligent sobre algunes de les llums i de les ombres del segle passat i les pors i les esperances de l’entrada en el nou mil·lenni.

L’agost de 1967 un virus desconegut per la humanitat es va desfermar a la pintoresca localitat alemanya de Marburg, i va causar la mort de 23 persones de manera fulminant. Des de llavors, el nom d’aquesta població ha quedat associat per sempre als seus terribles símptomes. Aquest fet històric és el rerefons d’una de les quatre històries que, en el transcurs de 40 anys, ocorren a quatre llocs del món anomenats Marburg (Alemanya 1967, Pensilvània 1981, Sud-àfrica 1999 i Austràlia 2007). El concepte de la malaltia, present en tots aquests llocs, impregna els temes que tracta l’obra més ambiciosa de Guillem Clua fins al moment. El pes de la història, el valor de la fe, el poder de la política, l’afany de supervivència i la definició de la pròpia identitat marquen l’existència de nou personatges, entrellaçats a través de l’espai i del temps, que creuen que el món que coneixen –la vida, les creences, el país– pot deixar d'existir en qualsevol moment.

Quatre punts geogràfics, quatre moments de la història recent, i una sola veu que es pregunta qui som quan estem a punt de desaparèixer del planeta.

Anticipa't i descobreix què passa al primer acte d'aquesta obra trepidant: el tens publicat AQUÍ